Quan el curs ja comença a rodar i passa l’eufòria d’estrenar quaderns i bolis, setembre esdevé octubre. I la gràcia de l’inici de curs ja no és tanta, perquè els deures comencen a posar-se seriosos, hi ha data per als primers exàmens i –aquesta és la pitjor– la vesprada acurta uns minuts cada jornada. En fer-se fosc refresca, i aviat has de tornar a casa.
Així recorde jo les vesprades d’octubre, com un parèntesi molt breu entre eixir d’escola i l’hora de sopar. I per a acabar-ho d’adobar, de sopar, tot l’octubre, bajoquetes; tots els dies. Ma mare tallava la punteta de la tavella i al perol d’aigua bullint. Eixa poca gràcia tenia aleshores per a mi octubre. Però en acabant de les bajoquetes, el premi: un plat ben gran i ben ple de magrana. Alegria en cada cullerada.
La magrana –o mangrana– arriba ara, a l’octubre. Una fruita tan plena de beneficis com de granets. «És molt bona» diu tothom només esmentar-la, i tot seguit afig «té propietats antioxidants». Cert, perquè té antocianines, polifenols i àcids orgànics.
Tot cert, i potser per això és una fruita que du anys i panys entre nosaltres. Els antics egipcis enterraven els morts amb una magrana entre les mans, per desitjar-los abundància en l’altra vida. Potser associant la idea de prosperitat amb els 613 granets que té cada fruita.
Així també, a la tradició jueva, se sol regalar una magrana com a present per a la bona sort i la fecunditat de la parella el dia de les noces, i és –amb la mel i els cent tocs de shofar– l’element principal del Rosh Hashanà, l’arribada de l’any nou hebreu. Una fruita present a tota la conca del Mediterrani d’est a oest.
A casa nostra, en concret a les comarques del sud, es produeix el 90% de les magranes de tot Europa. Eixa proximitat amb el Mediterrani és el que li aporta una dolçor i una textura blana a la varietat d’Elx, una denominació d’origen protegida que engloba quaranta municipis d’entre tres comarques (l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura).
De pell grossa i daurada, amb llagastrades roges ací i allà, la magrana s’obri com una festa –com el Micalet de la Seu, que cantava Paco Muñoz– regalant llavors brillants i sucoses en abundor. Granets de color vermell, com robins, que regalimen un líquid magenta pintant el fons del plat. Un color, un sabor i una flaire exuberant, amb un suc vívid que convida a la sensualitat; no debades els grecs i els romans, que també comptaven amb la magrana per a la seua dieta habitual, havien atorgat a la deessa Afrodita, la gràcia d’haver plantat el primer magraner.
Mesclant classicisme, mediterraneïtat i poesia ardent, el noucentista Josep Carner va convertir la magrana en el fruit del desig sexual, eixe que havien perdut Alcides i la seua muller i que ara aquesta li demanava a Hera que tornés a encendre. «Encén el bell furor, oh Hera, amb ta mirada», diu Carner a Les Magranes Flamejants dels celebèrrims Fruits Saborosos. Als déus gràcies, la mitologia no en sap de pudors lúbrics.
I en això que encetem octubre i hui sope a cals meus pares. De primer hi ha bajoquetes bullides, però estire el coll i a través de la porta veig que damunt del banc de la cuina ma mare ha deixat un plat ben gran i ben ple de magrana. Alegria en cada cullerada.
