Ja ho deia un mestre meu, d’aquells que no puc deixar de llegir: “Quan la gent es cansa d’esperar miracles, vota als qui prometen apocalipsis.” I mira, tenia raó. Segons l’enquesta de 40dB per a El País i la Cadena SER d’octubre de 2025 —sobre hipotètiques eleccions generals—, Vox és ara el partit amb més intenció de vot al País Valencià: Vox 26,2%, PSPV 21,2%, PP 18%. Tot i que l’enquesta és estatal, inclou desglossaments territorials, i aquestes dades corresponen específicament a casa nostra. No es poden extrapolar directament a unes eleccions autonòmiques, on Compromís segurament tindria més força, però donen una idea bastant clara de cap a on poden anar les tendències. I Compromís? Doncs no apareix a l’enquesta. No és que hagen desaparegut del mapa polític: simplement els compten dins de Sumar, com si no existiren.
El més curiós és que el PP valencià ho dóna per bo. “Que Vox creix, sí, però el bloc de dretes es manté fort”, repeteixen, com si el problema fos d’aritmètica i no de dignitat. Mazón segueix com una figura de cera: ni lidera ni molesta, només ocupa cadira. I Vox, que sap que no hi ha millor aliat que un president esmorteït, li deixa el càrrec mentre li buida el contingut. El PSPV continua buscant-se en el mirall d’un socialisme que ja no sap on és. I per rematar-ho, el seu síndic —amb tota la solemnitat del món— només parla “el millor castellà del món.” Potser és només una submissió protocol·lària que intenta dissimular la manca de projecte propi per al nostre país. El cas és que jo no l’he sentit mai parlar en valencià, i un altre síndic, amic meu, m’ha dit que el parla perfectament i que, si no el parla, és perquè no vol. Mentrestant, la llengua pròpia s’erosiona i la dignitat institucional s’evapora entre genuflexions i fotos amb ministres. La tàctica i l’estratègia del PSPV ve de Madrid, de Pedro Sánchez, que col·loca ministres i exministres de la seua confiança per gestionar les federacions que cada vegada pinten menys fava. I a Madrid, el govern resisteix —com pot— contra el feixisme, i ja és molt en aquests temps de consignes i trinxeres.
Però ací, al País Valencià, cal apuntalar-lo —al Govern de Madrid— amb puntals que facen país, que blinden la llengua i que vagen obrint camí cap a les estructures d’Estat que necessitem si volem deixar de ser una autonomia resignada. La resistència és necessària, però no suficient: cal construir. Perquè un país no es defensa només amb mems i discursos, sinó amb institucions, cultura i autoestima. I això —encara— no ens ho pot regalar cap enquesta. Compromís continua resistint amb intel·ligència, però li falta la contundència que fa tremolar taules. No n’hi ha prou amb ironia fina: cal exigència dura, política d’Estat. Parlen clar sobre el finançament, sí, però encara no han fet el pas de convertir-lo en línia roja, d’eixes que obliguen a negociar amb respecte. Els catalans ho tenen clar: un nou finançament no és un favor, és una estructura d’Estat. I si el País Valencià no ho entén així, continuarà sent el veí obedient de Llevant, aquell que paga el dinar i demana les postres per favor.
Però si parlem de futur, cal mirar més enllà de la resistència. Si els demòcrates volem tenir una mínima possibilitat de guanyar les eleccions autonòmiques, hem de ser capaços d’articular una proposta comuna. I això només serà possible si Compromís assumeix el lideratge d’un espai ampli, plural, on càpien tant els que estan a l’esquerra del PSOE com els que no ho estan tant —municipalistes, independents, els que fan país des de l’escola, des del carrer, des dels ajuntaments, des de qualsevol trinxera… No és incompatible amb el sobiranisme; al contrari, és la seua condició de possibilitat. El sobiranisme valencià no ha de ser una trinxera: ha de ser una plataforma oberta, inclusiva i capaç de sumar. Si no es construeix aquest bloc, el país continuarà votant entre resignació i ràbia. O pitjor encara, no votant.
Com avui és festa, acabem amb un aforisme: “Quan la dignitat es converteix en resistència, el país ja hauria d’estar pensant en construir-se. I fer-ho amb contundència, no només amb esperança.”
