Els vaig contar a Honori i Enric part de l’exposició de Carles Salvador que havia vist un dia abans a la Universitat de València; els vaig parlar de Joaquim Garcia i Girona, que no jo coneixia, però havia escrit llibres sobre el vocabulari del Maestrat, les festes de Morella, etc., com Carles Salvador, que havien anat als anys trenta d’excursió per les muntanyes del nord de Castelló, i com aquest home, Garcia i Girona junt a l’oncle de Manuel Sanchis Guarner, Josep Sanchis Civera, Roc Chavas, etc. representaven un cert reviscolament ‘valencianista’ que a l’església del País Valencià quasi s’havia esvaït, tret dels capellans i seglars del dissabte a qui pertany Honori, Joan Argulo, Ximo Garcia Roca, Daniel Pla, Margaret, Juli Cigues, Aleixandre Alapont, Mar, Paco Gramatge, etc. Honori ens va confessar que els màxims impulsors de catalanisme al País Valencià, quan durant la “transició” junt a la UCD i part de la jerarquia de l’església ordiren la “batalla de València” [referint-se sense esmentar-los als catòlics conservadors Casp i Adlert], sabien molt bé el que feien introduint el secessionisme lingüístic i tractant de negar la unitat de la llengua catalana, perquè quan ell va anar de capellà a la Pobla de Vallbona, va anar al palau de l’arquebisbat de València a demanar fulls per a fer les misses en valencià i li’ls van donar sense cap problema, tot i que encara no estava editat “El llibre del poble de Déu” de Pere Riutort ni les propostes de missals en valencià de l’AVL.
Els que abans no posaven cap problema -a l’església- perquè es fera en valencià, sectors que esdevingueren ‘blavers’, després del conflicte [orquestrat pel Casp o Adlert], començaren a rebutjar que es poguera fer en valencià perquè deien que això era català, quan abans s’havia reconegut el Diccionari Català-Valencià-Balear a l’Ajuntament de València, a finals dels anys cinquanta, els que escrivien en valencià als anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta, dins i fora de l’església, escrivien des de l’acceptació del marc lingüístic de les Normes de Castelló i des del reconeixement de la unitat de la nostra llengua catalana, valenciana i balear; recordàrem el llibre de Faust Ripoll “Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), editorial Afers, 2010, el vol gallinaci de Casp i Adlert davant el vol d’àguila de Fuster, com aquells es convertiren en secessionistes per enveges a Joan Fuster, com afirmava Francesc de Paula Burguera, perquè se sentien marginats del protagonisme que agafaven els més joves, com Joan Fuster, Burguera… que ells havien criat però els havien passat al davant i eren cridats com a interlocutors a Barcelona o Palma quan abans eren ells els qui s’emportaven els premis als Jocs Florals de Perpinyà o Barcelona ; també “s’entén” per politiqueria de la UCD més franquista contra el partit socialista del PV encapçalat per Josep Lluís Albinyana, tractaren de rebentar els socialistes fent servir, de males maneres, un conflicte lingüístic creat ‘a consciència’ per frenar el procés de recuperació lingüística, democràtica i nacional del País Valencià. Raonant sobre la llengua, la cultura, el País Valencià i els Països Catalans, anàvem apujant cap al cim on hi ha les caves de neu, ja que no veiem cap contradicció en voler la cohesió interna del País València, com proposa Joan Francesc Mira, en “La nació dels valencians”, i alhora cercar la cohesió de tots els Països Catalans sencers com a nació cultural, econòmica i política de diverses ‘nacions’ o regions al seu si, plenament respectuosa amb la diversitat, la democràcia i la pluralitat, al contrari del que fa l’Estat espanyol que imposa el monolingüisme i menysprea la diversitat.
Quan arribàrem dalt, hi ha una casa del Centre Excursionista d’Alcoi, caminàrem cap a la Cava Gran, que sembla una catedral de la neu, si fa no fa, construïda al segle XVIII, com les altres, la Cava del Voltor i la de l’habitació que tenia 9 metres de diàmetre i 10 de fondària. La Cava Gran estava reformada, havien tret tots els enderrocs que hi havia perquè el sostre feia anys que s’havia derrocat, només restaven els arcs, com si foren arcs de volta d’un temple, potser hi ha més de 15 metres de fons i uns 15 de diàmetre, hi havia encara una bastida, havien netejat les pedres de la Cava Gran de l’heura que les destrossa, al costat hi havia una fonteta on gotejava l’aigua; després de veure la Cava del Voltor, que posa “Buitre” en castellà, i la cava de l’Habitació, on s’explica que les caves són l’eix del comerç del fred; les caves són una cavitat que servien per acumular la neu i emmagatzemar-la quan queia a l’hivern; els qui recollien la neu eren el collidors de neu, que l’arreplegaven en pales i cabassos, la llençaven a les caves, les xafaven i posaven una capa de palla per separar les capes i poder-les treure més avant. Al temps on no hi havia frigorífics, aquestes caves o neveres de la Mariola, Benicadell, Aitana, etc., eren bàsiques per a recollir la neu i vendre-la a l’estiu per mantenir els aliments i refrescar la beguda. Hi havia molta gent que treballava i vivia de la neu, quan van aparèixer les neveres o frigorífics als anys seixanta, fou un ofici que s’extingí. Abans de l’invent del frigorífic, als hiverns nevava tots els anys a Agres, el canvi climàtic ha fet que les nevades siguen excepcionals, això també farà, junt amb les abaixades del preu de les taronges, que el paisatge de la Ribera canvie i desapareguen els tarongers, una espècie en risc d’extinció substituïda pels caquis. Açò ho explicava Enric esmentant l’exdirigent de la Unió de Llauradors i Ramaders del PV, del seu poble, Josep Cebolla.
Després de veure la Cava de l’Habitació, anàrem a l’observatori de més amunt, on hi estava Marcel·lí, d’Agres, per prevenir, vigilar i avisar dels incendis forestals; des d’allà Honori ens ensenyà el teix o les teixeres, i explicà com aquesta zona d’Agres i Alcoi és el punt més meridional d’Europa on hi ha teixeres perquè quan bufa el vent de tramuntana i de mestral les fa encara viables; ens contà que fa temps n’hi havia uns 32-40 arbres grans de teix, que es cremaren, però com que tenen molta capacitat de resistència reviscolaren i han tornat a rebrotar i reviure. Des del mirador, veiem esplèndida i amb colors molt intensos que l’estiu no permet apreciar, bona part de la Vall d’Albaida (Ontinyent, Albaida, l’Olleria, Montaverner, Alfarrasí, Bellús, Benigànim, la Pobla del Duc, Quatretonda…), també el Comtat (Beniarrés, Turballos, Muro, Agrés, Cocentaina…), la serra Grossa, el riu Albaida, el tren Xàtiva Alcoi i comentàrem com havien tractat de desvertebrar durant la dictadura el País Valencià tancant la línia fèrria que hi havia des de Yecla, Villena, Agres, Gandia, Oliva, Dénia.
Descendírem molt ràpidament i anàrem a dinar a la Pensió Mariola d’Agres, mandonguilles de bacallà, creïlles, arròs al forn i un plat típic d’Agres, borreta (fet amb espinacs, bacallà i creïlles). Tornàrem cap a Xàtiva en cotxe on ens deixà Enric i de Xàtiva a València en tren; a l’endemà teníem els músculs de les cames cruixits i les cames una mica baldades però contents i joiosos d’haver visitat Agres i haver pujat a la Mariola. Advertírem la bellesa dels colors forts de la terra dels camps treballats i del paisatge vists des de la Mariola d’Agres, a ull d’ocell, gaudírem d’un molt bon temps, i -com diuen els moliners- “fou arribar i moldre”. Perquè malgrat amenaçar pluja, eixirem de València plovent, tinguérem un oratge esplèndid. Ens conjuràrem perquè potser un altre dia tornaríem per a pujar fins al pic del Montcabrer amb l’avituallament adequat de menjar, beguda i equipament, perquè les soles de les meues botes s’anaren perdent pel camí.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
