Des d’aquests espais institucionals seguim constatant la indiferència, quan no directament el menyspreu que respecte dels problemes i demandes del poble valencià fan gala els governs estatals. Causa estupor l’absència dels grans temes de la Comunitat Valenciana de l’agenda estatal.
Només arribats a les Corts llançàrem la idea d’un gran acte a Madrid amb la societat civil per a exigir el que és just, per a demanar un tractament financer ajustat al que realment és el nostre poble. Aquesta mateixa setmana he estat allí en una visita simbòlica per a reiterar el meu compromís amb aquesta reivindicació i confesse que la sensació que ens va acompanyar en el viatge de tornada segueix sent com sempre: a Madrid no se’ns escolta.
En un dia com avui cal ser realista en el diagnòstic: no estem en el mapa de la rellevància política i això ens ha col·locat en una situació de fragilitat que ens ha convertit ara en una comunitat deficitària i oprimida amb un repartiment desigual dels recursos. El sucursalisme polític del bipartidisme tradicional ha convertit la Comunitat Valenciana en una simple moneda de canvi d’estratègies nacionals. Som un territori que sempre ha donat molt a canvi de rebre bastant poc. En aquest 9 d’octubre, amb alguns mesos ja de coexistència amb la vella política hem constatat, senzillament que en els últims anys la piconadora política del PP ha devaluat la imatge de la nostra Comunitat i ha construït una projecció exterior dels valencians que no ens mereixem.
A més de minar la nostra autoestima col·lectiva, els governs corruptes han fet que la crisi econòmica s’encebés encara més amb la nostra gent: el balafiament i la corrupció conjugats amb una bombolla immobiliària dissenyada pels ideòlegs de l’economia del fast han portat la desgràcia a moltes famílies.
Després dels grans fastos i els falsos oripells amb què enlluernava la propaganda oficial del PP, els valencians i valencianes ens veiem relegats a la condició de parents pobres del sistema, amb una bona part de la nostra classe mitjana sumida en la precarietat laboral i aguaitada pel risc d’exclusió i pobresa; correm el risc que es cronifique la desigualtat social i que les generacions més joves no sàpiguen el que és tenir una oportunitat laboral i vital a la seva pròpia terra.
És transcendental el desenvolupament d’una política pública que contemple un finançament equitatiu i en aquest objectiu els qui hui estem en les institucions tenim una responsabilitat directa que ens obliga a seguir teixint complicitats amb la societat civil per aconseguir el màxim consens social entorn de la nostra meta. És tan gran la nostra causa que ha de servir per articular la reivindicació de totes les veus de la Comunitat.
Hui, 9 d’Octubre és un dia per a recordar que no n’ hi ha altre camí que fer país, que no podem en cap cas llançar la tovallola en aquesta lluita. Hem de fer memòria de tot el que hem patit en els últims anys i mirar amb impuls el futur per a no tornar a repetir els anys foscos de la caspa i la corrupció.
Tot està per fer. I ho hem de fer nosaltres, els valencians i valencianes. Ho sabem bé per la nostra història: tot allò que no fem nosaltres ens ho faran. I això, ja ho hem patit, és la via que no hem d’agafar ja mai mes.
Antonio Montiel. Síndic del grup parlamentari Podem a les Corts Valencianes
