De fet, l’adscripció dels principals responsables de la política lingüística del nou govern al món de l’educació no és, en aquest sentit, gens casual, ja que, al cap i a la fi, aquest ha estat l’únic àmbit on fins ara la llengua dels valencians ha assolit una certa projecció pública. Com no és casual tampoc el fet que Escola Valenciana siga el planter que subministra en gran mesura els quadres de l’actual Conselleria d’Educació. Al capdavall, estem immersos en un cercle viciós: com més es relega el valencià a l’escola, més difícil resulta concebre l’eventualitat de planificar-ne l’extensió de l’ús més enllà de la mateixa escola. El producte final resulta tristament previsible: el disseny de polítiques lingüístiques de vol gallinaci, condemnades a la bestreta al fracàs. Per bé que aquest fracàs no és tampoc fàcil de valorar amb criteris objectius, ja que a casa nostra les repercussions de les polítiques lingüístiques no acostumen a ser objecte d’una avaluació seriosa, tret que les diferencia ja d’entrada de la resta de polítiques públiques.
Farem bé, doncs, de no deixar-nos entabanar per les protestes de transversalitat amb què els responsables governamentals emmascaren la seua escassíssima capacitat real de decisió, que han de compensar amb una constant sobreactuació propagandística. Sense anar més lluny, fa poc temps la premsa recollia la notícia que el president de la Generalitat i l’alcalde de València se sumen a la campanya d’Escola Valenciana i es comprometen a introduir el Voluntariat Lingüístic en les institucions que representen. Tanmateix, convindria no oblidar que voluntariat és sinònim de voluntarisme, i tot plegat només denota un dèficit de voluntat institucional, que és l’única que a la llarga acaba configurant una autèntica política lingüística. Si les nostres autoritats tenen tantes ganes d’ampliar l’ús del valencià entre els funcionaris de la Generalitat o dels ajuntaments, podrien encetar la feina, per exemple, aprovant un reglament d’usos lingüístics, començant pels alts càrrecs, amb un calendari realista d’aplicació, d’obligat compliment. No cal dir que això faria més per l’ús governamental del valencià que totes les parelles, parelletes, trios o quartets nascuts d’aquesta mena de voluntariats.
I és que només a partir d’una concepció eminentment propagandística de la política lingüística s’explica la pretensió de legitimar l’actuació en aquest àmbit situant-la a l’empara d’una asèptica gestió del multilingüisme, destinada a esquivar les resistències que la promoció del valencià suscita entre poderosos sectors de la nostra societat. No hi falten tampoc exemples recents, com l’actitud d’aquells sindicats que fa quatre dies es proclamaven aferrissats defensors de la llengua, però que, arribat el moment, s’oposen a la instauració d’una mesura tan imprescindible i elemental com l’exigència del requisit lingüístic als funcionaris. En qualsevol cas, el procediment seguit fins ara és ben senzill: es procura banalitzar els objectius perseguits, transformant-los en una qüestió de pedagogia idiomàtica o d’autoaprenentatge de llengües. «Todos de la mano y todas las lenguas de la mano» (de la mà de qui?), afirmava Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, en declaracions a El Mundo del passat 8 de juliol, amb un eslògan conciliador que sembla tret del context «guai» d’una escola d’estiu, però que fins i tot com a declaració d’intencions en el terreny de la política educativa esdevé ridículament simplista, des del moment en què palesa una olímpica ignorància del fet que el paper de les llengües en el currículum escolar mai no resulta intercanviable i que les matèries i els continguts que l’integren no són el producte de cap consens idíl·lic, sinó d’un joc de forces i d’interessos socials contraposats.
La demostració més clara d’aquesta premissa ens la proporciona, precisament, la peculiar situació del valencià dins del sistema escolar —en qualitat de llengua regional (algú en diria, més cruament, de patuès)—, que l’aboca a una dramàtica contradicció, de la qual donen testimoni els minsos resultats obtinguts per l’assignatura després de més de tres dècades d’implantació. D’entrada, s’hi legitima a partir de l’objectiu de facilitar als valencians l’aprenentatge de la llengua materna —el concepte de llengua pròpia és del tot inapropiat— de part de la població del país, si no fos perquè la realitat s’afanya a desmentir aquesta premissa cada dia que passa, tenint en compte la fase avançada en què s’hi troba la substitució lingüística. A més, el valencià no disposa tampoc d’un suport institucional contundent, susceptible de transmetre a la ciutadania que es tracta d’una llengua necessària per a la vida quotidiana. Tot plegat podria induir a certs pedagogs a pensar que la millor estratègia per a ensenyar-la passa per adoptar els mètodes emprats en l’ensenyament de les llengües estrangeres, però aquesta alternativa impugna l’existència mateixa de l’assignatura, perquè el valencià no satisfà cap dels criteris que determinen l’ensenyament escolar de certes llengües estrangeres i, d’altra banda, no suscita a penes interès entre gran part la població al·loglota, de procedència eminentment espanyola, llastada per una mentalitat amb forts prejudicis lingüístics de tall supremacista.
En aquest context, doncs, l’exaltació del multilingüisme pels actuals responsables de política lingüística constitueix el signe més clar de la incomoditat que el valencià genera entre els nostres governants. Cal no oblidar que, fins fa ben poc, per a les administracions del PP la promoció del multilingüisme —amb l’excusa de la necessitat d’afavorir l’aprenentatge efectiu de l’anglès— representava l’excusa perfecta per a accelerar la marginació del valencià en l’escola sense aixecar gaires protestes. Curiosament, l’actual govern continua assignant-li el mateix objectiu, per bé que amb una finalitat contrària: ara, la gestió del multilingüisme, emmarcada en la temptativa de bastir un model escolar de presumpta inspiració nòrdica, hi actua com la recepta magistral destinada a neutralitzar el previsible refús de certs sectors a l’extensió social de l’ús del valencià. La qüestió consisteix, una vegada més, a evitar la tan temuda politització la llengua, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.
En qualsevol cas, l’acatament tantes dècades després, ni que siga tàcit, dels tabús originats durant la Transició, pot voler dir com a mínim dues coses: que el temps transcorregut no ens ha aportat la dosi de lucidesa que caldria per fer front a les actuals circumstàncies o que la persistència dels vetos heretats d’aquella conjuntura històrica ja ens va bé per a fer la viu-viu i perpetuar l’statu quo per altres mitjans. Deixeu-me afegir encara que les dues possibilitats no s’exclouen, atès que, com afirma el refrany, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Per això, a aquells que s’omplen la boca amb referències als models educatius nòrdics convindria recordar-los que aquests prosperen en societats fonamentades en un respecte escrupolós envers els drets lingüístics individuals i col·lectius dels seus integrants, pròpies de països amb una concepció avançada de la democràcia. Societats, val a dir, que no tenen res a veure amb la valenciana, on el dret d’usar i l’obligació de conèixer el castellà vénen imposats per la Constitución de l’Estat espanyol. Mentrestant, entre unes coses i altres, han passat quaranta anys sense que les successives administracions autonòmiques hagen adoptat cap mesura efectiva per a corregir la nostra discriminació flagrant. En comptes d’això, han impulsat invariablement una patrimonialització del valencià que les exonerava de l’adopció de mesures tangibles adreçades a promoure, no ja una llengua exaltada com a senya d’identitat sacrosanta dels valencians —emblemàticament encarnada des de fa anys per una inoperant acadèmia, concebuda ad hoc—, sinó els drets lingüístics d’aquella fracció de la societat que aspirem legítimament a viure en valencià i xifrem en aquesta possibilitat una part important de la nostra identitat com a ciutadans d’un país lliure i modern.
