Aquella nit anà a actuar al poliesportiu de Puig-Reig -desinteressadament- Lluís Llach i, com que tenien diners, els organitzadors de la taula redona em pagaren l’equivalent a 100 euros de hui, que els vaig donar al meu company de viatge perquè pagara la benzina i els peatges de l’autopista. L’Oriol, amb la seua bonhomia i el seu tarannà obert, tranquil i dialogant, va ser una companyia excel·lent per a un viatge d’anada i tornada en el mateix jorn, amb un esforç esgotador per la seua banda perquè portava el peu a l’accelerador sempre premut. El passat divendres d’octubre, quan anàrem a l’Infern, hi havia una amiga d’Oriol que coneguérem a Puig-Reig i que és de Prats de Lluçanès, més amunt de Puig-Reig, i ens va vendre uns números de loteria de Nadal de la revista ‘La Rella’.
Amb l’Oriol conversàrem sobre la gent de Massalfassar, parlàrem de les cases ecològiques que han edificat al poble, dels esmorzars que fan tots els dies a l’Infern i dels sopars que fan dijous, divendres, dissabtes i diumenges; ens va dir que sovint anaven a esmorzar i sopar persones de tota mena, alguns periodistes excel·lents com Toni Mollà i experts en música com J.V. Frechina. Oriol ens va mostrar la revista de música i cultura popular ‘Caramella’, ens va dir que feien activitats culturals, presentació de llibres o CD, exposicions de quadres, ara mateix tenien una exposició d’Antoni Miró sobre l’Ovidi Montllor, també organitzen concerts de música. Ens va posar al corrent sobre els canvis polítics locals i autonòmics que acabaven d’estrenar després de més de vint anys de mal govern del PP. Ens va donar a tastar pimentó amb tonyina, vàrem menjar caragols, amanida de la casa i tot estava deliciós. I la carta és exclusivament en català!
Parlàrem també de cuina, de les receptes antigues de la seua família, de les diverses maneres de cuinar, de sofregir, d’afegir més o menys sucre a la tomaca o al pimentó fregit, de les compres de producte de la terra, que són de més qualitat i més proximitat, del paper que feien abans a les cases la gent gran o vella, on pelaven faves i ametlles i cuinaven de manera lenta, acurada i assossegada; de com a l’Àfrica encara conserven aquest paper important les persones d’edat i de com al nostre país sovint són arraconades a residències… o en la soledat.
Després de sopar vàrem fer un tomb per Massalfassar, pel seu perímetre, veiérem les cases que hi ha a una finca ecològica, trobàrem una casa d’aspecte medieval que hi estava molt més baix del nivell del carrer actual i també vàrem veure algunes cases modernistes típiques de l’Horta de València, amb les rajoles de Manises; es notava la tranquil·litat d’un poble d’uns tres mil habitants, en plena Horta nord de València, amb estació de tren prop al costat, vora Massamagrell i la Pobla de Farnals.
Vàrem veure la gent que treballa a l’Infern de Massalfassar il·lusionats i animats amb la tasca que fan, amb la selecció de bons productes, amb el gust per la faena ben feta, i allà vàrem conversar sobre la història de la cuina catalana, perquè Vicent Marqués s’ha passat més de 40 anys estudiant-la, i ara comença a publicar en una editorial catalana i a poc a poc en donarà a conèixer els resultats. Marqués es va comprometre a tornar i fer una xerrada d’història de la cuina a l’Infern, dins dels nombrosos actes culturals que organitza l’Infern. I també han quedat de fer pròximament un sopar a base de plats occitans, perquè els aficionat a la bona taula en facen un tast. Tornarem a gaudir de l’Infern!
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
