(Amb motiu del Dia Europeu de l’Òpera)
Als déus del Valhalla valencià ja no els calen les bastides al seu Palau, el de Les Arts. El renovat trencadís, si ho considerem una metàfora, brilla com una altra oportunitat per al coliseu líric, per a la ciutat. Si més no, això podríem deduir de les declaracions de la tríada italiana, Davide Livermore al capdavant, contractada per a pilotar aquest teatre, allunyat de la megalomania dels governants que el van parir per 478M€ i 170M€ per fer-lo funcionar. “Crec en el teatre social, en el teatre públic, en el poder de la cultura com a resistència…” o “Quan la política intervé en un teatre, l’art degenera en propaganda” són un do de pit de l’intendent que hi convida a creure.
Tanmateix, com tot allò que viu al País Valencià, el Palau pateix de malalties particulars valencianes: mal finançament dels valencians, que no nega ja ni el PP; l’espoli fiscal anual amb un balanç negatiu de 6.000M€; no tenir hisenda pròpia per a recaptar i administrar els nostres diners; malversacions i balafiaments de diners públics; imputacions com la de la durant 15 anys exintendent, Helga Schmidt, per comissions de fins al 30% en la privatització de la gestió de les aportacions d’empresaris a la Fundació, o investigats com ara el cònsol de França, Pablo Broseta, per presumpta contractació i gestió fraudulenta.
I encara més. Perquè no podem oblidar ni el model centreeuropeu de finançament pel qual ha apostat el Palau, és a dir, preferentment subvencionat, en el nostre cas per la Generalitat principalment; ni l’absència d’una llei de mecenatge que puga afavorir el patrocini privat. Passem a les xifres: l’aposta que els pròcers de la pàtria fan per posar-li fuel a aquest vaixell ancorat ha passat dels 4.8M€ de 2008 als 200.000€ de 2014 ja que, dels 31 contribuents, sponsors i benefactors, en queden 7. S’ha de considerar, a més a més, que ja no existeix cap entitat financera valenciana per apostar-hi, ni tampoc s’espera, després de la seua eixida, Iberdrola ni Telefònica, per posar algun exemple de la magnitud per abordar un cost d’explotació de 7M€ a l’any.
Així, doncs, toca ara valorar quina consideració estratègica han tingut els governs centrals amb els equipaments culturals valencians. Ras i curt, clar i valencià, pressupost del Govern central per a 2016: Teatro Real 9.400.000 -40%, Liceu 7.100.000 -40%, Palau Arts 540.000 -52%, les xifres són d’euros i variació de 2011-2016 respectivament amb l’aclariment que el millor moment fou amb el PSOE al 2008 amb 1.4M€… però és que els valencians hi aportàrem 43M€ el mateix any.
Acte final: Quina posició tindrà el Govern valencià per al futur del Palau? De moment sembla que no atén les queixes –populistes, però no tant– que els féu arribar a l’altre palau, el de la Generalitat, quan cridaven que en temps de retallades en educació i en llits d’hospital aquell monument al balafiament de diners públics no tenia lloc. La partitura s’ha d’interpretar amb 12 milions d’euros en què n’han quedat aquells 30 de fa huit anys: o planten cara al vent de ponent, que no dóna finançament ni per a les molles, i alguns xifren en 18M€ a l’any “si no volem acabar sent un teatre de províncies”, o reflexionen com féu el gran director, en molts sentits, el Zubin Mehta: “Per què Madrid odia València? València hauria de fer un moviment independentista!”
Bravissimo, maestro!
Ximo Graña. Sectorial de Política Cultural d’Esquerra Republicana del País Valencià
Als déus del Valhalla valencià ja no els calen les bastides al seu Palau, el de Les Arts. El renovat trencadís, si ho considerem una metàfora, brilla com una altra oportunitat per al coliseu líric, per a la ciutat. Si més no, això podríem deduir de les declaracions de la tríada italiana, Davide Livermore al capdavant, contractada per a pilotar aquest teatre, allunyat de la megalomania dels governants que el van parir per 478M€ i 170M€ per fer-lo funcionar. “Crec en el teatre social, en el teatre públic, en el poder de la cultura com a resistència…” o “Quan la política intervé en un teatre, l’art degenera en propaganda” són un do de pit de l’intendent que hi convida a creure.
Tanmateix, com tot allò que viu al País Valencià, el Palau pateix de malalties particulars valencianes: mal finançament dels valencians, que no nega ja ni el PP; l’espoli fiscal anual amb un balanç negatiu de 6.000M€; no tenir hisenda pròpia per a recaptar i administrar els nostres diners; malversacions i balafiaments de diners públics; imputacions com la de la durant 15 anys exintendent, Helga Schmidt, per comissions de fins al 30% en la privatització de la gestió de les aportacions d’empresaris a la Fundació, o investigats com ara el cònsol de França, Pablo Broseta, per presumpta contractació i gestió fraudulenta.
I encara més. Perquè no podem oblidar ni el model centreeuropeu de finançament pel qual ha apostat el Palau, és a dir, preferentment subvencionat, en el nostre cas per la Generalitat principalment; ni l’absència d’una llei de mecenatge que puga afavorir el patrocini privat. Passem a les xifres: l’aposta que els pròcers de la pàtria fan per posar-li fuel a aquest vaixell ancorat ha passat dels 4.8M€ de 2008 als 200.000€ de 2014 ja que, dels 31 contribuents, sponsors i benefactors, en queden 7. S’ha de considerar, a més a més, que ja no existeix cap entitat financera valenciana per apostar-hi, ni tampoc s’espera, després de la seua eixida, Iberdrola ni Telefònica, per posar algun exemple de la magnitud per abordar un cost d’explotació de 7M€ a l’any.
Així, doncs, toca ara valorar quina consideració estratègica han tingut els governs centrals amb els equipaments culturals valencians. Ras i curt, clar i valencià, pressupost del Govern central per a 2016: Teatro Real 9.400.000 -40%, Liceu 7.100.000 -40%, Palau Arts 540.000 -52%, les xifres són d’euros i variació de 2011-2016 respectivament amb l’aclariment que el millor moment fou amb el PSOE al 2008 amb 1.4M€… però és que els valencians hi aportàrem 43M€ el mateix any.
Acte final: Quina posició tindrà el Govern valencià per al futur del Palau? De moment sembla que no atén les queixes –populistes, però no tant– que els féu arribar a l’altre palau, el de la Generalitat, quan cridaven que en temps de retallades en educació i en llits d’hospital aquell monument al balafiament de diners públics no tenia lloc. La partitura s’ha d’interpretar amb 12 milions d’euros en què n’han quedat aquells 30 de fa huit anys: o planten cara al vent de ponent, que no dóna finançament ni per a les molles, i alguns xifren en 18M€ a l’any “si no volem acabar sent un teatre de províncies”, o reflexionen com féu el gran director, en molts sentits, el Zubin Mehta: “Per què Madrid odia València? València hauria de fer un moviment independentista!”
Bravissimo, maestro!
Ximo Graña. Sectorial de Política Cultural d’Esquerra Republicana del País Valencià
