Sí, eixa eminència del PP de cap i cervell privilegiats, amb una intel·ligència encara en brut i per polir però, amb tot, és clar que en diferit.
Ella, la Cospe com la coneixen amics i menys amics en el seu partit, la mateixa dels múltiples sous i dels sucosos i amagats negocis amb el seu marit a l’ombra de l’obedient justícia espanyola. Sí, la mateixa.
I va vindre a València com qui ve a passar revista en un manicomi fins fa poc fora de control esdevingut una olla de grills ara sota les ordres d’una nova sergent ‘xusquera’, una tal Isabel Bonig. Un manicomi on fins a l’apuntador ha estat ficat en la merda fins a les orelles, en una orgia de prevaricacions, de malbarataments, de robatoris, d’ocultacions, d’espoli dels diners públics, de luxes regalats, de t’estime un ou, de t’has passat dos pobles, de deu, onze i dotze i dos milions de peles. Tant és això que aquesta organització ha fet parèixer la mateixa banda d’Al Capone una colla de ‘iogurins’ aficionats al furt a la menuda a solitàries velles desemparades.
I a més de per a tot això, que no era poca cosa, la senyora Cospedal vingué a València a dir-nos als valencians que ells, els del Partit més Podrit que ha hagut des de l’edat mitjana fins ara, són els bons boníssims i els més millors i immillorables de la pel·lícula, enfront de “radicals, independentistes, demagogs i populistes que no estan mirant pel futur d’Espanya i que només defensen el treu-te tu que em poso jo“, va dir ella. Tot un seguit de ximpleries i de bajanades a l’altura de la seua privilegiada verbigràcia diferida i minsa matèria grisa cerebral, però comprensibles en ocells de tal averany ficats en la política de mentides i màrqueting en què han transformat aquesta falsidemocràcia espanyola.
Però allò que va acabar de reblar la seua feina torera, vull dir el seu discurs, va ser una frase pronunciada amb etiqueta de lapidària: “Nosaltres hem aixecat aquesta Comunitat Valenciana, gràcies a vosaltres (el PP valencià) la Comunitat Valenciana es va fer una de les regions més pròsperes de tot Europa“. Ni més ni menys, tot just això. I es va quedar ben descansada i ben satisfeta la dona.
Precisament ells, els del Partit Podrit, els que van fer semblar a al Capone o a Lucky Luciano uns aficionats en els seus negocis de la cosa nostra al costat seu, els que van vendre les nostres caixes d’estalvis al millor postor després d’arruïnar-les i espoliar-les fins a tocar os. Els que després d’utilitzar la nostra Ràdio i Televisió valencianes per adoctrinar, manipular i per a inflar-les d’endollats i de corruptes a dit, finalment les van tancar. Precisament ells que van enfonsar les nostres editorials valencianes perquè el llibre valencià no mereixia cap ajuda, per catalanista i esquerrà. Els que després de carregar-se el nostre teixit industrial, van omplir la seua Espanya de milers de kilòmetres de vies de trens d’Alta Velocitat que viatgen mig buits i paren en moltes estacions on no pugen ni baixen viatgers, mentre les nostres empreses no poden competir amb els seus productes a Europa perquè el Corredor mediterrani està anys suplicant ajudes i ni està ni se l’espera. Els que després de mantindre anys i anys un espoli fiscal estructural que ens ha empobrit als valencians i que a més ens obliga a ser solidaris amb regions espanyoles més riques que nosaltres. Precisament ells, els que desprès de tot això i de moltes coses més que em queden al tinter, ara envien a València la senyora dels diferits a dir-nos a la cara als valencians que encara hem de donar-los gràcies, besar-los la mà i llepar-los els peus perquè ells han “aixecat la nostra comunitat” i han fet de la nostra “comunitat” “una de les regions més pròsperes d’Europa“. Precisament ells…
En el fòrum del PP on va pronunciar aquestes paraules m’imagine que, una volta acabada la seua intervenció, només se sentien aplaudiments i gestos de satisfacció per haver sentit paraules tan encertades, acurades i plenes de trellat. “Molls més que molls, que sou uns molls i no teniu remei” degué pensar Cospedal dels valencians una volta va finalitzar el seu discurs mentre veia com els molt ximples l’aplaudien, tal com va dir un tal Comte duc d’Olivares fa quatre segles per qualificar la nostra actitud obedient i submisa davant la monarquia abassegadora madrilenya.
Sí senyors. Al remat el que va fer aquesta dona no va ser, ni més ni menys, que aixecar-se les seues faldilles i pixar-se a sobre de tots nosaltres, els valencians, i després de completada l’acció va alçar el dit i assenyalar al cel per a dir-nos amb cara de convenciment que plovia. Una fina pluja que va ser acollida amb alegria, joia i satisfacció per tots els allà presents, en la seu del seu partit.
Una pluja àcida, de la que cau a terra i no deixa rastre de vida, però, pensem molts altres.
I que no torne per aquesta terra a riure’s en la nostra cara i a pixar-se a sobre nostre. Que ho sàpiga. Que no torne mai.
