Açò que ve a continuació, com deia René Magritte, de la pipa, no són crítiques, són suggeriments amicals; compartisc l’entrevista sencera i la majoria de les respostes de Ribó a unes preguntes que semblaven fetes per a mantenir l’ordre anterior. No en va, després de la victòria de Compromís a l’alcaldia de València i els bons resultats a tot el País Valencià, “l’anècdota” que alguna gent votant del PP a eleccions anteriors hagués votat Compromís, s’eleva a “categoria”, tractant de diluir l’èxit electoral de “l’esquerra”, ja de per si prou diluïda, mentre, des de tots els mitjans pròxims al PP i al PSOE, se’ls acusava “d’extremistes radicals” o de “separatistes” perquè, amb aquesta dutxa d’aigua freda i calenta, continuaren en la cleda institucionalista de la casta política de sempre. A l’endemà de l’èxit de Compromís, hi havia algun descarat blaver, amb més barra que esquena, que ‘elogiava’ la victòria del ‘valencianisme’, acusava el PP d’haver practicat un “catalanisme” brutal i terrorífic, del qual el cínic adulador era director de publicacions a la Diputació i propugnava perquè Compromís i el PSOE encapçalaren un ‘valencianisme anticatalanista’ per salvar la rància “valenciania” recentment derrotada; tot un símptoma d’un desgavell permanent que pretén autoreproduir-se.
No obstant açò, hi ha qüestions, al meu parer, en les respostes, que Ribó podria haver anat “una micoteta més enllà”; no només cal demanar un altre model de finançament i totes les altres qüestions en què coincidim la majoria de valenciana gent que sabem com discriminen el País Valencià des de la metròpoli, cal exigir-li a l’estat espanyol que se’ns respecte l’autogovern municipal i autonòmic perquè no esdevinga una caricatura a causa de la recentralització accelerada i dirigista que ha fet el PP als darrers anys, en el buidatge autonòmic, que deixa l’autonomia municipal i la del País Valencià tremolant, en paper mullat; en una falla de cartró pedra, on els polítics, de tots els partits, reprodueixen un discurs “semblant” sense cap significació o molt poca, que tracta de legitimar, lampedusianament, un sentit hegemònic que, com a Gatopardo, canvia alguna coseta, menor, perquè allò essencial continue igual.
Al meu entendre, cal reconstruir el País Valencià, de dalt a baix, des del seu cap-i-casal, coordinant-se amb les ciutats de tots els territoris de cultura catalana, Alacant, Castelló, Vinaròs, Torrent, Xàtiva, Sueca, Alzira, Alcoi, Ontinyent, Dénia, Elx, Xàbia, Crevillent, Altea, Oriola, Borriana, Vila-real, Sogorb, Altura, Tarragona, Palma, Barcelona, Girona, Lleida… i també París, Lisboa, Dackar, Roma, Brussel·les, Atenes o Nova York, sense acceptar cap relació de dominació ni de genuflexió amb ningú sinó d’interdependència sense supremacismes. Però aquesta relació no hauria de ser només ‘cultural’, sinó institucional, restaurar les relacions, polítiques, normals, amb Catalunya, com va fer Vicent Marco Miranda a la II República i des de la dictadura fins ara ha sigut impossible perquè s’han impedit del tot. Cal derogar la llei de símbols antivalenciana del PP, com s’ha fet a les Illes i a Navarra, i impulsar la defensa de la nostra llengua i cultura des d’una AVL coordinada amb la Universitat de les Illes, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, les Universitats de Catalunya, Andorra, l’IEC, l’Institut Ramon Llull, la xarxa universitària Joan Lluís Vives i activant relacions institucionals al nostre domini lingüístic de tots els territoris de parla catalana, balear i valenciana, per a dotar-nos dels instruments i els mitjans de comunicació adients per convertir-se en una comunitat de catalanofonia normal. Cal una ruptura democràtica amb les estructures franquistes que s’han reproduït en una “democràcia” de molt baixa qualitat i que no reconeix els drets de ciutadania valenciana o catalana (igual com l’andalusa o castellana).
Em sembla respectable la resposta de Joan Ribó sobre la política lingüística, de fet, fa uns 25 anys quan jo treballava de professor de filosofia a Benaguasil i uns pares estaven en contra que fera servir un llibre de text en el català de Barcelona, que s’havia aprovat al consell escolar; feia servir el ‘valencià’ de Barna perquè encara no hi havia llibres de filosofia en el català de València, o els pocs que hi havia no m’apanyaven, ens reunírem a l’Institut per conversar i en tractar d’arribar a un acord ‘impossible’, perquè ells volien el “trágala” i la imposició arbitrària contra un manual que s’havia aprovat al claustre, vaig fer servir just la mateixa fórmula que Ribó, dient, que, en afers lingüístics, no tenia ni idea de filologia, només sabia una micoteta de sociología, ètica i de filosofia per guanyar-me la vida i prou… perquè havia de prioritzar la docència de filosofia i no cap conflicte estúpid, estèril i banal amb uns pares amb ganes de gresca per posar-me pals a les rodes a les meues classes.
Aquells pares, d’extrema dreta, d’un nacionalisme espanyolista, mentre em deien que ells no eren ‘analfabets’ i que sabien que el valencià i el barceloní eren la mateixa llengua, és a dir, que valencià i català eren el mateix idioma, els vaig haver de frenar i dir que tant em feia si deien que el català de Barcelona era d’origen anglo-germànic i el valencià o català del País Valencià era d’origen nord-africà, eslau o xinés, o si em deien que eren llengües diferents, antagòniques i no tenien res a veure ni cap mot en comú, perquè l’una era de Venus i l’altra de Mart o Saturn; no anava a perdre ‘ni un segon de la meua vida’ amb aquestes imbecilitats profundes que només cerquen destrossar i paralitzar la recuperació lingüística i cultural valencianes… havia de fer classes de filosofia, allò era el meu ofici i no podia perdre el temps en ximpleries que pretenien fer-me passar al castellà. De fet, el manual que volien imposar-me estava en un espanyol i era un manual tomista de l’escolàstica medieval en un castellà beat… Mentrestant, a pesar d’haver-me tret de sobre aquests pares insidiosos, bandarres i molt pesats, a les classes de filosofia, reservava un apartat, tot els dies, amb diccionaris i manuals de sociolingüística, per informar l’alumnat que el valencià, el lleidatà, barceloní, balear i alacantí eren la mateixa llengua, unificada sota el nom de català, tot i que nosaltres podíem dir-li també ‘valencià’, malgrat que, havíem de saber, que, des de l’estat espanyol, tractaven de trossejar-la i fragmentar-la perquè no tinguera prou força i poder-la dominar i exterminar de totes totes. Havíem de defensar l’ús social del valencià, el nostre català, a tots els àmbits, però també la unitat de la llengua i cultura catalana perquè es poguera parlar en català (valencià o balear) als parlaments espanyols, europeus i mundials i a tots els mitjans de comunicació perquè la nostra llengua era tan digna o més que la imperial castellana.
Per això, al meu parer, potser, a l’entrevista, haguera pogut Ribó ‘anar més enllà’, posem per cas, dient, ‘pedagògicament’, que ell que ha viscut a Catalunya i al País Valencià, sempre s’ha entés perfectament, parlant en el que li sembla la mateixa llengua, amb la valenciana, l’andorrana, la baleàrica i la catalana gent i que li sembla, que, amb les variants i diversitats corresponents, accents, modismes i maneres d’expressar-se diferents, compartim la mateixa llengua i cultura, suggerint que, tot i que ha passat per allà molt sovint, no ha vist mai cap frontera ni lingüística ni cultural entre Vinaròs i Amposta, tot i que, per descomptat, han de ser les universitats, l’AVL, l’IEC, el Ramon Llull i l’Institut Lluís Vives els qui es pronuncien sobre aquestes qüestions tan difícils per als legos, que hem de confiar en filòlegs com Fabra, Joan Coromines, Alcover, Moll, Sanchis Guarner, Joan Solà, Badia Margarit, Josef Guysol, Germà Colom, Vicent Pitarch, Maria Conca, Josep Mª Cuenca, Carme Miquel, Manuel Pérez Saldanya, Antoni Ferrando… que s’han passat tota la vida estudiant la nostra llengua i cultura valenciana, balear o catalana i saben de què parlen. No com altres que parlen per boca de cànter. Treure’s la por i els complexes de sobre és molt important, perquè la por és la pitjor consellera; així com treure’s de sobre “l’adulació” dels del PP, barrejada amb les amenaces de ressuscitar les batalles de València perquè res no canvie és mantenir el procés d’extermini lingüístic al País Valencià. Amb els temors i la incapacitat de dir-li el mot a cada cosa, se li dóna vida a l’entelèquia del blaverisme que es fonamenta en la por i el terrorisme.
Al meu parer, un polític ha d’aprofitar els ‘conflictes’ socials i lingüístics per a tractar de canviar les mentalitats tancades, mal informades, ignorants o cíniques que, des del negacionisme, tracten de combatre la unitat de la llengua i cultura dels països de parla catalana, altrament dit, Bacavés (Balear-Català-Valencià) o Països Catalans. Perquè desaparega en la insignificança i la mediocritat, reduïda a ser un fòssil de museu que es conserva en l’estricta intimitat.
Potser, a més de combinar magistralment competitivitat entre València i Barcelona, caldria remarcar que hi ha moltíssima més cooperació que competitivitat perquè, el corredor mediterrani, és el lloc de l’estat amb més intercanvi de mercaderies i de gent i compartim llengua i cultura amb possibilitats de tenir un mercat cultural i social més important, com aclaria Francesc Viadel a una entrevista a la Veu del PV, denunciar l’anticatalanisme del nacionalisme espanyol que ens nega el dret a decidir; que inclús en afers com els ports o el turisme, la cooperació pot donar moltíssims més resultats que els enfrontaments amb el veïnat que ens ha dut a la ruïna, al desastre, al fracàs i la devastació sencera, amb les polítiques del PP que hem patit i han deixat un desert a molts àmbits. Perquè era això el que buscava l’eix de la ruïna València-Madrid, del nacionalisme espanyol, per matar l’eix de la prosperitat, dels ous d’or, València-Barcelona… M’haguera agradat que Joan Ribó haguera gosat assenyalar, a més de l’Albufera, la necessitat de protegir l’Horta i impulsar l’agricultura ecològica per salvar l’Horta, tot i que són qüestions que Joan Ribó i Josepe Grezzi han indicat altres vegades i està al programa electoral de Compromís; esperem que es complisca del tot.
És veritat, no hem d’entrar en guerres ni baralles de banderes, però ha d’haver-hi llibertat i respecte institucional per a reconèixer els diferents símbols, banderes, himnes i denominacions del nostre País Valencià o de la llengua, com han sentenciat els tribunals, sense cap exclusió, estigmatització i criminalització dels altres… com ha proposat de manera, extremadament moderadíssima i acuradíssima, posem per cas, Gustau Muñoz a la web País Valencià Segle XXI, des d’un model de símbols inclusiu que reincorpore la valenciana gent que ens considerem exclosos de la simbologia, denominacions i banderes oficialistes i institucionals, que s’han construït d’esquenes a la majoria de valenciana gent que no necessita disfressar-se de “más valenciano” que ningú.. No pot ser que només els “valencians” més espanyolistes i castellanistes tinguen dret a viure i a tenir dret a tenir drets de ciutadania i a creure que poden dominar permanentment, els d’extrema dreta, les institucions, les denominacions, els símbols i les poltrones d’aquest País Valencià i els seus mitjans de comunicació, on ells poden expressar-se lliurement en la seua llengua i nosaltres, els valencians a seques, no, perquè som exclosos i foragitats. No pot ser que els anomenats “valencianistes” (mal anomenats ‘catalanistes’) o simplement valencians, no tinguem dret a pertànyer al País Valencià com a ciutadania de primera i sentir-nos tan valencians o més que els espanyols, castellans o murcians, que habiten entre nosaltres sense cap discriminació, al contrari amb unes estructures d’estat que els donen ‘superioritat’ i primacia a tots els àmbits; perquè, els valencians, baleàrics o catalans del País Valencià, tenim dret a reclamar, amb totes les nostres forces democràtiques i habilitat, el dret a decidir del nostre país davant tantes humiliacions i vexacions que ens vénen des de Madrid i de les sucursals provincianes colonitzades. La defensa del dret a decidir del País Valencià ha de ser una exigència de mínims democràtics irrenunciable, de qualsevol govern del País Valencià.
Sobre l’anticatalanisme, com una branca del feixisme, militarista i estatalista, del nacionalisme banal espanyol, que és, no només ‘podria passar’, com deia Ribó a l’entrevista, però esperava que no… Perquè, probablement, segur que passa, que s’estimulara, des de les forces brutes de l’estat i les seues clavegueres ‘regionaloides’ per trencar la convivència, atiar la discòrdia i el racisme amb un anticatalanisme que s’ha nodrit amb subvencions institucionals i tots els mitjans de comunicació espanyols per tractar de destruir-nos, fragmentar-nos i dividir-nos com a poble valencià, subvencions que no poden continuar de cap de les maneres perquè són l’ou de la serp que cava la tomba del nostre extermini cultural i lingüístic com a poble d’un País Valencià que vol ser lliure. Com deia Viadel a l’entrevista “és al País Valencià on es juga el destí de l’estat espanyol”, tant que va servir per inventar-se l’anticatalanisme durant la ‘transició’ i ara se’l podria fer servir com a eix bàsic per tractar que l’eix mediterrani que no es separe de l’estat espanyol continue nodrint l’espoliació de Madrid; com a pur mamellam.
Per això, així com als anys setanta, aquest terrorisme, fou subvencionat per una part important de l’empresariat ‘valencià’, espanyolíssim, a la fi de la dictadura perquè temien el canvi polític que s’estava produint, com va analitzar Vicent Bello a “La pesta blava” i després Francesc de Paula Burguera, Vicent Flor i Francesc Viadel a “No mos fareu catalans. Hª inacabada del blaverisme”, és difícil que, ara per ara, l’empresariat -que ha vist com Madrid procura pels ‘seus’ empresaris i la ‘seua’ ciutadania madrilenya i València només té reservat el trist paper d’ofrenar ‘noves glòries’ a Espanya, amb idiotesa i genuflexió- és molt difícil que subvencionen la seua pròpia ruïna i el seu propi suïcidi econòmic basat en la sucursalitat de l’eix radial de la Puerta del Sol, com Ganímedes… un suïcidi, fet i fet, del nostre País Valencià, tot i que de tot hi ha en “la vinyeta dels senyorets” d’aquest país de còmic i sainet i dels seus dirigents destacats, quasi sempre agenollats davant de la metròpoli, acostumats a defensar la nostra invertebració, com els crancs, anant contra els interessos valencians per anar al servei de Madrid que ens tracta colonialment.
Per tant, si ho intenten, això d’atiar l’anticatalanisme, el senyor Ribó, Compromís, Podem, PSPV, ERPV, la CUP, Endavant, Poble Lliure, Solidaritat per la Independència, a més de la societat civil valenciana organitzada, hauria d’alertar, suficientment, la policia municipal i la societat cívica perquè no torne a passar mai més una agressió com la que va patir Ricard Pérez Casado, el 9 d’octubre de 1978 durant aquella processó (in)cívica, quan els militars i policies que l’acompanyaven, amb desídia i complicitat, deixaren que els agressors agrediren l’alcalde socialista d’aquell temps.
Aquests fets de terrorisme impune, atiats pel franquisme institucional i grupuscles feixistes i nazis, foren els que desfermaren l’anomenada “batalla de València”, un ‘pogrom’ contra els valencians, estrangeritzats i estigmatitzats com a “catalanistes” del País Valencià i tractats com a excrements, perquè des de l’estat espanyol la consigna és que els valencians, catalans i balears no tenim dret a tenir drets, ni estat propi; fou la violència de l’extrema dreta i les “errades polítiques” dels que, sovint, tracten de justificar aquestes accions terroristes al·ludint als “errors” del valencianisme polític pel simple fet de defensar la unitat de la llengua i cultura valencianes i el dret a la federació, confederació i l’autodeterminació dels països de parla catalana. Des del dret a decidir; perquè, efectivament, tenim dret a tenir drets.
Perquè hi ha coses, com aquestes del terrorisme, que són intolerables en una societat democràtica i no acceptarem que rebroten ni que es toleren ni que es permeten i justifiquen amb una impunitat sagnant, com les amenaces, els insults i les bombes a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner, els assassinats a Miquel Grau i a Guillem Agulló, les posteriors vexacions, les agressions a les seus de partits i sindicats d’esquerres, sempre sense investigar ni detectar els culpables d’aquest terrorisme incitat per l’estat centralista i les seues sucursals provincials per mantenir la situació de dependència colonial. Tampoc acceptarem que el programa de Compromís es diluïsca en una disfressa de “valencianisme” d’enganyifa a la manera del PP i dels partits espanyolistes i del “regionalismo bien entendido”.
El País Valencià és l’únic país de l’estat espanyol on el terrorisme anticatalanista i antivalencià ha eixit impune i ha sigut recompensat pels seus actes de barbàrie i de terrorisme constants i sistemàtics. I això no podem permetre que torne a passar de cap de les maneres. No podem fer que “l’excés de prudència”, les pors i la covardia ens faça traïdors, o faça que alguns dirigents de Compromís i el PSOE assumisquen el blaverisme del PP, que renunciem a reclamar el millor per al nostre país, l’autogovern, el dret a decidir, altrament dit, el dret a l’autodeterminació per a decidir el nostre futur, federat o confederat, des d’un país republicà, si volem, amb els nostres veïns que ens uneix llengua, cultura, història i voluntat de ser. Contra el feixisme anticatalanista i antivalencià, més democràcia, realment democràtica, un model inclusiu social, econòmic i de simbologia, no es poden fer servir els aturats o la pobresa per deixar les coses igual, tot i que les banderes no són gens importants i volem deixar de ser nacionalistes quan tinguem un estat propi i sabem que són molt més importants els drets socials… No obstant aaçò, a Palestina i al Sahara (Nafarroa, les Illes…) i als països oprimits, tan important són els drets socials com els drets i les llibertats nacionals, tan els drets socials com la simbologia institucional inclusiva, perquè no podem avalar la imposició feta des del terrorisme per a disgregar-nos i desfer-nos com a país. Davant de la continuïtat amb el franquisme i el model del 78 que l’ha reproduït, ruptura democràtica; més País Valencià. Un altre País Valencià és possible, si hi ha prou valentia per construir-lo. Un País, com cantava Raimon, “que ja anem fent”; amb més decisió i espenta.
L’altre dia, Jordi Belver, a l’article “Unitat Popular, la CUP i el País Valencià”, a la Veu, ho sintetitzava molt bé: “Aquests nous governants, vells molts d’ells realment, faran un paper necessari o no per al nostre poble, tan sols si entenen que el poble valencià igual que el balear igual que el del principat és o lluita per ser un subjecte polític amb capacitat i voluntat de governar-se a si mateix. Per tant, a les ciutats i pobles, concretament del País valencià, el dret a decidir sobre allò que ens afecta directament passa a ser fonamental i prioritari.” Perquè, des de Compromís i el PSOE, els vells i joves polítics d’ofici, des de fa dècades, amb ambició de ‘grans estadistes’ de l’estat espanyol, no menyspreen el dret a decidir del PV, cal que la CUP i altres sectors independentistes (ERPV, SI…) s’organitzen com a referent polític municipalista i “autonòmic”, si no, en seran també còmplices de la irrellevància política del País Valencià, que el govern actual faça polítiques de dretes i espanyolistes i de la situació d’impass d’una l’esquerra social i radicalment democràtica, que, fins ara, fuig d’estudi i no acaba d’arrelar, implicar-se i estendre’s per tot arreu del País Valencià.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
