Fa poc es va fer viral el vídeo d’un pare canari amb el seu fill disfressat de fada per Carnestoltes. He de dir que hi ha vídeos que només es veuen i altres, com aquest, que també se senten. Són unes imatges d’una tendresa increïble que a mi em van emocionar profundament. En la gravació es veu un pare que gaudeix amb el seu nen i els dos són feliços, res més. Doncs bé, encara que la immensa majoria dels comentaris de la gent reforcen el caràcter positiu de l’acció, com sempre n’hi ha també que traspuen un odi visceral, insulten els protagonistes, demanen correctius i alguns, els més agosarats, fins i tot s’atreveixen a demanar que li lleven la criatura al progenitor. I, és clar, davant tanta ignorància i insensatesa, davant un nou cas de violència LGTBIfòbica, no pense tancar la boca. Perquè ara és en les xarxes socials, però si no ho denunciem, demà serà en els col·legis, en els instituts, en la universitat, en el treball, als carrers…
Primer de tot, m’agradaria saber què veu la gent malament en l’enregistrament, perquè jo només hi veig un menor benaurat que es disfressa d’allò que vol i li abelleix. Punt final. Podria haver volgut vestir-se de futbolista, de Superman o de lleó, però ell va voler fer-ho d’un ésser fantàstic amb ales, colors brillants, fantasia i poders màgics. On està el mal? No és el carnaval una festa de transgressió per a trencar normes i explorar identitats? Que Matías, que és com li diuen al xiquet, vulga anar vestit de fetillera encaixa amb la mateixa essència de la celebració. Normalitat absoluta. I si, damunt, ell és feliç, els seus pares i la resta de la societat també. Totes eixes persones que es posen les mans al cap perquè, en les principals festes de Tenerife, un nen de quatre anys va vestit d’un personatge femení són les que després diuen que els partits d’esquerres adoctrinen i posen en perill la infància amb l’educació afectivosexual a les escoles. Viure per veure. Per favor, deixen els xiquets ser xiquets i, sobretot, deixen-los ser-ho en pau.
Sempre he pensat que tota aquesta gentola, com que no té vida, no suporta la dels altres. Aquells que jutgen i escopeixen verí sobre aquests dos herois, de veritat són pares i tenen fills? Hi insistisc, per més que mire el vídeo i el remire, només hi trobe dolçor, complicitat, afecte, innocència, felicitat. Hi veig un pare, Jacob Lorenzo, que ha creat un vincle molt especial amb el seu fill, una família que és una clara mostra de pluralitat, tolerància i igualtat. En definitiva, hi observe amor filioparental, però un AMOR en majúscules, incondicional, immens, amor del bo. No és un xiquet vestit de goja, és un papà que ama el seu fill i el cria sense prejudicis. Sens dubte, el papà que molts no vam tindre i que ens hauria agradat tenir al nostre costat.
Estem en el segle XXI, i allò de les disfresses, la roba, els joguets i els colors per a un gènere o l’altre hauria d’estar més que superat. Els brilli-brilli són una fascinació per a tota la xicalla. O és que un nen no pot pintar-se les ungles? No pot jugar amb nines o els estris de cuina? No pot fer ballet o dansa? I tant que sí, de la mateixa manera que una nena pot jugar a futbol, per exemple. Una disfressa no pot mai de la vida definir ni l’orientació sexual ni la identitat de gènere d’un infant, que en aquest cas tan sols està jugant a ser allò que imagina, cosa absolutament normal en la infantesa. Matías no està decidint ser un nen o una nena, tan sols és feliç amb la indumentària que ha elegit per a anar, com ell mateix diu, al coso del carnaval. Per contra, la validació del joc per part del pare sí que enforteix el seu desenvolupament emocional i la seua autoestima. Ho diuen els experts: quan un menor sent que pot expressar-se sense por al judici, creix amb més seguretat, més empatia i més confiança. Per això, aquest angelet tindrà en un futur les ferramentes necessàries per a descobrir qui és, siga quin siga el resultat. I si, quan arribe el moment, el nen és gai, bisexual o trans, quin serà el problema? Algú m’ho haurà d’explicar.
Allò que hauria de ser una norma, malauradament encara és una excepció. L’exemple d’aquest pare és dels que no abunden, però tothom sense cap excepció (especialment els troglodites que trauen foc pels queixals en casos com aquest) n’hauria de prendre nota. Aquest vídeo, al meu parer, ens recorda quin és el camí: educació, valors i principis des de casa. El respecte, l’acceptació i el carinyo en la llar de les persones més importants en les nostres vides són els pilars que construeixen éssers humans feliços. Per això, aquest serà sempre un xiquet benaventurat. ¡Ojalá la mitad de personas desprendan la felicidad que él desprende!, sentenciava el pare en Instagram. Matías, un ésser de llum amb una aura de bondat infinita i un somriure lluminós i espontani, té un espai segur al món on estar i viure. Tant de bo que tots els menors pogueren gaudir d’una infància tan afortunada i respectuosa com la seua. Aquests pares exemplars tindran sempre l’amor del seu fill, no perquè el deixaren disfressar-se de fada, sinó perquè el van deixar ser ell mateix. El món necessita adults empàtics i meravellosos com Jacob i Yvonne, famílies orgulloses que s’esforcen per construir una societat inclusiva millor.
En resum, el debat no ha sigut la disfressa d’encisadora, sinó les ments obtuses que s’amaguen darrere una pantalla i que volen imposar què és correcte o no. Per desgràcia, hi ha molts nens com Matías, però molts pocs pares com el seu. Un genitor que dona suport a la seua criatura i que se sent joiós quan veu que el seu fill està content i alegre. I un nen feliç és una personeta lliure de traumes i frustracions. Aquest menut amb una personalitat i una sensibilitat tan extraordinàries ens ha recordat una cosa molt important: ser un mateix sempre és millor que voler encaixar en una societat estereotipada, encorsetada i retrògrada. No es tracta d’ideologia, sinó de respecte. La imatge de Matías ens ha robat el cor a molts i s’ha convertit en un símbol de llibertat. On alguns tan sols veiem felicitat, altres volen vore coses que no són. La purpurina que ell solet es posa a la cara és la brillantor que li falta a aquest món tan obscur i superficial. Ara i sempre, viu i deixa viure.
