Una i altra vegada, pren cadascuna de les diferents peces que li porta una cinta transportadora, les encaixa, estira el braç, agarra el tornavís elèctric del suport en què descansa i prem els cargols. Munta cadires ergonòmiques –podria tractar-se igualment de qualsevol altre objecte o aparell- amb precisió i eficàcia durant jornades interminables. La cadena de producció no pot aturar-se, ni tan sols minvar-ne el ritme frenètic. Junt a la resta, executa una coreografia impecable que es repeteix sense pausa. Les seues mans n’enllesteixen una, de cadira, tot deixant-la a punt de ser empaquetada, cada minut.
El robot, una mena de tors amb llargues extremitats superiors, de línies depurades, duu a terme els seus moviments de manera perfecta ininterrompudament. No l’afecten l’estat d’ànim ni les malalties ni l’estrès, menys encara cau en depressions; tampoc no reivindica drets ni augments salarials. Resulta impossible que cap persona puga competir amb un enginy d’aquestes característiques quant a rendiment i cost. No són pocs els economistes que comparteixen la tesi defensada per Andrew McAfee i Erik Brynjolfsson, investigadors al Massachusetts Institute of Technology (MIT) dels Estats Units, en el seu llibre Race against the machine (Carrera contra la màquina), segons la qual el futur serà controlat precisament per les màquines, i el treballs que n’hi hauran seran aquells, molt especialitzats, que servisquen a aquesta maquinària. Això, l’automatització de la majoria de tasques, fins i tot les més qualificades, implicarà que una gran proporció de treballadors es trobarà en situació d’atur o de subcontractació permanentment, i, per tant, no podrà aspirar a una vida de classe mitjana.
En un article recent, Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia en 2008, afirma que anem cap a un món en què ens haurem d’enfrontar per una banda a robots i, per l’altra, a capitalistes sense escrúpols. Uns individus, aquests últims, que -en paraules seues- “segueixen tenint un èxit espectacular perquè, com ara sabem, alguns són en realitat lladres”. Uns individus que, damunt, estan aconseguint enormes concentracions empresarials, “un factor important en la caiguda de la demanda de mà d’obra, ja que les empreses empren el seu creixent poder de monopoli per pujar els preus sense que els beneficis repercutisquen en els empleats”. Així, mentre no es frene aquesta lògica perversa i es reduïsca el nombre d’aturats, la devaluació dels jornals continuarà i els marges dels beneficis financers i corporatius augmentarà.
Si, a més, tenim en compte que, a fi d’abaratir les despeses laborals traslladant-se a països emergents, la producció industrial a Europa ha disminuït un 10% des que va començar la crisi -destruint tres milions de llocs de treball-, i que les escasses companyies tecnològiques –els nous motors de l’economia- que controlen tot el mercat tenen pocs treballadors, i la majoria no són europees, és difícil albirar perspectives esperançadores. Així, per exemple, les quatre que regnen en Internet: Apple, Google, Facebook i Amazon només ocupen en conjunt 219.191 especialistes. Tot i això, però, es mantenen i generen un enorme valor financer a partir de lús i les dates que aporten les comunitats d’internautes –a les quals necessiten, no ho oblidem- sense rebre cap tipus de remuneració. Segons Carsten Sorensen, professor de la London School of Economics, “existeix acord en què hi haurà un grup relativament gran de gent amb sous baixos i un grup relativament petit altament recompensat. Com a conseqüència, la classe mitjana es buidarà. Males notícies, perquè aquest col·lectiu, pel nombre i nivell d’ingressos, manté la base fiscal de les nostres societats, l’estat de benestar”.
Milions de robots de tota mena dansaran arreu durant les vint-i-quatre hores del dia aliens al sofriment de milions d’habitants del planeta que faran cues inacabables en oficines d’ocupació o vagaran d’una entrevista a un altra esperant una oportunitat temporal i mal pagada que els permeta sobreviure i consumir els béns dels quals no poden prescindir –de moment, i m’agradaria equivocar-me, l’alliberament d’aquestes feines repetitives i feixugues per part de màquines difícilment suposarà l’aparició d’altres millors i més creatives per a la majoria, doncs la substitució ha arribat fins i tot a sectors destacats, com el de l’alta tecnologia; només cal veure com la placa mare dels ordinadors ha passat a fabricar-se d’aquesta manera-. Uns quants milions de persones més subsistiran en condicions d’explotació en fàbriques i camps –en allò que no interesse o que encara no s’haja pogut automatitzar-. Uns milers, considerades molt afortunades –ni de lluny el sistema podrà absorbir totes les ben preparades-, desenvoluparan la seua carrera professional en algun dels gegants de la innovació, tot jugant al futbolí o al billar al costat dels despatxos, quan necessiten carregar les piles. Uns quants milers menys, controlaran i decidiran sobre la resta, aïllades als seus espais confortables i luxosos, des de fredes i asèptiques pantalles, alienes també, com les màquines, al patiment que generaran. Un panorama despietat que malauradament no serà cap ficció futurista si, més prompte que tard, no actuem per tal de canviar les polítiques macroeconòmiques, dissenyades per aquests capitalistes sense escrúpols, a favor de la ciutadania i d’una veritable democràcia.
>
Robot muntant una cadira
