Entre les atribucions de l’Instituto, a més de col·locar els amiguets i d’ajudar-los a veure món, hi ha l’organització de coses i, precisament enguany, fa quatre dies, ha organitzat el VII Congreso de la Lengua, que s’ha celebrat a Puerto Rico.
Els objectius del congrés eren reforçar la presència de l’espanyol en les noves tecnologies i consolidar el creixement de l’espanyol en l’educació i la cultura mundials. Però com resulta que, a Puerto Rico, l’espanyol a penes pot suportar la pressió de l’anglés, l’encontre, que ens ha costat tres milions d’euros, s’ha polititzat.
Conten els amfitrions que, fins a mitjan segle passat, els mestres de Puerto Rico parlaven i ensenyaven sempre en espanyol, llevat dels dies que hi havia inspecció, i que moltes persones han pagat amb anys de presó la resistència a abandonar la seua llengua.
“Aquí el idioma es un hecho político” hem pogut llegir en les cròniques publicades en tots els diaris espanyols i, sobretot, en el més espanyol de tots: El País. Aquesta publicació de PRISA, per cert, ha aportat al congrés la presència quasi divina del seu president, l’ínclit Juan Luis Cebrián.
La cosa té collons, no cal dir-ho. Pagar amb anys de presó la defensa de l’espanyol és una heroïcitat; pagar-los per la defensa de qualsevol altra llengua és obstinació, radicalisme, ignorància i poca visió de futur. Que, a Puerto Rico, l’espanyol siga un fet polític és absolutament legítim, lloable i tot. Que qualsevol altre idioma, en qualsevol altre territori, esdevinga un fet polític és una imposició intolerable, una quimera redemptorista o un delicte, com demostra un informe publicat fa poc sobre les injúries que encara hem de suportar els catalanoparlants en totes les variants de l’idioma.
L’espanyol és, en definitiva, “la fuerza que suma”, mentre que les altres llengües que parlem a la península, les illes, el continent americà i qualsevol racó del món són una molèstia i, a voltes, una agressió.
Quan els mitjans de comunicació espanyols ens refreguen pels morros totes aquestes obvietats, no sols ens recorden que la seua llengua és més universal i més important que la nostra; també ens recorden que nosaltres som una “merde”, com diria la seua reina.
I ho seríem, una “merde” així de gran, si no fóra perquè per a molts de nosaltres, l’idioma és un fet polític i perquè moltes persones han pagat amb anys de presó, o amb la vida, la seua resistència a adoptar com a pròpia la llengua de l’invasor o de la classe dominant.
Per tot això, i per més causes que no cal especificar, quan escolte les deposicions patriòtiques de personatges com Cebrián, Savater, la Punset, Pombo o alguns altres més guapos, com Vargas Llosa o Félix de Azúa, només em ve al cap un insult molt suecà, políticament incorrecte i una miqueta escatològic, però molt en la línia de la reina espanyola: jo em cague en tu i em sobra merda!
