La quasi exfesta d’interés turístic de la Setmana Santa saguntina ha estat, segons els mitjans comarcals, un èxit rotund. Així ho han repetit amb insistència des del moment en què es va demanar moderació i una rebaixa del to crític envers la confraria que, per tercera vegada, va votar que les dones no eren benvingudes a formar-ne part. Tres negatives, com les de Pere a Jesús davant els romans.
Ens hem abstingut d’opinar no per fe ni per respecte reverencial, malgrat les veus que reclamaven respecte per la festa i per la il·lusió de qui la prepara durant tot l’any. Fins i tot se’ns convidava a deixar-nos portar per la fe, que —segons aquestes veus— havia de prevaldre. Però aquest no ha estat el motiu del nostre silenci. La qüestió ja ha estat difosa fins a l’avorriment, situant Sagunt en el mapa, però no per les seues excel·lències, sinó per un fet vergonyós: una discriminació flagrant convertida en espectacle i, fins i tot, en competició per veure qui té el ciri més llarg… o, directament, qui “té ciri”.
Deixant de banda l’argument de la tradició —massa sovint utilitzat com a refugi confortable de privilegis o per vulnerar drets humans i animals—, tot apunta que les raons són més terrenals que divines. Excloure les dones no és un gest innocent: implica decidir qui pot participar i qui no, i perpetuar determinades jerarquies.
I quan, a més, aquesta decisió rep l’aplaudiment entusiasta de sectors de l’extrema dreta, el problema deixa de ser local i passa a ser simptomàtic. Hauria d’encendre alarmes. Hauria de provocar reaccions clares, especialment en unes institucions públiques que, en teoria, es deuen a la igualtat, la justícia i la llibertat. Però la resposta ha sigut, com a mínim, desigual. D’una banda, rapidesa per anunciar tràmits de retirada del títol d’Interés Turístic; de l’altra, una posició política que oscil·la entre la prudència i la tebiesa, i que acaba sent, simplement, insuficient. O dit en clau popular: quatre per a l’anda… i l’anda a terra.
No es pot blanquejar una vulneració dels drets de les dones ni consentir que reba cap classe de suport públic, ni econòmic ni logístic. Cap organització —religiosa o secular— hauria de passar-se pel folre del capirot dècades de lluita per la igualtat amb total impunitat.
Com a contrapunt, convé recordar que les tradicions poden evolucionar. El documental Dolores, guapa!, dirigit per Jesús Pascual, explora la relació entre la comunitat LGTBIQ+ i la Setmana Santa a Sevilla. Mostra com aquest col·lectiu ha integrat, assimilat i subvertit les tradicions religioses i confrares des de la seua infància, creant espais de trobada i codis propis en un entorn sovint conservador.
Però, des d’una perspectiva republicana, el futur de la Setmana Santa o del catolicisme no és el que més ens preocupa: el seu pes econòmic i polític garanteix, en gran part, la seua continuïtat. El que sí que ens inquieta és la normalització d’una discriminació tan greu i la resposta insuficient que rep. I també preocupa el relleu generacional: com certs discursos misògins no només persisteixen, sinó que arrelen amb força en homes joves que abracen ideologies cada vegada més reaccionàries.
Mentrestant, el focus mediàtic sobre el resultat de la votació ha actuat com a distracció davant problemes realment urgents: l’accés a l’habitatge, la precarització laboral, els serveis públics o la situació de les persones en risc d’exclusió. Qüestions que afecten directament la classe treballadora saguntina i que queden massa lluny de qui pot permetre’s licitar en subhastes de parafernàlia religiosa mentre la resta fem equilibris per arribar a final de mes.
Núria Arnau és militant d’Esquerra Republicana del País Valencià – Sagunt.
