Un any de mentides. És el temps que fa que suportem, una rere altra, les faules del Pinotxo valencià. Aquest epítet, el que fa referència al personatge de la literatura universal Pinocchio, ja l’he fet servir en anteriors ocasions, però després de dotze mesos donant compte de les enganyifes i dels disbarats del Molt Culpable, a mi ja no em queden ni substantius ni adjectius per a qualificar aquest subjecte que en un món mitjanament normal i just estaria, en el millor dels casos, en la presó. Imagine que aquests dies, tot coincidint amb la commemoració de la tràgica desgràcia que va provocar la mort de dues-centes vint-i-nou persones per la negligència i la incompetència del susdit, s’escriuran molts textos en record de les víctimes que també centraran l’atenció en el màxim responsable polític de tanta desolació, així que jo ara em detindré a analitzar una de les últimes proposicions d’aquest impúdic Govern valencià amb «la cara plena de fang i la mà tacada de sang», com vaig llegir en una pancarta de la manifestació del passat dissabte, la darrera pensada sense trellat ni forrellat del Consell.
I vull comentar aquest nou destarifo mazònic perquè tinc clar que és altra cortina de fum, una més, per tal de desviar l’atenció en aquesta setmana cabdal en què al senyor Mazón no li interessa que recordem que no estava on havia d’estar i que, per aquest motiu, tants valencians i tantes valencianes es van ofegar sense ser avisats amb suficient antelació del tsunami que els venia damunt. Efectivament, aquest brivall ha preferit que parlem, en una data tan assenyalada, de l’esperpèntica iniciativa de Vox, amb el beneplàcit del Partit Privatitzador, segons la qual els col·legis promocionaran la caça com una extraescolar més a través de xarrades en centres educatius, campaments i tallers didàctics. Sincerament, quan vaig escoltar la notícia per televisió, no m’ho podia creure. Per un moment vaig pensar que era 28 de desembre, Dia dels Sants Innocents.
Mentre que els docents tractem que els xavals siguen més empàtics i humans, els nostres polítics fomenten la violència i la mort. Per al PP i Vox, la caça és art, cultura, tradició i educació ambiental. De veritat que la nostra xicalla necessita aprendre a caçar? No serà millor, per exemple, reforçar les matèries més importants del currículum o oferir activitats de teatre, pintura, dansa, música, etc.? Atés l’alt índex d’obesitat infantil que hi ha en l’actualitat, per què no apostar per coneixements de nutrició i l’activitat física i l’esport en els gimnasos? Per a quan la salut afectiva, l’educació sexual, el respecte, la convivència i la lluita contra l’assetjament escolar? Per què no cursos de primers auxilis, de llengua de signes o d’elaboració d’un curriculum vitae? ¿Tallers de pensament crític, de ciència, d’educació financera, de sostenibilitat, de reforestació, de reciclatge, de comunicació assertiva, de parlar en públic, de ciberseguretat? No, de caça, que això no és adoctrinament. En lloc d’ensenyar a protegir, cuidar i respectar, aquests moniatos volen ensinistrar els xiquets a disparar, a pegar trets, i no s’adonen que no es tracta de dominar la natura, sinó de conviure-hi.
El disbarat m’ha recodat l’actor Alfredo Landa en el paper de Paco el Bajo en Los santos inocentes, una pel·lícula de la qual ja he parlat en altres ocasions i que sempre recomane vore-la si algú encara no ho ha fet, ja que el tàndem PP-Vox ens porta indefectiblement a l’època que aquest film tan bé recrea. La dreta considera la cultura de la caça un bé d’interés que cal defendre. Hi insistisc: és necessari fomentar tanta barbàrie entre els menors? Arribats en aquest punt de pèrdua de contacte amb la realitat que els envolta, l’única forma en què no em semblaria una mala idea perquè fins i tot podria ser instructiva seria si com a cimbell posaren alguns polítics, com ara els propulsors d’aquesta polèmica inventiva. Sí, cacem Mazón, però també cribrem Moreno Bonilla per desmantellar la sanitat pública, afavorir la privada i fer negoci amb la vida de les dones andaluses.
El diputat de Vox José Muñoz creu que els caçadors estan en perill d’extinció i per això considera que fan falta campanyes sobre què és ser caçaire perquè puga haver-hi relleu generacional i també una imatge social positiva del col·lectiu. Quan s’assabente que els capellans i les monges també estan en declivi, proposarà una nova matèria que durà per nom Convivències amb Jesucrist i obligarà l’alumnat a anar a missa els diumenges. Temps al temps. Vergonya és poc. Tampoc hi ha fusters, lampistes, manyans, pastors, apicultors i tantes altres professions tradicionals que estan desapareixent. Però d’aquestes, ni mu. M’estranya que en el pack no hagen inclòs també la tauromàquia per als nens i les classes de costura per a les nenes, i així tindríem un déjà-vu complet, en blanc i negre, als abonimables temps del franquisme.
Que l’esguerro de Mazón s’ha agenollat davant Vox i fa seu el discurs més reaccionari de la ultradreta per continuar al capdavant de la Generalitat és una realitat, un fet fàctic que diria ell. No és solament aquesta proposta demencial de la caça, sinó que recentment els dos partits, mà a mà, s’han carregat la Comissió de Polítiques d’Igualtat de Gènere i del Col·lectiu LGTBIQ+, la d’Afers Europeus, la de Participació Ciutadana o la de Drets Humans, unes comissions que, a parer de José María Llanos, portaveu de la formació verda en les Corts Valencianes, tenen un marcat caràcter ideològic i sectari. Els uns i els altres pressumeixen d’haver eliminat el llenguatge inclusiu, i Pelé i Melé també s’han posat d’acord perquè es facen estadístiques que diferencien migrants i nascuts a Espanya per tal d’analitzar les ajudes que reben, quin ús fan de les urgències mèdiques o en quantes donacions de sang participen. Ho diré clar i ras: són uns extremistes destrellatats.
Si parlem de despropòsits, l’últim el tenim ben recent i ens mostra que la realitat sempre pot superar la ficció. Dissabte, mentre milers i milers de persones eixien al carrer i demanaven la dimissió de Carlos Mazón, la televisió pública valenciana emetia un especial de corregudes de bous. En comptes de retransmetre en directe la massiva manifestació de València, els telespectadors podien vore Enrique Ponce o Vicente Barrera en una històrica correguda a Alacant l’any 1997. Qüestió de prioritats: els bous els importen, les persones, gens ni mica. Els va la sang i la mort. Tota una fantàstica, brillant, magnífica programació, clar que sí. Per a mi, que À Punt en una vesprada tan especial donara més importància a la salvatjada anacrònica que representa el matractament, la humiliació i la mort d’un animal en comptes d’estar al costat de la ciutadania és l’enèsima burla de la direcció de la cadena, del Consell d’Administració i del Govern valencià no solament de tot el poble, sinó fonamentalment de les víctimes de la major desgràcia recent a casa nostra i dels seus parents, cosa que em dol encara més. És el menyspreu d’aquells que van fer evident que prefereixen l’espectacle del sofriment animal abans que donar veu al patiment humà. No hi ha més preguntes, senyoria.
Repetisc, incloure la caça com a extraescolar per als nostres xiquets no és ni tan sols una ocurrència d’aquests il·luminats, és una distracció per tal de desviar l’atenció en l’aniversari de la DANA. Mentre discutim si ficar armes en una aula és un perill i un sense sentit, Mazón no explica per què no s’han repartit encara els més de dotze milions d’euros del compte solidari que la ciutadania, de manera particular, ha donat per ajudar a la reconstrucció després de la catàstrofe. Un bunyol més en aquests dotze mesos de falsedats per part de qui va assegurar, convençut, que una mentira, por muy bien contada, y yo sé de eso, solo acaba siendo una mentira antes o después. I tant que en sap. Milita en un partit que considera que mentir no és il·legal. Per això el seu màxim dirigent, Alberto Feijóo, ens va dir que Mazón l’havia tingut informat tot el dia 29 d’octubre en temps real i ara hem sabut que la primera telefonada que li va fer el desaparegut va ser a les 21.27 h.
Menteixen sistemàticament, que és la pitjor cosa que pot fer un representant públic. Un any després, i com que Maribel Vilaplana declararà pròximament en el jutjat, el miserable ha canviat novament la versió i ha confirmat que va acompanyar l’amiga periodista al pàrquing on tenia el seu cotxe al voltant de les 19 h, i d’allí, segons un testimoni anònim al qual ha tingut accés un mitjà de comunicació nacional, se’n va anar a sa casa a dutxar-se o a dormir la mona una estona. Només cal vore el rostre pàl·lid que tenia quan va arribar al CECOPI, blanc com la paret. No sé què més ha de passar o què ha d’eixir encara a la llum perquè aquest impresentable plegue banderes i deixe un càrrec que li queda molt gran. Sis de cada deu votants del seu partit volen que dimitisca, però ell com qui sent ploure. Mazón personifica la indecència; les persones que van perdre la vida i els seus familiars, la dignitat. En aquest trist primer aniversari, com diria la poetessa i narradora alacantina Paca Aguirre (1930-2019), los muertos no mueren. Ni oblit ni perdó. In memoriam.
