La memòria dels fets de la infantesa és estranya, discontínua, ens torna com a l’altra banda d’una nebulosa. Això és cert, però de vegades és com si la boira desapareguera de sobte i arriben records fragmentaris, però nítids, amb sensacions, amb espais. I això inclou records relacionats amb notícies, amb els mitjans de comunicació, amb l’impacte d’altres vides llunyanes de les quals de sobte es té una besllum en els moments més tràgics.
Llegint les informacions sobre l’accident de tren d’Adamuz, prop de Còrdova, veient com el nombre de morts augmentava amb el pas de les hores, hi hagué un moment en què una paraula em va colpir amb força des d’algun lloc del record: Ortuella. Potser és perquè estos dies he estat reveient (i en algun cas veient per primera vegada) pel·lícules espanyoles de principis dels anys huitanta. Potser en un altre moment compartisca les reflexions que m’ha suscitat alguna d’elles vista hui, però hi ha una cosa secundària a les històries que conten que m’ha produït una sensació estranya: les imatges dels carrers, dels cotxes, la decoració dels espais interiors, les estacions de tren. Era el món de la meua infantesa i això, u aprén que equival per a cada generació al món en el seu estat original. Es podria parlar de la diferència que hi ha entre els anys 80 representats des dels anys 80 i la mateixa època representada com a escenari nostàlgic per productes culturals de hui o tuits tronats.
El que vos estava contant és que potser per lliure associació aquesta paraula ha vingut nítida de sobte. Ortuella, i amb ella altres impressions nítides: les notícies de xiquets morts en una explosió de gas en un col·legi. Aleshores jo no sabia res de moltes coses, entre elles sobre Bizkaia, o sobre el marge esquerre del Nerbion, sobre la diferència entre els col·legis públics i els privats, però sí que recorde l’impacte de la notícia i que durant alguns dies no podia pensar en una altra cosa. No sé com em vaig assabentar, supose que per la ràdio que sonava als matins a ma casa, o potser pel telediari, però ho recorde perfectament. Fins i tot la fotografia d’un xiquet o d’una xiqueta embenada a un llit d’hospital. També em recorde a mi mateix pensant en això en una aula d’un col·legi, el meu, el col·legi dels pares, el Lluís Vives de Manises al carrer del Mestre Guillem. Puc recordar l’aula amb nitidesa, les taules, les finestres, i a mi pensant en els xiquets morts a un poble que no sabia que existia pocs dies abans i que no sabria ni de prop situar en un mapa.
Faig una recerca ràpida a internet i em sobta la precisió del record. Van morir 50 xiquets i xiquetes, dos mestres i la cuinera del centre. També em sobta la data: el 23 d’octubre del 1980. Jo tenia exactament nou anys. Acabava de començar quart d’EGB, per tant, com que recorde la disposició de les aules al col·legi dels meus pares, xicotet, amb una classe per nivell, constate l’exactitud del record. En efecte jo anava a aquella aula, amb aquelles taules, amb aquelles finestres. Les víctimes tenien entre 5 i 6 anys perquè estaven començant primer. Cinquanta xiquets. Eren poc més xicotets que jo i ja coneixien el que era la mort. Eren xiquets com jo anant a escola. També els xiquets podien morir.
És difícil saber exactament quina suma d’impressions i d’esdeveniments donen com a resultat l’adult que som, però en el meu, molt probablement la impressió d’aquells dies forma part d’ells. La mort podia aparéixer de sobte en un dia d’escola després del pati (nosaltres li déiem “el recreo”), perquè així havia sigut per a aquells cinquanta xiquets desconeguts i llunyans, però que eren com jo. Per a la meua generació ja -i molt més per a les següents- l’experiència són també les notícies dels mitjans i l’impacte que provoquen.
Cinquanta xiquets i xiquetes morts i tres adults. Una de les cròniques d’aniversari que he llegit parla dels cinquanta taüts blancs, dos per cotxe fúnebre. Tinc també el record de l’explosió del camió a prop del càmping dels Alfacs, que encara va ser dos anys abans. Ho he escrit ressenyant a la revista Caràcters la magnífica obra de Clàudia Serra, Un estiu. Així era l’estat espanyol als setanta, als huitanta, una successió de tragèdies, de catàstrofes als mitjans, més de dos-cents morts, cinquanta-tres morts, bosses de gas propà als subterranis d’una escola, camions carregats de propilé pel costat de pobles i de càmpings, taüts blancs, dos per cotxe fúnebre. Memòries del subdesenvolupament, com la pel·lícula aquella de Tomás Gutiérrez Alea. Memòries tristes del desenvolupament. La inevitable nostàlgia d’aquell país en el qual vam ser xiquets no ens pot amagar el dolor real d’aquells anys, la precarietat quotidiana.
I aleshores un dia hi ha una barrancada al costat de casa i moren més de dos-centes persones. Un altre dia xoquen dos trens i en el moment de revisar per darrera vegada aquestes ratlles trenta-nou persones han mort i probablement en seran més. Arribarà el moment de conéixer les causes, però és molt potent hui aquesta sensació de continuïtat amb el passat, esta nítida percepció del present com el passat del futur, quan algú es farà la mateixa reflexió: sembla que eixes coses ja no passen hui, que eren coses d’abans, perquè hui sí, l’estat espanyol és moderníssim i segur. Fins que entenem que aquell passat és la genealogia del nostre present i que la precarietat, existencial, però també històrica i social, encara està ací, arribada sense trencament des d’aquell passat que sembla remot.
Els xiquets i xiquetes que estudiaven primer d’EGB en octubre del 1980 havien nascut en 1974. Enguany complirien 52 anys. Hui, que m’ha tornat aquell vell record, com en aquella tardor llunyaníssima, hui, quan ja sé on està Ortuella i el que és el marge esquerre del Nerbion, no puc deixar de pensar en ells i en les vides que no han viscut.
