Eixe bon senyor, contra tot pronòstic, va donar la sorpresa. De Papa de pas res. Un bon dia va decidir que els comportaments de l’església catòlica havien de canviar. Tant és així, que, fins i tot, molt prompte va convocar un gran sínode, que passaria a la història com el Concili Vaticà II, que bandejava moltes de les qüestions que el Concili de Trento havia deixat com a “inamovibles” i sorprenia a la gent de dins i a la de fora. Entre altres coses féu que l’oficiant de la missa ho fera mirant els feligresos i que s’adreçara a ells en “la llengua del poble”, i no en llatí. Algunes comunitats lingüístiques, com ara la castellana, van notar molt el canvi. Unes altres ho notaren només de manera simbòlica, com és el cas de la nostra. Però això no va ser culpa del propi concili ni de les seues resolucions, sinó de la no aplicació per part dels afectats, sobretot pel que fa als responsables de l’exercici religiós que ni ho exerciren com havien d’exercir ni ho exercixen encara. Això és una deixadesa de les seues funcions. ¡Vergonya, cavallers, vergonya!
El Papa Joan XXIII passarà a la història com el Papa renovador. El seu seguidor, Pau VI, rematà la seua tasca i, en certa mida, fou qui tancà les sessions del Concili. Joan Pau I fou el Papa Breu, ja que morí al mes de ser triat, mentre que l’exercici dels papats de Joan Pau II i de Benet XVI van suposar un gran retrocés, que ha dut com a conseqüència una gran sensació de desencant.
Després de la dimissió de Benet XVI, crec que l’església, és a dir, els cardenals que manen d’ella, es trobaren en una situació molt semblant a la que es donà l’any 1958. Calia trobar un Papa perquè es tenia el compromís i l’obligació de fer-ho. El gran públic era conscient que el comportament del catolicisme havia de canviar. Potser els cardenals que es reuniren fa sis mesos per tal de triar un successor al papà alemany també ho pensaren. Algú deia que ja pertocava un Papa italià, uns altres que calia triar-ne un afroamericà, hi ha gent que apuntava que podria ser elegit un papa de parla hispana. Finalment era un cardenal argentí, jesuïta, a més a més, qui ocuparia la cadira papal. Sorpresa per a molts, escepticisme per a uns altres. la veritat és que semblava que podria reunir el mateix perfil que Joan XXIII. Es vulga o no, cal reconéixer que des d’un començament va sorprendre a tothom. No vol viure en les habitacions papals del Vaticà, no vol luxes ni ostentacions innecessàries, s’aproxima als pobres, mostra la seua comprensió pels homosexuals, admet que les persones es puguen divorciar, defén obertament que la dona estiga en llocs d’autoritats de l’església. En fi, de moment, tot un revulsiu que ha desmantellat per complet les accions retrògrades de Rouco i els seus deixebles, com ara el bisbe Reig Pla. Per si hi haguera cap dubte afirma lliurement i obertament “MAI HE SIGUT DE DRETES”
¿Cap dubte? Això ha fet que es quedaren descol·locats més d’un dirigent eclesiàstic que, en algun cas, s’ha atrevit a voler “contextualitzar” (¿ ?) eixa afirmació, però sense èxit, que és el mateix en este cas que fer el ridícul. Les coses estan així. El camí va traçant-lo a poc a poc. Pagaria la pena que tot eixe pensament que va dibuixant amb declaracions i comportaments aïllats fóra sistematitzat, imprés i distribuït. De moment, molts, si poguérem exercir el dret al vot, és ben segur que li’l donaríem al Papa Francesc.
