La dreta radical o extrema dreta no creu en la democràcia ni en els drets humans. Ni en la igualtat entre les persones. Accepta jugar dins dels sistemes democràtics i liberals com a estratègia per a erosionar-los. Però no són ni una cosa, ni l’altra, ni demòcrates, ni liberals (en el sentit polític). Contràriament, defensen formes, més o menys suaus, d’autoritarisme i de discriminació i són antiliberals o, en els millors dels casos, il·liberals.
En aquesta dreta extrema hi ha graus diferents de radicalitat. Un dels més superlatius és el feixisme o el nazisme. No tots els extremistes de dretes ho són, però. De fet, els fatxes, en un sentit literal, en conformen només una fracció. Allà no tothom és igual, tot i que tenen en comú el menyspreu o l’hostilitat pels drets de les minories. L’odi contra el col·lectiu LGTBI+ és un aroma de família, pudent, per a detectar-los. O contra les dones, particularment les feministes. No és cap relació exhaustiva. Detesten a molts col·lectius.
En general, són persones que tenen malvolença a la diversitat i que es creuen superiors a la resta. Ells estan (o haurien d’estar) dalt perquè els toca, creuen. De fet, s’alimenten “del victimisme ofès d’aquells que han perdut la posició privilegiada que tenien dins l’estructura jeràrquica”, com bé escriu Jason Stalenley al llibre Fatxa. La pèrdua, d’estatus social, de poder, d’imperis desapareguts o de qualsevol altra cosa enyorada, falsa per idealitzada, està darrere de bona part del suport a la dreta extrema. Pouen del malestar en les societats actuals.
En el suggeridor llibre L’era de Hitler i com la sobreviurem, l’historiador Alec Ryrie es fa ressò de la consideració de “dreta bruta” a aquest conjunt d’ideologies. Hi ha (hi havia?) una dreta democràtica, conservadora, democratacristiana o liberal (ara també en el sentit econòmic) que ha sigut hegemònica durant dècades en el camp antagònic de les esquerres. Era una dreta, per oposició, “neta”. Fins i tot partidària de la demarcació amb els partits d’ultradreta, amb cordons sanitaris inclosos.
Perquè les dretes brutes empastifen les institucions públiques, creen un clima d’enfrontament constant i empudeguen les dretes netes, amb les quals competeixen per una part de l’electorat. Així, en companyia d’alguns mitjans irresponsables i a còpia de demagògia a dojo, aconsegueixen influir en l’agenda política per damunt del seu pes electoral. Fins i tot, assoleixen embrutar les dretes acceptables, que esdevenen, com més va més, irreconeixibles.
A més a més, “quan la dreta radical populista arriba al poder en una democràcia liberal, intenta encarar el país cap a una direcció il·liberal: soscava la independència dels tribunals i els mitjans de comunicació, menysprea els drets de les minories i debilita la separació de poders”, escriu Cas Mudde al recomanable llibre Ultradreta.
Mirem el cas d’Hongria. El retrocés en llibertats públiques i drets humans ha sigut notori. Diumenge, però, ens gitàrem amb una bona notícia. Viktor Orbán ha caigut finalment. No és que el guanyador, Péter Magyar, siga per a estampar-nos-el en una camiseta o en un tatuatge, però Orban era decididament molt pitjor. Qualitativament pitjor.
Al capdavall, entre una dreta neta i una dreta bruta, qualsevol demòcrata, també els d’esquerres, hauria de saber triar. De fet, en la segona volta de les eleccions presidencials franceses de 2002 bona part dels esquerrans votaren per Jacques Chirac per a evitar que Jean-Marie Le Pen ocupara la presidència de la República Francesa. Entre el lladre i el feixista, triaren el lladre. Ben fet. De vegades, els ciutadans hem d’escollir entre un mal dolorós i un mal enorme, gegantesc. Una cosa és com ens agradaria que fora el món i una altra, de diferent, és com és.
Al Regne d’Espanya, pel que fa als partits d’àmbit estatal, no comptem amb cap de dreta neta en les institucions. A tot estirar, en tenim un de dreta bruta, Vox, i un altre de tinyosa, el PP. Quina institució es deslliura de la xacra de corrupció del partit fundat per Manuel Fraga i uns altres exministres franquistes? Aquesta setmana, sense anar més lluny, hem sabut que l’alcaldessa de València, María José Català, i les regidores Rocío Gil i Paula Llobet, a més de la presidenta de l’Autoritat Portuària de València, Mar Chao, estan sent investigades per la Fiscalia Anticorrupció per prevaricació i tràfic d’influències. En el darrer article a Diari La Veu recordava alguns dels casos de gestió honradíssima dels líders provincials del PP com ara el president de la Diputació de València, Vicente Mompó, i la vicepresidenta, María del Remedio Mazzolari. Podríem seguir i no ens aturaríem mai. Són una dreta corrompuda, infecta, de dalt a baix.
Vox no és una formació pròpiament feixista, tot i la simpatia indissimulada i justificadora pel franquisme. Aquesta setmana també, rica en notícies, en concret el 14 d’abril, aprovaren en les Corts Valencianes una resolució voxista amb els vots del PP per a derogar la Llei estatal de memòria democràtica i per a protegir els símbols franquistes. Tot amb tot, com s’ha vist al principi, que Vox no siga neonazi no significa que siga demòcrata, ja que el seu somni és una etnocràcia solo para españoles (de verdad). Ni tampoc liberal. La seua política antifeminista i antiLGTBI+ és rotunda. És un partit xenòfob, contrari als drets humans. Que put.
Davant d’aquests bàrbars, què fa el PP? A diferència d’unes altres dretes europees, ni es confronta ni es desmarca de la formació de Santiago Abascal. Contràriament, pacten polítiques i governs autonòmics, provincials i municipals, a l’espera del somni humit d’abastar la Moncloa. Carlos Mazón, sense cap altra ideologia que gaudir dels plaers de la vida, es lliurà a aquesta dreta xenòfoba. Juan Francisco Pérez Llorca, l’imitador, políticament i èticament, continua fent el mateix.
Els populars, si és que ho foren alguna vegada, han deixat de ser de centredreta. Patim una dreta valenciana que, en general, és molt bruta, en tots els sentits del mot. I en el fons i en la forma. En tretze mesos, els ciutadans tindrem l’oportunitat de fer-los passar a l’oposició. Per moltes raons, també per higiene.
