La visita que vos recomane es pot complementar a prop, a l’Almodí, i descobrir la ceràmica d’Enric Mestre, un conjunt que ens mostra com les línies del cubisme i l’abstracció també es podem manifestar amb altres materials; cal dir que el marc d’aquesta mostra, l’edifici, contribueix a destacar la calidesa dels materials, tot dins d’una clara austeritat pel que fa al color de les obres.
Si voleu arrodonir més la passejada per la ciutat i l’art, al Centre del Carme exposa el també valencià Martí Quinto, ja que a l’esplèndida sala dels vells dormitoris dels monjos, ens presenta unes pintures presidides per una preocupació per la persona en l’espai urbà, en què, al meu modest parer, es pot advertir una influència de l’artista nord americà Hopper.
Una vegada més, aquest curt passeig em porta a reiterar la manca d’interés del personal per gaudir dels nostres fons artístics. Contrasta el poc nombre de visitants a les exposicions, amb la gran quantitat de gent que sols trobar a altres indrets. Precisament, mentre visitava l’exposició d’Enric Mestre, he observat com alguna gent, quan se n’adonava que calia pagar un o dos euros, segons es tractés de jubilat o no, desistia d’entrar-hi.
Quin és, doncs, el problema? És que sols la cosa funciona amb Sorolla ? En altres moments anteriors, l’art era considerat com quelcom que apostava pels canvis i per l’inconformisme, de forma que el veiés més públic. Cal reparar com els artistes emergents dels anys 60 i 70, s’ han caracteritzat pel seu compromís cívic o, tanmateix, social, és més, la gran majoria continua fidel a eixa trajectòria.
Continuarem, doncs, raonant sobre aquestes coses i altres més “sucoses” per a la nostra clientela, abrigant-ne l’esperança- quina parauleta!- de fer noves passejades artístiques i compartir-les amb més ciutadans, entre els quals, fins i tot, podria haver-hi alguna figura de la política valencianista, d’esquerres, o ecologista, personal aquest darrer que tampoc trobe sovint a les sales o exposicions d’art.
