Ara bé, de la mateixa manera que quan es proven nous fàrmacs aquests han de passar tota una sèrie de controls per tal d’assegurar la seua efectivitat i baixa toxicitat quan se subministren als pacients, tot mètode científic ha d’estar ben validat i optimitzat per tal d’aplicar-lo com teràpia, especialment en humans.
Tots els que hem utilitzat CRISPR sabem que malgrat la seua altíssima eficiència per fer diana al gen del que volem eliminar-ne la seua expressió o modificar la seua seqüència, la tècnica necessita encara de més optimització abans de poder aplicar-se amb finalitats terapèutiques. Hi ha diversos aspectes a millorar, sobretot pel fet que l’especificitat del mètode no és total i, durant el procés d’edició gènica, altres gens a banda de la nostra diana poden esdevenir modificats també. Aquest és un efecte col·lateral que encara no entenem bé com controlar. No és que estiguem en una situació de voler matar una mosca a canonades, perquè com ja vaig plantejar anteriorment, el mètode és molt més eficient que tots els sistemes utilitzats fins ara. Sembla lògic per tant, intentar resoldre aquests problemes utilitzant models biològics, com ara cèl·lules en cultiu, on les conseqüències poden ser avaluades d’una manera relativament fàcil i èticament admissible.
Modificar gens d’un embrió humà amb CRISPR si hi ha risc de mutagenitzar altres gens de manera incontrolada esdevé un problema massa gran que no pot ser obviat malgrat els potencials beneficis que a priori té la intervenció. Però és la modificació col·lateral d’altres gens un problema també en embrions, o és un tret específic de cèl·lules en cultiu, sovint amb característiques canceroses? L’única manera de saber-ho però és testant-ho, encara que en un principi semble que aquests efectes secundaris deurien afectar ambdós models biològics.
El resultat dels experiments ha estat nefast, tant pel que fa a l’eficiència com a l’especificitat. Sols un nombre molt menut d’embrions dels 86 inicials utilitzats a l’estudi presentaven la mutació dissenyada pels científics i a més un gran nombre de gens esdevingueren mutats encara que la seua modificació no estava prevista. Tot i que els científics responsables d’aquest treball barallen la possibilitat de què el resultat es deu, en part, a la naturalesa triploide d’aquests embrions, sembla clar que la tecnologia CRISPR encara està molt “verda” com per a poder-se aplicar en aquests usos.
El que al meu parer és més important d’aquest treball és el debat ètic i legal que ens planteja. Concretament, les diferències ètiques i legals entre orient i occident. La modificació genètica d’embrions humans és il·legal a Europa i Estats Units i seguint eixa ètica, revistes tan prestigioses com Science o Nature refusaren la revisió del treball.
Aquest no és més que un exemple de què ètica i ciència han d’anar de la mà, sobretot quan l’avanç científic planteja qüestions ètiques a una velocitat vertiginosa. És per això que molts científics demanen (demanem) una resposta adequada i adaptada a les noves tecnologies per tal que els avanços científics produïsquen beneficis i no resultats aberrants. Fa unes setmanes es va plantejar la necessitat urgent de crear un marc de discussió sobre la modificació genètica humana. En eixe moment s’enfocaven en la manipulació de cèl·lules germinals però ja hem d’ampliar aquestes discussions a l’ús d’embrions. Confiem en que noves regulacions trobaran l’equilibri entre avanç i ètica científica.
