Jo, també moriré algun dia.
Posem per cas que sóc la Szymborska
i amb les mans creuades,
espero el darrer comiat
dels lectors fetitxistes.
Sentiré els pensaments de la gent
que anirà passant compungida
als peus del taüt.
Amb els temps que corren,
opino, que escriure poesia
és com mastegar xiclet
i fer globus impossibles,
que quan exploten,
acaben empastifant el nas
per altre cop repetir l’acció,
com una mena de vici compulsiu,
que sabem que no porta enlloc.
La poesia, per tant, és una daga
que acompleix el destí
del doble llenguatge.
Si has volgut parlar clar,
no has dit el que deies.
com desplegar les ales
de la metàfora!
Però els poemes són amants imperfectes,
mala peça al teler,
esperant un lector atent i sensible
als peus del darrer comiat.
Tu ja ho sabies
que som un riu sense voluntat.
Descansa en pau Wislawa,
i que el Vístula inundi
el teu cor ara inaccessible.
El que escrivim en vida
forma part del cercle
que es dissol entre les aigües.
Som allò que callem.
Jordi Valls -L’illa misteriosa- Ed. Meteora, 2015.
