Però, a banda de les trompetes i fanfàrries que per enèsima vegada anuncien la fi de la crisi, hi ha un altre problema que en altra ocasió ja apuntí: i l’oposició, que ha fet?
Qualsevol persona que seguisca mitjanament els esdeveniments patris ho podia endevinar perque eren faves contades. Si a l’oposició al PV li s’impedira fer crítiques que ja ha fet abans un grapat de vegades, dir coses redundants o parlar del que ja estem aborrits d’escoltar, no sabria dir ni bon dia. El manual el tenen tan repetit, tan gastat i tan passat de rosca que tot el que puguen dir és previsible, tant és així, que estic segur que Fabra portava fins i tot les respostes escrites perque sabia que li anaben a contestar, criticar o proposar. Jo recorde una tómbola on abans d’obrir el sobre per a saber el regal que t’havia tocat, el tomboler ja l’estava empaquetant: estava tot previst.
I és que açò, per no tindre, no té ni l’emoció de l’imprevist. És com si algú haguera escrit un guió per a cada grup polític i estos es limitaren no més que a declamar-lo. De fet, els periodistes que cobrien el debat a les Corts Valencianes debien estar tan aborrits d’escoltar el mateix del mes passat i de l’anterior que en quan Rita isqué al corredor per anunciar que el Tribunal Superior de la CV s’havia declarat incompetent per a jutjar-la a ella i a Camps, oblidaren el perque estaven allí, i el que deien a la tribuna d’oradors passà a un segon o tercer lloc: l’anècdota es feu notícia perquè no hi havia notícia on hauria d’haver-la.
Així, sense propostes noves que ens sorprenguen, no podem esperar que la cosa vaja a canviar perque, qui farà el canvi i com? No ho sabem i eixe és el problema: ¡que no ho sabem! Davant l’evident tots podem opinar, però, i quan no hi han evidències i tot es fonamenta en supostos? És fe el que s’ens demana? Fe en què? en qui? per a què? No ho sabem i tot ho hem de suposar.
A les cartilles del servei militar deia: Valor: se le supone. És a dir, que es suposava que el subjecte no es vindria potes avall davant una dificultat, però clar, sols era una suposició, com és una suposició pensar que davant el folló que hi ha algú tindrà idees per eixir-se’n, però com que no les coneguem i sols coneguem les crítiques, pensem que amb això només no s’estructura una alternativa política. Front una forma de fer política cal enfrontar-ne un altra amb projectes concrets i demostrar la seua viavilitat, tot el demés és vendre fum.
Amb la desesperació general actual és fàcil vendre fum, tant per part dels qui diuen que la fi de la crisi ja està ací com per part dels qui diuen que la solució són ells, i és fàcil perque la gent necessita pensar que açò té un final pròxim per a poder baixar del llit cada dia, però com que ningú venedor de fum es compromet a anar-se’n a casa si fracasa, ens fan dubtar molt.
