Tanmateix, però, no em queixe; ja fa temps que vaig descobrir una cosa inconfessable de la meua persona, un tret característic del meu tarannà que molts que també el tenen volen amagar i jo, fart de tants silencis i hipocresies vull declarar en públic. Ha arribat el moment d’eixir de l’armari: No m’agrada treballar! No, no i no! I mil dos-centes vint-i-quatre vegades no! No m’agrada alçar-me tots els dies de bon matí per a fitxar i passar les següents huit, nou o deu hores fent faenes que ni m’importen una guitza, ni m’interessen, ni m’agraden.
No m’agrada passar hores i hores avorrint-me com un polític al congrés dels diputats ni acabar amb un mal de lloms impressionant o amb les cames més fotudes que les d’un ciclista després de pujar el Tourmalet o l’Aup d’Uès.
I sobretot no m’agrada arribar a casa després tot baldat i rebentat per un sou ridícul, escàs i miserable que a penes em permet aplegar a final de mes. Potser a les persones “normals” sí que els agrada desllomar-se, rebentar-se i quedar-se tots baldats de tant de treballar, però a mi no. Tal volta és que jo sóc més sensible i delicat, què hi farem!
Sí, ho torne a dir, no m’agrada treballar. Sóc un ésser asocial i insolidari per això? Soc un bitxo “raro”? Sóc un gandul? Doncs, sí, ho proclame als quatre vents: sóc un gandul! I si em veig obligat a buscar treball, no és perquè m’agrade ni perquè crega que és una ocupació saludable que dóna sentit a la vida i reporta beneficis a la societat. No, no és per això. Que no s’enganye ningú. Si alguna vegada cerque faena és, senzillament, perquè necessite diners per a sobreviure (o per a mal sobreviure), collons!.
Així que mentre puga, no treballaré ni faré un brot. Au! M’encanta contemplar el majestuós vol de les mosques de la meua habitació o els passejos ràpids i neguitosos de les sargantanes del camp. I les formes volubles i multicolors dels núvols del cel. Sóc un poeta!
Que de què viuré? Que de què visc doncs? Ho diré també, xe, que hui estic parlador: visc de miracle. Per cert, algú té faena per a mi?
