Un tret ben significat del seu treball, si pogués destacar-ne algun de sobre, és aquell el qual, a cada mot, a cada vers, ens trau de la nostra aburgesada calma commovent-nos. Estellés, ho deixà ben palès i profusament escrit, volia ser per damunt de tot, un entre tants, i ausades que ho va assolir, perquè la nostra estima envers ell, és considerable, considerant-lo ben nostre estimant-lo, amb tot això sense consolidar, hauria de dir si se’m permet, doncs les mostres de reconeixement evidentment, encara no han deixat de créixer, gràcies entre altres, a Lozano d’Alginet, per la bona idea d’impulsar any rere any les ja populars ‘Festa Estellés’.
De la pluralitat de temes que ens ha deixat escrits, hi retrac, perquè són aquests moments importants per al nostre País, alguns versos de poemes publicats per l’AVL, al llibre ‘Poble del Mural. Antologia del País Valencià’, en els quals enalteix el seu poble, a d’aquells que des de l’antigor han fet de la nostra terra, pàtria, on és present el sentiment de pertànyer i l’encoratjadora crida a l’esforç comú; ho diu clar i ras, en el trellat i naturalitat que li són inherents: “No és millor ni pitjor aquest país; molt senzillament és el nostre, el teu, el meu. No el defensem encara; tractem només, tu, jo i aquell, d’afirmar-lo, de dir-lo.” Altrament lloa als qui l’han vingut fent per la seua constància, dia per dia, cop a cop; tot allò que per elemental, no ha estat menys ardu: “enllaçant rius, i encadenant serralades i valls”.
Agraeix al seu poble, el nostre, del qual se sent part, amb grau alt de la commoció esmentada, en aquest quan escriu: “He retrobat a la boca del poble, el sostingut conreu de l’idioma, m’estime molt el meu país”. Orgullós de pertànyer-hi, amb agraïment també, el pondera i humilment resa: “Amb lletra greu i cerimonial escric el nom agrupador: València. Amb lletres grans, gotejant d’una sang, d’aquella estirp modesta dels llistons o de les barres de l’escut, augustes, he escrit el nom en un tros de paper. L’hauria escrit més de gust en un mur.”
En aquest altre poema, ens incita a mantenir-nos units i lluitar en una tasca comuna: “Vull reiterar el feraç manament d’unitat del País Valencià. Apel·laré a la rosa i l’aladre, les fosques veus remoroses que tornen, … Arriben temps de collita i empenta. Arriba el temps de l’andana reblerta!”. Segueix amb el mateix propòsit encoratjador, com una mena de dir, ja era hora!, ja n’hi prou de fotre! en aquest altre: “Hem esperat calladament al llarg d’anys que semblen segles, treballant en l’obscuritat com dins d’una immensa mina. Ha desembocat en la vida la nostra lluita subterrània!.
Acabe aquesta primera part, transcrivint aquesta declaració de principis que entranyablement ens deixava “… Valencià sóc, de soca i arrel, i fonamentalment em dec al meu País, comunitat d’afanys i d’esperances, la llibertat cantant sempre al maulet”.
D’altra banda, abomina dels que se n’han aprofitat del País, de la pàtria, “Societats anònimes de llops, on hi ha un avís incipient de carn, o hi ha un anyell de sang rosada i tendra. Societats anònimes de corbs corporatius, corporativitzats xuclant la sang honorable del poble…” . O d’aquells que referint-se al País volent enfonsar-lo: “pensen que podran matar-lo, els qui sols pensen de matar, destruir el seu idioma, el signe altiu, distint i clar”. Parlem d’actualitat, ens sona alguna cosa?. Ben mirat, són tot plegat els mateixos, botiflers i coents, que des d’antic ens han traït, recalçant després als lladres que entraren per Almansa que també tots plegats hi perduren.
Amigues i amics, en altra estrofa de l’Estellés m’acomiade, “què voleu que li faça, elemental ja ho sé!”
“Diré el teu nom d’argila o de batall? Puja la falç i puja el mig dia solemne! Besaré la pols, pobra, i només diré: Pàtria… País que em vares fer com sóc. Per tu les meues síl·labes i per tu els meus silencis!”.
Albal – L’Horta Sud – País Valencià
