L’animal que més èxit reproductiu ha tingut al món actual (i en tota la història del planeta) és l’homo sapiens, o sia: nosaltres, i això es deu un parell de circumstàncies. Sembla que, en algun moment de la història de l’homo (perquè hi han existit diverses espècies d’homo, d’alguna de les quals prové el sapiens, possiblement de l’Homo habilis o de l’Homo antecessor, encara no està clar del tot), quan van aprendre a dominar el foc, menjaven la carn passada per les brases, segurament perquè la devien trobar més agradable que si era crua. Però resulta que l’organisme absorbeix molt més bé els aliments si són cuinats que si són crus, i gràcies a aquesta circumstància el cervell va començar a créixer fins a assolir el volum actual, que és de litre i mig, aproximadament. El cervell proporciona intel·ligència, que és la ferramenta de supervivència més poderosa que hi ha i, com que tenim més intel·ligència (moltíssima més) que qualsevol altre animal, hem aconseguit de poblar tots els racons del món sense gaires dificultats, a costa, naturalment, de la resta d’éssers vius, molts dels quals ens han servit o ens serveixen d’aliment, fins al punt que moltes espècies, com ara els mamuts, han desaparegut pel fet que eren comestibles i els hem caçat fins a l’extinció. Som depredadors, els més eficaços que hi ha hagut mai, i la major part de la resta d’espècies, si poden, tenen tendència a fugir quan ens veuen perquè saben que els guanyadors, en cas d’enfrontament, sempre serem nosaltres. La web recinet.ca és un mitjà digital de Radio Canada International publicat en diversos idiomes i el 21 de juny de 2018 trobem l’article de la periodista Leonora Chapman: Fear of humans is driving animals into the darkness — and nocturnal life (La por als humans porta els animals a l’obscuritat i a la vida nocturna) Kaitlyn Gaynor és una investigadora sobre la vida salvatge de la Universitat de Berkeley, n’ha fet més de setanta estudis sobre els comportaments dels animals i a l’article n’apareixen algunes conclusions, com ara aquesta:
“Ens tenen por, passe el que passe. Pensàvem que els animals estarien més espantats per activitats realment amenaçadores com la caça, però responien a totes les formes de pertorbació humana, fóssem o no una amenaça.”
I també diu que, en l’actualitat, estan agafant el costum de caçar de nit, perquè és quan menys possibilitats de trobar-hi humans.
Infobae és un digital argentí i el 17 de juliol de 2021 van publicar l’article Si los humanos somos prácticamente indefensos, ¿por que los animales salvajes no nos atacant más? John Hawks és un paleoantropòleg de la Universitad de Wisconsin-Madison i allà hi ha algunes opinions seues, com ara aquesta:
A mesura que avançava la tecnologia humana, vam desenvolupar un arsenal d’armes avançades, com ara arcs i pistoles, que es podien fer servir des de la distància. Amb aquestes armes, els humans es van tornar tan letals que van començar a lluitar contra els depredadors.
Com que d’arcs i fletxes, segons les darreres troballes arqueològiques, ja n’hi havia al paleolític superior, que va començar fa uns 40.000 anys, i segurament ja eren conegudes de molt abans, perquè les restes que n’hi ha son pedres tallades, i de tallar pedres, tot i que de manera més grollera, ja en sabien els homos de l’edat de pedra, que va començar fa 2,8 milions d’anys, podem suposar que els animals ja deuen saber de fa molt de temps de quin peu calcem els sapiens. (de la varietat XY). Al mateix article també hi ha les opinions de Justin Suraci, científic d’ecologia comunitària i biologia de la conservació al Conservation Science Partners, una organització de ciència de la conservació sense ànim de lucre amb seu a Califòrnia. En transcriurem un parell:
“Segons Suraci, els animals que s’han escapat de l’amenaça humana probablement van aprendre a desconfiar de la nostra espècie. ‘Per raons molt lògiques, alguns d’aquests depredadors més grans tenen una por saludable als humans de la mateixa manera que ells fan por a les seues preses’.
En un estudi de 2019 publicat a la revista Ecology Letters, Suraci i els seus col·legues van reproduir enregistraments de veus humanes a través de parlants remots a les muntanyes de Santa Cruz de Califòrnia. L’estudi va mostrar que el so dels humans parlant era suficient per espantar els pumes i diversos depredadors més petits, com els linx rojos (Lynx rufus).
Els enregistraments van ser dissenyats per simular una conversa benigna i van consistir principalment a recitar poesia i llegir passatges de llibres per Suraci i els seus amics. L’efecte va ser tan fort que els enregistraments van tenir un efecte similar al d’eliminar els depredadors d’un ecosistema per complet, amb una activitat de depredadors reduïda que va permetre que els animals petits i preses, com els ratolins, s’alimentessin més del que era habitual.”
La revista científica nord-americana Current Biology, tal i com diu el nom, està especialitzada en el camp de la biologia. El 5 d’octubre de 2023 van publicar l’article Fear of the human “super predator” pervades the South African savanna (La por al “súper depredador” humà s’apodera de la sabana sud-africana), signat per la biòloga de la Universitat d’Ontàrio Occidental Liana Y. Zanette, especialitzada en un camp de la biologia animal conegut per la l’ecologia de la por, i també per altres especialistes que havien gravat més de 15.000 vídeos al South Africa’s Greater Kruger National Park. En traduirem alguns paràgrafs:
“Els lleons aquí solen matar preses als pous d’aigua, i sovint també ho fan els caçadors.
El nostre experiment va implicar animals als pous d’aigua que escoltaven molt a prop (10 m) ja siguin lleons (grunyits), humans (dones i homes parlant amb calma en llengües d’ús local), sons de caça o controls no depredadors, tots emesos al mateix volum (60 dB), seguint un protocol ben establert.
La por als humans va superar significativament la por als lleons a tota la comunitat de mamífers de la sabana. Tenint en compte el conjunt de la comunitat, els animals salvatges tenien el doble de probabilitats de córrer i deixar els pous d’aigua més ràpidament (un 40%) després d’escoltar els humans en comparació amb els lleons. Aquesta resposta fou per escoltar vocalitzacions humanes, ja que difereix significativament de tots els altres sons, mentre que les respostes als sons de caça (lladruc de gossos o trets) eren més febles o iguals a les dels lleons. L’escolta de lleons o sons de caça va inspirar por, ja que les respostes a aquests tractaments difereixen significativament del tractament de control.
La generalització aclaparadora de la major por als humans és evident pel fet que el 95% de les espècies eren més propenses a córrer o abandonar el pou d’aigua més ràpidament en escoltar humans que en sentir lleons. Comprovar la omnipresència d’aquesta gran por dels humans a totes les espècies, tant córrer més com abandonar-se més ràpid en escoltar els humans en comparació amb els lleons va ser significatiu quan cada espècie es va ponderar de la mateixa manera utilitzant de manera conservadora només un únic punt de dades per espècie, que representa la seua resposta típica als sons.
Tenint en compte cada espècie per separat, girafes, lleopards, hienes, zebres, kudus, senglars i impales van eixir molt més ràpidament en escoltar els humans en comparació amb els lleons, i els rinoceronts van mostrar una tendència similar. Els rinoceronts van abandonar el pou d’aigua significativament més ràpidament en escoltar els humans, igual que els elefants, les hienes, els kudus, els senglars i les impales, i les zebres i els antílops també ho van fer.
Tret dels elefants, córrer i abandonar el pou d’aigua estaven inversament associats, és a dir, els que corrien també van abandonar el pou d’aigua més ràpidament, i l’associació entre les dues respostes va ser significativa en totes les espècies excepte en lleopards, búfals i gossos salvatges. Per a la majoria de les espècies (79%), la por es va agreujar significativament respecte del preu d’abandonar una font d’aigua. Els lleopards van fugir més ràpidament dels humans que dels lleons, igual que els búfals durant el dia, però cap dels dos tenia tendència a abandonar el pou d’aigua, possiblement perquè els lleopards cacen preses en aquests pous i els búfals es consideren especialment dependents de l’aigua.
Els elefants van abandonar el pou d’aigua més ràpidament en escoltar humans amb comparació amb els lleons. Els elefants depenen molt de l’aigua, en general en beuen diàriament i el fet d’abandonar el pou d’aigua suposa, per tant, un cost considerable.
En la majoria dels casos, quan els elefants fugien (79%), es van gravar diversos vídeos d’ells en una actitud dubitativa perquè van córrer uns metres i es van aturar o es van quedar fora de la visió de la càmera, però després van tornar. Fugir i després quedar-se més temps significa que es defensen o son ofensius més que evasius com en la majoria de les altres espècies. En conseqüència, en escoltar lleons, els elefants en diverses ocasions van córrer l’un cap a l’altre en una resposta defensiva d”agrupament’ abans d’apropar-se com a grup, tal com es va descriure en experiments anteriors de reproducció de lleons amb elefants i coherent amb els elefants que sovint es defensen de manera cooperativa i agressiva contra els lleons.
En conseqüència, en lloc d’intentar defensar-se, els elefants van fugir del pou d’aigua més ràpidament en escoltar humans en el nostre experiment, de la mateixa manera que van fugir molt sovint després d’escoltar humans en un experiment de reproducció anterior, el que vol dir que fins i tot els elefants temen més els humans que els lleons.
La força, l’exhaustivitat i el context d’aquests resultats d’Àfrica augmenten en gran mesura la creixent evidència experimental d’aquest i d’estudis de reproducció recents similars a Amèrica del Nord, Europa, Àsia i Austràlia, la qual cosa està demostrant que els animals salvatges d’arreu del món temen els humans molt més que altres depredadors, d’acord amb les enquestes globals que documenten la major letalitat de la humanitat.
Els experiments similars han demostrat que els lleons de muntanya, múltiples espècies de cérvols i mesocarnívors, cangurs, walabís i senglars tots temen als humans molt més que al depredador superior no humà del sistema, i molt més encara que als lleopards, els llops, els óssos, els pumes i els gossos. Els nostres resultats demostren ara que aquesta por al “súper depredador” humà supera fins i tot la del “rei de les bèsties” (els lleons) i pot afectar comunitats senceres de mamífers, fins i tot en àrees protegides.”
La senyora Zanetti va arribar a aquesta conclusió:
“L’acumulació de proves mostra que a tot arreu la vida salvatge tem els humans, tots els humans, molt més que qualsevol altre depredador del planeta.”
En fi, no cal que calga dir res més. A Tarzan, actualment, no se li acostaria cap bèstia, se les hauria de ventilar tot sol.
