El març de 2013 vam advertir del que podia passar. Potser no vam saber explicar-ho prou bé. Potser no ens van voler escoltar. O potser, senzillament, una bona part de la societat encara pensava que l’extrema dreta era un fenomen marginal, passatger, incapaç d’arribar a condicionar les polítiques dels governs. Hui sabem que no era així.
Fa tretze anys, diversos intel·lectuals, activistes, organitzacions socials i sindicals vam impulsar, a iniciativa de Yorgos Mitralias i Michael Löwy, un Manifest Antifeixista Europeu. També es va presentar a València. Era una crida a no mirar cap a un altre costat davant l’ascens de l’extrema dreta i a construir una resposta democràtica, social i cultural.
Aquella crida no va tindre l’eco que mereixia. Tretze anys després, probablement ens hauria anat millor si algunes d’aquelles reflexions i propostes no hagueren caigut en sac foradat.
Els resultats de les eleccions celebrades aquest 6 de setembre a l’estat federat alemany de Sajonia-Anhalt són un nou i preocupant avís. L’AfD ha obtingut el 43,8 % dels vots i 39 dels 83 escons, quedant-se a només tres de la majoria absoluta. És un resultat històric per a l’extrema dreta alemanya i la situa a les portes de poder governar per primera vegada un estat federat des de la fi de la Segona Guerra Mundial.
Però Sajonia-Anhalt no és una anomalia ni un problema exclusivament alemany. És una expressió més d’una tendència que recorre Europa i el món. L’extrema dreta ha aprés a convertir la por, el malestar i la incertesa en una proposta política. I, massa sovint, sembla que les forces democràtiques no hem sabut oferir respostes prou convincents als problemes quotidians de la ciutadania.
Al País Valencià ho sabem bé. El pacte entre PP i Vox ha anat normalitzant discursos i polítiques que fins fa poc haurien semblat inacceptables. Ara, amb l’anomenada «prioritat nacional», es pretén introduir una nova frontera en l’accés a determinades polítiques socials: qui té més drets i qui en té menys segons d’on ve o quina és la seua situació administrativa.
No és una qüestió menor. Tampoc és només una qüestió migratòria. És una qüestió de model de societat.
El País Valencià és una terra d’acollida. La nostra història està feta de persones que han vingut, han marxat, han tornat i han contribuït a construir aquest país. Som una societat diversa i plural, i aquesta diversitat no ens debilita: ens enriqueix.
Per això, davant de qui vol dividir-nos entre «els de casa» i «els altres», hem de reivindicar una idea molt senzilla: els drets no depenen del lloc on has nascut. Però dir-ho no és suficient. Cal actuar, governar i fer polítiques socials que garantisquen drets i oportunitats per a tothom.
La millor resposta a l’extrema dreta és construir una societat on la gent tinga motius per confiar en el futur. Parlar d’habitatge assequible, salaris dignes, pensions suficients, serveis públics de qualitat, educació, sanitat, barris cuidats, ocupació estable i igualtat. I, amb eixa base material, garantir la seguretat necessària per a viure i construir un futur digne.
Hem de recuperar, sobretot, la capacitat d’escoltar. Escoltar qui està enfadat. Qui ha perdut confiança. Qui sent que treballa molt i no arriba a final de mes. Qui no pot accedir a un habitatge. Qui veu deteriorats els serveis públics. Qui sent que ningú li dona respostes.
Si nosaltres no escoltem aquestes persones, altres ho faran. I l’extrema dreta ja sap què fer amb aquest malestar: convertir-lo en por i buscar algú a qui culpar.
La nostra resposta ha de ser una altra: transformar el malestar en esperança, la indignació en organització i els problemes en propostes que milloren la vida de la classe treballadora i de la majoria social.
Per això, recordar aquell manifest de 2013 no és mirar enrere. És aprendre. Potser vam arribar massa prompte. Potser no vam saber arribar a prou gent. Però hui tenim més raons que mai per reprendre aquella tasca.
No està escrit que la dreta radical i l’extrema dreta hagen de guanyar. No està escrit que la por haja de governar. No està escrit que la divisió siga el nostre futur. Depén de nosaltres.
Depén de la capacitat de les forces democràtiques, socials i progressistes per unir-se, escoltar, proposar i convéncer. De construir una alternativa que no es limite a dir «no» a l’extrema dreta, sinó que siga capaç de dir «sí» a una vida millor i a un futur compartit.
Fa tretze anys vam llançar una alerta. Hui tenim una responsabilitat: que aquesta vegada no caiga en sac foradat.
Perquè davant dels qui volen dividir-nos, hem de construir més comunitat i més cohesió social. Davant de la por, més esperança. Davant de l’odi, més drets. I davant de la dreta radicales i de l’extrema dreta, una majoria social democràtica, solidària i valenta, capaç no sols de resistir, sinó de guanyar.
El futur no està escrit. El futur el construïm nosaltres.
