Reconec que quan de sobte, ningú exactament sap com, es va fer famosa, jo desconfiava molt. Em semblava un instrument al servei d’interessos molts grans sense, segur, adonar-se’n. Era al cap i a la fi una xiqueta. Anava amunt i avall, la rebien caps d’estat i organismes internacionals que deien que sí, que entesos, que ara ens posem amb el tema, que la utilitzaven per a blanquejar-se i de pas per a traslladar la responsabilitat del canvi climàtic als xicotets comportaments individuals. Em semblava una icona buida, una nina per a engegar la maquinària de la hipocresia occidental. A més, persones de notòria feblesa ideològica, per a dir-ho suau, la tenien sovint en la boca, i això encara em feia desconfiar més.
Després recorde que la vaig deixar de seguir en xarxes arran d’algun episodi de violència israeliana davant la qual havia mostrat una certa tebiesa. Bah, vaig pensar, ja ix aquesta mena d’ecologisme descontextualitzat que no va enlloc.
Doncs ha arribat el moment d’escriure que em vaig equivocar. Completament. Perquè aquella xiqueta ha crescut i de quina manera. S’ha fet gran, en edat i també en grandesa i a hores d’ara és una de les poques figures de ressò internacional que tenen el meu respecte i la meua admiració. Francesca Albanese en seria una altra.
Greta Thunberg bàsicament utilitza la visibilitat mediàtica que li van regalar, i que ara tracten de llevar-li, per difondre discursos de gran lucidesa i, en el context actual, de gran radicalitat. Del seu ecologisme adolescent descontextualitzat ha passat a focalitzar el problema on efectivament rau, en el capitalisme i en les seues dinàmiques, i ho expressa amb una claredat i amb una contundència retòrica notables.
Però a més es veu que es va documentar, que va entendre el que passava a Palestina, i de tèbia res. Amb una extraordinària honestedat intel·lectual, i també coherència, ha posat el cos una vegada i una altra pel poble palestí i a més, com ha demostrat recentment després de la seua participació en l’anomenada Sumud flotilla, té molt clar que la funció de l’activisme no és la promoció personal sinó la visibilització de la causa justa que es defén i la injustícia cruel i l’arbitrarietat superba de qui comet un genocidi. Podria parlar del maltractament que ha patit durant la seua detenció a Israel, va dir, però eixe no és el tema, sinó l’escalada de la violència israeliana, del seu propòsit de destrucció genocida, que s’estava produint al mateix temps. Quan vaig sentir-la em vaig quedar bocabadat, perquè estem poc acostumats a aquesta fermesa, a aquest rebuig de la pròpia victimització, l’altra cara de l’heroificació individualista que és també filla del neoliberalisme. Per moments, pel seu coratge, per la seua solidesa, Greta Thunberg sembla una dona, una persona, d’una altra època. I malgrat això té exactament 22 anys. Va nàixer ja al segle XXI.
Darrerament, estic en aquestes columnes, malgrat tot, contra vent i marea, contra Mazón i Netanyahu, aferrant-me a l’esperança. I si busque, trobe símptomes. I crec que l’existència d’una persona així és un d’ells. Fa un poc de por, perquè un està ja massa acostumat a la decepció, però ja tenia ganes d’escriure que ara com ara crec que em vaig equivocar i que aquesta és una de les vegades en les quals m’alegre profundament d’haver-ho fet. Greta Thunberg és profundament admirable.
