Es parla molt aquests dies de l’autoritat del professorat, sobretot després de conéixer que CCOO ha guanyat una sentència judicial a Castella-la Manxa contra la seua Conselleria d’Educació, per no disposar de protocols d’acció davant d’agressions en els centres educatius. Aquesta sentència és pionera i fonamental per a reclamar una normativa que assegure la convivència pacífica en els centres educatius.
Les agressions són cada vegada més freqüents: agressions per part d’alumnat a professorat, però també entre alumnat i entre professorat. Aquestes, verbals i físiques, es barregen en unes aules amb ràtios elevades en les quals al professorat se li demana un acompanyament personalitzat cap a un alumnat que requereix d’escolta, d’atenció i, en definitiva, de cures. Es dilueix, entre les tasques burocràtiques, l’essència de la professió docent que no és una altra que acompanyar l’alumnat (i les seues famílies) en el període més important de la seua vida: la infància i l’adolescència.
La tasca docent busca dotar l’alumnat d’eines que li permeten desenvolupar les seues capacitats per a enfrontar-se al món, cada vegada més inhòspit, en el qual ni famílies ni docents podem garantir la confortabilitat que tant anhelem. La realitat és aquesta i com més prompte ens fem a la idea, millor podrem començar a treballar en equip.
L’augment de les incidències psicosocials i de problemàtiques de salut mental del personal educatiu són cada vegada més elevades. A aquestes cal afegir l’estrés generat per una exigència tecnològica i burocràtica en augment. Un estudi fet per CCOO Educació al País Valencià demostra que un alt percentatge de professors i professores pateixen de tecnoestrés.
La pressió que s’exerceix sobre el professorat, el seu creixent desprestigi institucional i les responsabilitats socials a les quals se’l sotmet, sense disposar de les eines necessàries per a afrontar-les, són generadors d’un estrés psicosocial que altera, sens dubte, l’ambient en els centres educatius. Recau la responsabilitat sobre un personal docent esgotat i exhaust per la complexitat.
Davant d’aquesta situació, des de CCOO interpel·lem en primer lloc a la inversió. Sense inversió en personal qualificat que puga col·laborar amb els equips docents per a atendre la diversitat que hi ha a les aules, no podrem rebaixar el desgast del sistema. És necessària la incorporació de personal docent i no docent en un sistema educatiu que sobrepassa des de fa temps l’àmbit merament formal. D’altra banda, és necessària una major comunicació i diàleg amb les famílies que són, en definitiva, les responsables de col·laborar en la socialització i l’educació dels seus fills i filles en les seues pròpies llars. Famílies, en moltes ocasions tenallades per la precarietat laboral o problemàtiques tan greus com l’accés a l’habitatge.
La societat es construeix des d’espais de justícia social i l’educació no està al marge d’això. No podem obviar situacions socials que no permeten l’accés a l’educació en condicions d’igualtat i equitat, com tampoc no podem desconnectar convivència i desigualtat: UNICEF estima que un 29,2 % de xiquets, xiquetes i adolescents està en situació de pobresa, i que el risc de pobresa o d’exclusió arriba al 34,8 % (2,7 milions).
És necessari protegir i construir espais de convivència segurs per a tots i totes, professorat i alumnat, preservant la professió docent i dotant-la de reconeixement social, confiança i respecte. L’Administració ha de reconéixer en tots els àmbits la professió: social, econòmic i laboral. Cal visibilitzar-la i defensar-la d’ingerències i agressions externes. Ha de vetlar perquè el tracte cap al professorat siga igualitari en gènere i afavorir accions normatives que protegeixen la figura de la mestra o professora davant del creixent antifeminisme de la societat i les administracions que ara governen.
Cal abandonar definitivament aquesta tendència d’infravaloració d’una professió que qualifica les persones que l’exerceixen per a fer tasques d’acompanyament cognitiu, socioemocional i conductual de les persones. Tres àmbits que requereixen una profunda formació no sols intel·lectual sinó també humanística. No estem davant d’una professió el destí de la qual és l’adoctrinament o la mera instrucció. L’autoritat del professorat és moral, és ètica, no és fàctica ni punitiva i així és com des del nostre sindicat l’hem defensada i la defensarem sempre. Necessitem una profunda reflexió i debat que ens ajude a enfocar temes tan delicats com aquest.
Cristina Sánchez Rivas és responsable de Política Educativa de CCOO PV Educació
