Quan a la primavera del 2018 vaig saber que el curs següent s’impartiria èuscar en l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alacant, no vaig dubtar un instant a matricular-m’hi. Des de feia temps tenia ganes d’apropar-me a l’única llengua preindoeuropea que ha sobreviscut fins ara a la península Ibèrica. Aquesta llengua aïllada (que no vol dir hermètica o tancada), sense relació amb cap família lingüística coneguda, és una supervivent, i les teories i hipòtesis sobre el seu origen són diverses. En qualsevol cas, és la més antiga, o una de les que més, del continent. El text més remot trobat fins ara és el conegut com la mà d’Irulegi, una inscripció del segle I aC que va aparéixer el 2022 a Navarra. Crec que el mite de la dificultat d’aprenentatge és proporcional a la seua antiguitat. Perquè el meu acostament a l’euskara va durar menys que una llepolia a la porta d’un col·legi. Va ser vist i no vist. Només vaig cursar el primer curs, equivalent a un nivell A1, tot i que em va semblar que fora, com a mínim, un B1. Això sí, el vaig aprovar amb un 9 en l’examen final (em va costar suor, sang i llàgrimes), encara que en les notes la qualificació era un simple Apte.
Efectivament, el motiu pel qual vaig tirar la tovallola i no vaig continuar la formació en aquest complex idioma va ser l’arduïtat que representava per a mi, i això que controle cinc llengües, quatre romàniques (català, castellà, italià i portugués) i una germànica occidental, l’anglés. Però allò de ser una llengua ergativa i aglutinant amb flexió nominal en setze casos per declinació i posposició, amb omissió dels pronoms de complement directe i indirecte en la frase i un ordre de subjecte objecte verb (encara que en molts casos pot ser lliure) superà allò a què estava acostumat. Així que quan una activitat que se suposa que la feia per plaer en el meu poc temps lliure va començar a comportar-me més patiment, estrés i ansietat que altra cosa, la millor opció va ser abandonar-la molt a desgrat meu, un poliglota empedreït que tenia la intenció d’haver sumat al meu bagatge lingüístic una sisena parla, a més a més oficial a l’Estat espanyol.
Ara que he fet dos nous amics de Donostia amb els quals practique per WhatsApp les escasses coses que recorde en èuscar (Kaixo!, Egun on, Zer moduz?, Oso ondo, Eskerrik asko, Agur i poc més), potser és el moment de reprendre’n l’estudi sense pressa ni angoixes. Precisament en aquests moments i fins dissabte és la Setmana Gran de Sant Sebastià, Aste Nagusia, unes festes que no conec però que en un futur no m’importaria viure-les com un donostiarra més, i per a fer-ho necessitaria un major i un millor domini de la llengua autòctona. Cal dir que la política lingüística de l’èuscar, encaminada a la normalització després de més de quatre dècades d’ikastoles públiques, ha aconseguit que un terç de la població l’use com a llengua vehicular, i més de la meitat de la ciutadania l’entén.
Sens dubte, aprendre idiomes està molt bé, i algunes escoles oficials d’idiomes n’ofereixen de tan exòtics com l’àrab, el finés, el japonés, el neerlandés, el polonés, el rus o el xinés, però a mi em resulta més interessant conéixer primer els que es parlen al territori on visc, i aquest va ser un motiu també de l’aproximació que vaig fer a la llengua d’Euskadi fa sis anys. I sent un amant com soc de la nació de Breogan, la Gallaecia dels romans, m’encantaria també falar galego. De fet, en més d’una ocasió m’he posat en contacte a través del correu electrònic amb José Ángel García López, professor de l’Àrea de Filoloxía Galega e Portuguesa del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant per tal de preguntar-li els horaris de les seues classes i assistir-hi com a oient, però sempre coincideixen amb la meua jornada laboral i fins ara m’ha resultat impossible compaginar faena i aprenentatge lingüístic en el torn de matí.
He de dir que no soc l’únic apassionat que està enamorat de les llengües en general i de les espanyoles en particular. Recentment he llegit un llibre del jove poeta Mario Obrero, Con e de curcuspín: cartas a las lenguas (Anagrama, 2025), que esdevé una autèntica declaració d’amor a la diversitat lingüística del nostre país. El rapsode i jo tenim en comú eixe interés que ens desperten les llengües de l’Estat des de fora dels seus territoris, i per això ens resulten tan atractius no solament l’èuscar i el gallec, sinó també parles més minoritàries com ara l’aranés, l’aragonés, l’asturià o l’extremeny, de les quals reporta fragments literaris que són una preciositat, obres meravelloses que són un exemple d’una realitat plurilingüe i diversa que es manté viva gràcies a la tenacitat dels parlants. Las minorías, en su conjunto, son mayoritarias y universales ens diu l’autor, i en un món en què la presidenta de la Comunitat de Madrid alça el cul i se’n va d’una cimera perquè el lehendakari Pradales o el Molt Honorable Illa s’expressen en les seues llengües pròpies, defendre el multilingüisme davant l’espanyolisme es converteix en una necessitat.
Pot ser una curiositat, una particularitat o una proesa mostrar atenció per la multiplicitat lingüística de l’Estat espanyol, però tampoc em sembla tan estrany voler aprendre l’idioma de Galícia o del País Basc si quan vaig a visitar els meus familiars al barri de la meua infantesa, la Verge del Remei d’Alacant, sent multitud de llengües diferents de les que conec. Algú em preguntarà: per a què et serveixen? I jo respondré que per al mateix que aprofita l’anglés i qualsevol altra llengua del món: per a comunicar-me. Tan senzill com això. No és una qüestió de superioritat, de nombre de parlants, sinó de dignitat i de respecte. De fet, l’avanç d’aquestes llengües no es farà mai des del centralisme, sinó des de la perifèria. Per cert, encara recorde fa molts anys, en un curs d’estiu, com el catedràtic de Lingüística General de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera, feia una lloança a ultrança de les altres llengües que no són el castellà i titlava de nacionalisme lingüístic espanyol la imposició des de Madrid de l’idioma de Cervantes, eixe amb sis-cents milions de parlants al món i oficina pròpia al carrer del Arenal de la capital.
No entendre, a priori, l’èuscar no hauria d’implicar por o rebuig, sinó curiositat per aprendre’l. És el que em va passar a mi. Estime les petites coses, i sé que defensar una llengua no hegemònica és un acte reivindicatiu. En soc ben conscient perquè cada dia lluite per dignificar la llengua amb la qual no solament em guanye les garrofes, sinó en la qual somie i pense i que l’ame tant o més que la primera amb què vaig balbucejar les primeres paraules sent un bebé. Mario Obrero diu que reivindicar la diferencia tiene que ver con aplaudir lo múltiple, i té més raó que un sant. Protegir els nostres idiomes és preservar les nostres identitats i és també salvaguardar la diversitat lingüística. Un dels poetes gallecs més importants del segle XX, Manuel María, considerava que o idioma é a chave / coa que abrimos o mundo. Cada llengua encarna una cosmovisió, les paraules revelen el pensament, i totes les llengües, sense cap excepció, busquen l’enteniment i la comprensió.
Les portes de l’euskara estan obertes per a qui vulga travessar-les amb paciència i obstinació. No és un idioma fàcil, en puc donar bona fe, però sempre l’aprenentatge de llengües és un procés cognitiu fascinant i infinit. Euskal Herria significa ‘el poble de l’èuscar’; erdalduna vol dir parlant d’altres llengües que no són l’èuscar; euskaldunberria, nou parlant, i euskaldun, parlant de basc. La inefabilitat de les llengües és que els usuaris les parlen sense més, de manera natural, les mantenen vives i ho fan des d’una fèrria convicció. Però tampoc no cal parlar un idioma per a defendre’l. Si des de Getafe un jove de 22 anys llança un al·legat ferm de totes les llengües que es parlen a l’Estat espanyol, des del País Valencià un filòleg que li dobla l’edat, que ama la pluralitat lingüística i que es conformaria, almenys, a xapurrejar-les un poc proclama: Alacanten ere euskararen alde, també a Alacant en favor de l’èuscar. Del basc i de totes les llengües del món. Benvolgudes llengües, hizkuntzak maiteak. La riquesa idiomàtica és un tresor que hem de custodiar com a societat i com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat.
