Continue llegint Un cor furtiu, de Xavier Pla. Un llibre tan ple de llibres que, a estones, tinc la sensació d’haver-lo de llegir amb un carnet de biblioteca i un got de whisky al costat. Xavier Pla reconstrueix el món de Josep Pla amb aquella minuciositat que només poden tindre els qui estimen els detalls, fins i tot els més impresentables. Entre ells, una anècdota deliciosa: Pla robava llibres. Sí, sí, el gran prosista de Palafrugell, l’home de les frases netes i del seny empordanès, tenia el costum de visitar la llibreria de Josep M. Gironella, a Girona, triar uns quants volums francesos i marxar amb un somriure i un “Fins dissabte que ve”. El problema és que Gironella mai no li recordava que li havia de pagar. O, potser, no gosava reclamar-li-ho, com qui no s’atreveix a enviar la factura a Déu. Gironella, ja més vell i més escarmentat, diria després que Pla li havia deixat “una estafa colossal”. Però en el fons l’admirava. Perquè robar llibres, si es fa amb elegància i bona prosa, té un punt de distinció. Pla devia pensar que la cultura, com el sol o la Tramuntana, era un bé comú: allò que es pren sense demanar permís.
A mi, aquesta història sempre em fa pensar en un company de facultat —no recorde el nom, potser Joan o potser Miquel— que va aconseguir una col·lecció sencera de llibres d’història d’Ariel. Era la mítica col·lecció groga, aquella que feia olor de paper seriós i que contenia tot el que un estudiant podia necessitar per fingir que sabia d’història: Bloch, Febvre, Duby, Le Goff, Braudel, Pirenne, Toynbee… Els mestres de l’École des Annales, traduïts amb reverència i enquadernats en aquell groc ocre tan inconfusible, com si els llibres hagueren pres el color de la pols de les biblioteques. Recorde perfectament les prestatgeries d’aquell company, plenes d’aquells volums grocs, alineats com un exèrcit de sabers. No sé si ell els llegia —diria que no, com a molt fullejava algun pròleg mentre es feia un cigarret—, però els cuidava com si foren relíquies. I gràcies a ell, jo vaig poder llegir-los, a poc a poc, gairebé tots. Cada setmana m’emportava un volum: La sociedad feudal, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe II, La civilización del Occidente medieval… I així vaig aprendre que la història també pot ser literatura, que darrere de cada data hi ha una veu que interpreta, exagera o s’inventa.
Amb el temps, he arribat a pensar que aquell amic tenia alguna cosa de Josep Pla: no per la tendència al furt, sinó per aquella intuïció que el saber val més per posseir-lo que per exhibir-lo. Tenir una col·lecció d’Ariel completa era, als anys noranta, un símbol de distinció intel·lectual, com tindre un Renault 4L o una Olivetti portàtil. Un podia no llegir-los, però sabia que algun dia ho faria —quan arribara la jubilació o una pandèmia.
Gironella contava que Pla, després de cada visita, marxava al cafè Savoy pensant: “El dia que em pague tots els meus deutes, serà un dia gloriós.” I aquell dia, naturalment, no va arribar mai. Però qui sap si els deutes de Pla no eren altra cosa que la seua manera d’estimar: agafar llibres, paraules, frases —i deixar-les millorades. Potser per això encara el llegim.
Jo, cada vegada que mire els meus llibres grocs d’Ariel —alguns heretats d’aquell company anònim—, pense que tampoc no li’ls vaig tornar tots. I no sé si em fa vergonya o orgull. Potser, al capdavall, tots tenim una part de Pla: robem llibres, idees o records, i després els fem nostres amb la convicció que, en literatura, tot furt és una forma d’agraïment.
