Durant el tram en tren conversàrem sobre les mesures de l’Ajuntament de València per laïcitzar els tanatoris municipals i el cementeri, tant l’Honori com jo mateix ho veiem lògic, encertat i molt saludable per a respectar les creences de totes les persones, siguen religioses o no; Honori, que és capellà obrer, expressava la maduresa política de Joan Ribó, deia que tenia les coses molt clares, que no confonia religió i política i havia pres la decisió molt acuradament per a respectar la llibertat de culte de tothom, que, tot i que no fóra intencionat, anava en el mateix sentit que el Papa de Roma actual que defensa la laïcitat com l’espai més adequat per a poder respectar-se creients i no creients. A més que la separació església i estat vol dir superar el nacionalcatolicisme encara vigent. Li vaig comentar com alguns integristes havien dit, embolicant i mentint descaradament, que si s’havien retirat les imatges de la Mare de Déu dels Desemparats de la Basílica i de la catedral de València, acusaven l’Ajuntament de València d’haver-les retirat i d’iniciar una campanya ‘antireligiosa’, posem per cas, Alfonso Novo, regidor de l’ajuntament de València pel PP, havia eixit a la TV dient que hi havia un atac directe a l’església catòlica, també van treure una senyora, que de manera delirant afirmava que molta gent abans de morir veia la Mare de Déu dels Desemparats i l’havien llevat perquè no la pogueren veure els que es morien… Inclús hi ha clergues, al meu poble, Benigànim, junt a feixistes, que advertien que s’havien iniciat les primeres mesures que conduirien a la crema d’esglésies i a l’assassinat de rectors, en un retorn als anys trenta, com si desitjaren aquest escenari de “profecia auto-complida” on ells es belluguen tan bé i treuen tan de profit i privilegis, des del colp d’estat militar del 1936 fins ara que encara els dura per a no pagar l’IBI, atorgar-los mitjans de comunicació clericals, donacions de solars públics per a les seues universitats privades amb la finalitat d’ensinistrar la burgesia ‘valenciana’ perquè controle el poder polític i puga reproduir-los els privilegis que han heretat de les dictadures anteriors… No obstant això, preguntat pels periodistes, el cardenal arquebisbe de València, perquè diguera la seua sobre les cortines que taparien les imatges religioses quan la família no volguera veure-les i es destaparien per als qui les volgueren, Antonio Cañizares, havia fugit sense fer cap declaració, escarmentat per les seues impresentables declaracions contra els refugiats i havia dit que només havia anat a fer missa.
Li vaig comentar a Honori que estava llegint una novel·la molt interessant de Martí Domínguez, “La sega” on eixien les activitats dels maquis de la postguerra al Maestrat, la repressió de la guàrdia civil i les baralles entre comunistes i anarquistes enmig d’una família de masovers que estaven entre l’espasa i la paret i que es preguntaven si havien d’abandonar el mas per a sobreviure: és la visió d’un xiquet que conta tot el que observa, el seu creixement en condicions extremes d’una duresa extraordinària, que aprèn a iniciar-se en la vida i en el coneixement de les relacions socials i de la naturalesa, mentre té cura dels animals, amb ajuda del seu mestre Arcadi i el seu amic també mestre i ‘col·leccionista de paraules’, Carles, que, al meu parer, retrata i esdevé un cert homenatge a Carles Salvador que va treballar a les comarques del nord de Castelló (Benassal i la Pobla de Benifassà)…
En aquesta novel·la de Martí Domínguez, ben recomanable i interessant per copsar la postguerra, el que fou la dictadura feixista, les tortures, les pallisses, els assassinats, els trets per l’espatlla aplicant la llei de fuga, hi ha un personatge, el capità Mata que acusa els mestres que tots els mals socials que passen perquè, segons ell, “arenguen els camperols i els obrers, els enfronten al patró, els fan creure que són explotats, que la seua vida és miserable, que l’amo és un ésser menyspreable, sense ànima, sense cor, sense valors… S’aprofiten de ments crèdules, d’infeliços que els segueixen cegament, d’analfabets que pensen que és possible treballar molt menys i cobrar molt més, que de colp i volta volen imposar les seues condicions, fan vagues, creen avalots, i acaben cremant esglésies i assassinats algun capitost o passejant algun capellà! Volen que el patró es jugue els diners sense garanties, que siga una mena de, de com es diu?, de filantrop! De filantrop que compartisca els guanys amb ells! Volen controlar els seus ingressos i repartir els guanys! Volen manar ells! Una cosa del tot absurda que va contra la naturalesa de les coses. Una ingenuïtat! I si no els segueixes el joc, promouen l’anarquia, i fan que el país s’enfonse en el desastre! I jo això no ho permetré mai!”.
Aquesta, que hem llegit, és una arenga del capità Mata, exmilitar africanista on s’havia fet fort desbudellant nord-africans, que reprimeix i assassina els maquis i els masovers que els ajudaven, com abans matava “moros” a les terres conquerides per l’Estat espanyol, perquè no està disposat que el comunisme i l’ateisme arruïne Espanya. Honori em va comentar com -als anys setanta- al barri de la Magdalena o “de les Coves” de Massamagrell, va tenir un enfrontament amb la guàrdia civil perquè la comunitat de la seua parròquia no volia fer les tradicionals processons impulsades per les forces vives d’aquest poble i ell compartia la decisió de la seua gent, les forces d’ordre anaren a obligar-los a fer la processó sota coacció armada per la pressió d’uns alcaldes franquistes que volien dirigir l’església i de fet el dictador nomenava els bisbes i mantenia els privilegis i els concordats predemocràtics que s’han reproduït en “democràcia”; també em va comentar quan treballava als Alts Forns del Mediterrani de Sagunt, un dels dirigents sindicals més submís amb l’empresa i contrari a la lluita sindical i a les vagues durant el final de la dictadura, havia acabat de dirigent del PSOE, i com -aquest partit- havia renunciat a defensar els interessos de la classes treballadores i el dret a l’autodeterminació dels diferents pobles de l’Estat espanyol. Havia esdevingut una socialdemocràcia neoliberal amb molt poc o gens de social ni de defensa del dret a decidir de les nacions sense estat.
Arribàrem a Xàtiva, saludàrem Enric davant l’estació on hi ha el monument als maulets contra el bombardeig feixista de 1939, pujàrem al seu cotxe llarg i se n’anàrem cap a Agrés pel port de l’Olleria, Aielo de Malferit, port d’Albaida i Muro d’Alcoi. Deixàrem el cotxe prop de la Font del Mig d’Agres, ens prenguérem un herberet al bar del costat de l’església i començàrem a pujar, pel convent de franciscans cap a les caves. Com hi ha al costat del convent, un lledoner on segons la llegenda, li va aparèixer a un pastor manco la Mare de Déu d’Agres, que tots hem sentit que apareix i desapareix, li preguntàrem a Honori que ens explicara l’origen d’aquesta dita. Ens va relatar la festa de la Mare de Déu d’Agres, com se li apareix a un pastor, de manera semblant a les de Fàtima o Lourdes, li diu que és la Mare de Déu que vaja i ho diga a tot el poble d’Agres, el pastor li replica que no s’ho creurà ningú i li fa créixer el braç fins que el recupera totalment perquè servesca de prova; la gent del poble quan el pastor els ho diu, s’emporta la imatge de la Mare de Déu a l’església i aquesta se’n torna a lledoner. Honori matisa que aquests “fets” de les aparicions de Mare de Déus es popularitzen molt després de la conquesta d’Amèrica, però a Agres ha esdevingut una festa popular molt sentida, on participen els pastorets, els xiquets i xiquetes, majors, la majoria del pobles es bolca fent una festa que s’ha tornat la festa més important d’Agres, senya d’identitat, semblant al Betlem de Tirisiti d’Alcoi, a les festes de moros i cristians a Alcoi o a les falles a València.
En passar per davant del convent franciscà, a la tornada, ens comentà que allà va ésser escolà o acòlit d’infant, Alfons Roig, abans de la Guerra, que, més tard va ser professor del Seminari de Montcada durant el rector Rodilla, amb qui va tenir algun conflicte per expressar-se en valencià, fou també professor d’història de l’art de l’acadèmica de Belles Arts de València i un expert en art dels qui més es va relacionar amb pintors i artistes d’Europa durant la dictadura, al remat de la seua vida se’n va anar a viure a l’ermita de Llutxent. També va estudiar en aquest convent d’Agres, Josep Maria Belarte, professor de fonaments de teologia, i oncle del seu nebot de nom també José Maria Belarte que vaig tenir de professor de teologia a Montcada.
Li preguntàrem a Enric que treballa de metge a un hospital d’una ciutat castellana pròxima al País Valencià, com veien allà el valencià, la cultura i la llengua dels catalanoparlants de València, i ens va dir que, malauradament, el veuen de manera molt semblant a Carolina Punset, com una cosa inútil, no entenen per què volem mantenir un idioma que per ells no val res de res, no volen ni sentir-ne parlar, quan ens ajuntem alguns valencianoparlants de l’hospital i el parlem, fan mala cara i sovint ens recriminen que el parlem, incapaços d’escoltar-nos, respectar-nos i aprendre’l; en canvi, davant de l’anglés, fan tot el que poden per dir alguna frase, tot i que no sàpiguen ni com es pronuncia correctament ni l’entenguen. Mostren una submissió davant el totpoderós anglés i un rebuig a escoltar el valencià, d’una manera molt hostil, molt poc respectuosa i gens empàtica o comprensiva. I, al mateix temps, no estan d’acord que demanem la independència o que vulguem tenir un estat propi. Enric va contar un cas de discriminació lingüística que havia patit a Elx quan anà a un partit de futbol per expressar-se en valencià, un policia l’havia aturat a l’entrada del camp de futbol, li havia demanat tot tipus de documentació pel fet de parlar-li en valencià, el va retenir i amenaçava en endur-se’l a la comissaria, aquell policia, al·legava que era de Múrcia o d’Andalusia i feia pocs anys que havia arribat a Elx i l’instava a expressar-se en espanyol “porque estamos en España”, Enric s’hi va negar dient que parlaria a poc a poc i li ho repetiria les vegades que fera falta perquè eren llengües molt semblants i si t’esforces s’entén; quan per fi el van deixar anar, Enric li va dir que si li agradava tan poc escoltar el valencià, que d’acord amb les lleis el vigor ell podia emprar tant el valencià com el castellà, que se’n tornara a Múrcia o Andalusia, el policia es va posar tan enfurismat que quasi l’agredeix si no el paren els seus companys.
El darrer dia d’octubre d’enguany, vaig quedar a l’estació amb Honori per anar-nos-en a Agres, el seu poble; havíem quedat de baixar a Xàtiva perquè allà ens recolliria l’amic Enric -de Càrcer- per arribar a Agres en el seu cotxe. Havíem quedat d’anar a veure les caves d’Agres de la Mariola, la Cava Gran, la Cava del Voltor i la Cava de l’Habitació, aquestes dues darreres encara conserven el sostre fet de pedres.
