De tots els personatges que envoltaven Hitler, Albert Speer era el més normal. També Himmler o Goebbels eren intel·ligents (fins i tot Goering va demostrar certa capacitat abans d’esdevindre una ruïna humana per la morfina), però eren massa fanàtics per a què la seua comprensió dels afers humans els moguera a una certa empatia.
Speer va ser l’arquitecte de Hitler i el responsable com a ministre que la producció d’armament no decaiguera fins l’últim moment. Aquests dies m’he entretingut llegint les gairebé mil pàgines de les seues memòries, traduïdes al castellà per Ángel Sabrido per a Acantilado. És un document essencial per a entendre el Tercer Reich i com la capacitat de fascinació que irradiava el Führer travessava tota mena de voluntats.
En cap moment de les pàgines memorialistes que Speer redacta durant la seua llarga condemna a Spandau vol amagar que ell es va sentir també seduït per Hitler. És un document honest i revelador. El seu autor no es considera una excepció a la hipnosi general a l’Alemanya dels anys 20 i 30. Només al final, quan falten pocs mesos per a què la guerra finalitze i Hitler ordena destruir-ho tot, Speer boicoteja les seues ordres. I és tan noble que li ho revela al propi cabdill embogit i tancat com una rata al seu búnquer. Hitler, que sempre ha tingut una rara afecció envers Speer, fa com si no l’haguera sentit…
Condemnat a vint anys de presó bàsicament per haver utilitzat presoners dels camps de concentració per a treballar a les fàbriques d’armament, Speer té temps de meditar com vol ser recordat per la posteritat. Ja als judicis de Nuremberg ha confessat que se sent responsable dels crims del Reich (mentre els autèntics criminals xiulen i miren cap a un altre costat). En la mateixa línia, a les pàgines finals de les seues memòries, revela que era conscient del que implicava un règim totalitari com el nazi, i per això no es feia il·lusions sobre la sentència.
Mentre l’espera, llegeix Una història de dues ciutats, de Charles Dickens. Potser va quedar impactat, com jo mateix al seu moment, per un passatge determinat de la novel·la. Al capítol V de la primera part, som al faubourg Saint Antoine de París. Un incident sobtat interromp la vida miserable del proletariat que el pobla. Una bóta de vi cau d’un carro i s’esberla. “Alguns homes, agenollats, recollien el vi fent cassoleta amb les mans i el bevien xarrupant, o bé l’oferien a les dones, inclinades sobre les seves espatlles…”, tal com fa la prodigiosa traducció de Jordi Arbonès. Un tipus en especial –“un plaga alt” (“one tall joker”, segons escriu Dickens)- s’empastifa les mans amb el preciós líquid i hi gargoteja a la paret la paraula SANG (BLOOD, en anglés i no en francés…).
“The time was to come –sentencia el narrador-, when that wine too would be spilled on the street-stones, and when the stain of it would be red upon many there”.
Encara no és aquest moment, però, i per això Monsieur Defarge, el taverner, reconvé al tipus de les mans empastifades que escriga a la via pública. Però la premonició de l’amarga collita de la revolució hi és i per això al final de la novel·la, quan la carreta transporta Sidney Carton cap a la guillotina, el narrador no s’està de reblar el clau metafòric: “Six tumbrils carry the day’s wine to La Guillotine” (“sis carretes transporten a la Guillotina el vi de la jornada”)…
Potser Speer no va ser innocent, però el seu testimoni és d’alguna manera honest. De la Germania que va dissenyar per a Hitler (el nou Berlín, un urbanisme megalòman), ja no queda res. Millor així.
