Andorra la Vella és un país petit de grans paisatges que rep visitants tot l’any. En hivern l’esquí és la prioritat, siga de travessia o alpí. En primavera la prioritat és, més aviat, caminar, si bé i, segons com vaja la primavera, encara és molt bon moment per a esquiar. Ben mirat, és el millor, diuen, perquè t’estalvies les cues i de vegades hi ha molt bona neu. Amb tot, la primavera andorrana és, sobretot, idònia per fer senderisme amb una muntanya que fa goig, plena de flors i papallones. Sembla un tòpic, però és la pura veritat.
Durant l’estiu, però, els objectius oscil·len entre el ciclisme, el senderisme, o simplement el descans: dormir sense suar ni ensumar aire condicionat, que ja és molt. Des que els termòmetres pugen desorbitadament en estiu per moltes latituds, Andorra és un dels pocs reductes de frescor assegurada que ens queden relativament a mà, als valencians. Una treva per als 30, 35 i fins a 40 graus centígrades de diverses contornades a casa nostra. Un racó de pau i relaxament, pensa el viatger en planificar el seu viatge cap ací. Una altra cosa, però, és la realitat.
La cosa va així, siga hivern, primavera, estiu o tardor, Andorra és, en gran mesura, una destinació de consum, de compres, d’obsessió per omplir els vehicles de bosses, tot més barat, amb menys impostos. Molta gent, encara avui, o avui més que mai, encara ve a Andorra simplement per omplir el maleter del cotxe o de la furgoneta i, en molts casos, passar una estona a Caldea, perquè clar: “han vingut a relaxar-se”. I una de les visites “obligatòries” per a “relaxar-se” és la de l’spa de Caldea, el seu lema ja ho diu: “Caldea, flueix”. També jo vaig caure en la temptació de fluir, gràcies a una promoció. Jo, i unes quantes desenes més de persones.
Caldea, doncs, era la recompensa promesa a totes les caminades prèvies de la setmana. El que no podia imaginar mai era que l’arribada a l’aparcament seria angoixant. L’aparcament de Caldea —primera mitja hora gratuïta, la resta de pagament— té l’entrada i la sortida pel mateix lloc. On s’ha vist això, de veritat? Doncs a Caldea. I per què ho fan així? Ni idea. Segons els meus fills és un mecanisme previ al relaxament, una manera d’estressar-te amb molta intensitat i en un període de temps breu, tot just moments abans d’accedir al recinte de l’spa, perquè després, una volta dins, tingues la sensació fantàstica i inajornable de relaxar-te d’una vegada per totes, més que mai de la vida.
És, potser, una idea una mica esbojarrada! Però almenys ens va donar una explicació a la incomprensió i ens va ajudar a superar aquell tràngol, encaixats entre les dues parets del pàrquing, sense poder anar cap a davant ni cap a darrere.
Una volta dins, a Caldea, vam coincidir amb un grup de quaranta adolescents francesos que entrava al nostre costat, acompanyats dels seus monitors. Excursions, parelles, famílies, el circuit clàssic, el de la promoció que havíem comprat, oferia una imatge de Caldea ben llunyana a la que jo imaginava: ni pau, ni silenci, ni deixar-se dur, ni fluir, més aviat fer cua per al bany indoromà, cua per a la piscina panoràmica, cua per trobar-hi el teu forat amb imaginació. Amb tot, li vam posar ganes i ho vam gaudir.
Com a tants altres llocs, cal venir a Andorra sense prejudicis, disposats a gaudir de la diversitat humana: andorrans que condueixen com si estigueren a un circuit de Fórmula 1, camions Mercedes d’escombraries que agafen els revolts a 90 quilòmetres per hora.
Cal descobrir i visitar Andorra amb les expectatives flexibles i la butxaca plena, per si de cas, tampoc no és obligatori buidar-la. Convé, però, una mica de paciència, i estar disposats a fluir… Fluir a pesar de les gentades als carrers, dels embussos a les carreteres en hores puntes i de la velocitat amb què se’n van els diners.
Amb tot, hi tornaré sempre que puga: a la Vall d’Incles, amb pausa d’àpat a l’Ovella Negra, a caminar per la Ruta del Ferro d’Ordino, al circuit de les Fonts i al mirador d’Engolasters, a l’Estany de Pessons, a passejar pels carrers de Canillo, i a tants altres paratges encara desconeguts, verds, frescos i grandiosos. I hi tornaré, si puc, amb la bicicleta preparada perquè Andorra és, sobretot, territori ciclista.
Per cert, un altre estrès afegit: els ciclistes a la carretera. Un miracle que no hi haja més accidents, vist com condueixen els andorrans. Però sí, a Andorra, tothom va a relaxar-se…
