La tournée del conegut agitador ultra Vito Quiles va fer parada en la Universitat d’Alacant el passat 28 d’octubre. Sí, aquest xaval, que mai publica el seu primer cognom (Zoppellari) per no revelar que és fill de pare migrant italià, ha mamprés una gira per diferents universitats espanyoles, inspirada en el model de l’activista nord-americà Charlie Kirk, amb l’únic objectiu de difondre entre l’estudiantat el seu discurs d’odi contra els valors democràtics que precisament s’ensenyen en els centres d’educació superior. Els campus són espais de coneixement, de llibertat i de convivència, i anar-hi a provocar aldarulls, pertorbar la pau i violentar la normativa, a banda d’estendre-hi el seu ideari d’extrema dreta, és intolerable en una institució amb autonomia pròpia. Per desgràcia, els seus seguidors no són quatre gats, i en aquest sentit cal recordar que Vox supera el 18% en intenció de vot.
Però, primer de tot, qui és aquest xic? Doncs és un il·licità de vint-i-cinc anys conegut per la seua activitat en les xarxes socials. Va saltar a la fama per les seues entrevistes de carrer i també pel seu treball com a reporter d’un mitjà de comunicació madrileny en el Congrés dels Diputats. Va formar part de la llista de Se Acabó la Fiesta a les eleccions al Parlament Europeu del 2024, i recentment ha sigut nomenat responsable de Comunicació del partit extremista. Cal no oblidar que l’estiu passat va ser enxampat quan intentava viatjar en tren des d’Alacant a Madrid amb un bitllet fins a Albacete, i també que va idear, juntament amb Alvise Pérez, la mentida que l’Ajuntament d’Alfafar (l’Horta Sud) havia llançat a l’abocador tones i tones de roba usada que la gent havia donat per als damnificats de la dana. Aquesta perla és, inexplicablement, tot un referent mediàtic per a una part dels nostres joves en l’actualitat.
L’acte d’aquest propagandista en la UA mancava d’autorització, però, tot i això, es va presentar allí sense sol·licitar o notificar res amb la finalitat de provocar enfrontaments i polaritzar l’espai universitari. Aquest va ser, al meu parer, el primer gran error aquell dia. El campus alacantí està perimetrat i només té tres entrades d’accés. Hauria sigut ben fàcil que la policia les controlara per tal d’haver evitat que aquesta persona aconseguira el seu vertader propòsit, que no era fer una xarrada, sinó qüestionar l’actuació i la credibilitat de les autoritats educatives i, sobretot, intimidar i insultar l’estudiantat que pacíficament es manifestava per la defensa dels valors democràtics que han d’imperar en els centres d’estudi. Sincerament, seria millor que convocara la seua clec a les portes de les seus dels bancs i de les companyies elèctriques. Fins on jo sé, manifestar-se en un lloc públic sense permís comporta una sanció administrativa. No sé si la faena de pseudoperiodista d’aquest xicot donarà per a pagar tanta multa després del periple que està fent pels campus de tot l’Estat. Tampoc sé si ha de remunerar el seguici de perdonavides que l’hi acompanyen com a guardaespatles.
Un segon error va arribar quan els adeptes d’aquest guru de la dreta radical van cantar el Cara al sol i van exhibir banderes franquistes. La Llei de memòria democràtica tipifica com a infracció greu la convocatòria d’actes que inciten a l’exaltació, personal o col·lectiva, de la sublevació militar de juliol de 1936. També de la guerra i de la dictadura atroç i sanguinària, i en aquest sentit dubte molt que eixos adolescents que mostraven tan alegrement símbols preconstitucionals i que s’atreveixen a dir que amb Franco es vivia millor tingueren la més mínima i lleugera idea (entre altres raons perquè no havien ni nascut quan encara no hi havia democràcia) de què van ser i representar els quasi quaranta anys d’autoritarisme que va viure aquest país: repressió i odi. La Policia Nacional allí present, en comptes de dissoldre la concentració i de sancionar aquells que clarament feien apologia del franquisme, va restar impassible davant els fets. La pregunta és: aleshores, què hi feia, a banda de protegir els avalotadors? O hi era en concepte de guàrdia pretoriana? No seria la primera vegada que els agents es fotografien i posen amb aquest personatge.
La comunitat universitària va mostrar aquell matí un comportament exemplar, i la UA hauria de sentir-se ben orgullosa del seu alumnat antifeixista. M’agradaria poder dir el mateix de les forces de seguretat, però no va ser així. Tothom va vore com, injustificadament, porrejaven l’estudiantat que, legítimament i pacífica, expressava el seu rebuig a la presència d’aquest influenciador en un centre on ell sabia que no era benvingut. Em va semblar el món al revés: la policia reprimia els qui defensaven els valors de la universitat pública i protegia aquell que hi havia anat a degradar-los i que va convertir la zona de les facultats de Dret, Ciències i Filosofia i Lletres en un autèntic camp de batalla. Per això crec que algú des de la Subdelegació del Govern o el Ministeri de l’Interior hauria de retre comptes per una actuació policial totalment desproporcionada en què uns foren baldats a colps mentre que als altres, com si foren toreros, els feren l’entrada en comitiva.
També és ben criticable el mutisme de l’equip de govern de la Universitat d’Alacant, que jo esperava que aquella mateixa vesprada publicara un comunicat de condemna dels fets i encara estic esperant-lo. Allò que hi va passar constitueix un delicte flagrant de desordre públic i, per descomptat, altre d’odi, i supose que la rectora Amparo Navarro, en qualitat de màxima dirigent del centre on van ocórrer uns incidents tan greus, té alguna cosa a dir. Hi insistisc: l’odi és un delicte, no és llibertat d’expressió. Com a treballador de la UA, el silenci institucional davant aquest episodi em sembla absolutament decebedor. Espere que des del rectorat es prenguen les mesures necessàries per garantir que mai es tornarà a repetir un espectacle tan lamentable com el que vam viure la setmana passada en les nostres instal·lacions.
Una última reflexió abans d’acabar. Si el futur d’aquest país és una joventut que canta el Cara al sol dins una universitat pública, bona nit, cresol. No solament m’entren ganes de plorar, sobretot m’envaeix una sensació de por pel retrocés tan gran que veig que estem experimentant amb la irrupció de l’extrema dreta en el nostre panorama polític. El discurs feixista ha calat entre la jovenalla, i això és molt perillós per moltes raons, fonamentalment per la pèrdua de llibertats i de drets socials que han costat tant d’aconseguir i pels quals van lluitar els nostres pares i els nostres avis. Ensenyar és també inculcar a l’alumnat que l’aversió, la discriminació, la diferència de classes i la manca de llibertats no tenen cabuda ni en la societat actual ni en la futura, uns aspectes pels quals alce la veu cada dia i continuaré fent-ho sempre.
Sens dubte, tot el xou de l’elxà Vito Quiles fou deplorable. Ràpidament em va vindre al cap una frase del cèlebre Karl Popper, un dels filòsofs i sociòlegs més importants del segle XX: «cal reclamar, en nom de la tolerància, el dret a no tolerar la intolerància». Situacions com la viscuda la setmana passada al campus de Sant Vicent del Raspeig no es poden consentir. Confie, almenys, que el jove comunicador i activista polític aprofite el seu grand tour per a matricular-se en alguna de les universitats que visita i així poder acabar algun dia eixe grau que, a la manera d’un coitus interruptus, té pendent de finalitzar. Per sort, en la UA no tenim Periodisme, així que espere que no torne a posar els peus en el nostre centre mai més. Trobe que s’ha guanyat a pols la consideració de persona non grata en el nostre centre. Fora el feixisme de la universitat!
