Valencians de base, a l’avantguarda

La sintonia del general Franco amb els líders del feixisme europeu pot considerar la Guerra Civil com el preludi de la Segona Guerra Mundial. Aquesta etapa, malgrat totes les dificultats, ha estat ben estudiada per historiadors i investigadors del nostre temps, encara que des d’una òptica valenciana mai s’hi ha dedicat especial atenció –excepte en espais reduïts, val a dir–. El valencianisme polític doncs, va tenir un paper rellevant en la defensa de la República i en la lluita contra el franquisme. Des de Josep Benedito i en Manuel Uribarry fins al mestre Carles Salvador, la resposta popular valenciana va ser decisiva i determinant en tot moment.

La República va tenir, políticament, les primeres expressions del valencianisme a les institucions. El valencianisme va aconseguir els primers regidors a l’Ajuntament de València –Enric Duran i Francesc Soto amb les esquerres, i Joaquim Reig amb la dreta–, i amb aquesta efervescència el moviment creix amb una notable influència sociològica al llarg del país. Naixen Acció Valenciana, Agrupació Regional Alacantina, Esquerra Republicana del País Valencià (amb seu a Castelló) i les posteriors Esquerra Valenciana, el Partit Valencianista d’Esquerra o Nova Germania, de tendència més socialista.

^{Cartell d’Esquerra Valenciana}

Al Congrés, el 1933, Joaquim Reig (d’Unió Valencianista) aconsegueix acta de diputat en la llista de la Lliga Catalana i Vicent Marco Miranda (d’Esquerra Valenciana) a través del Front Popular –encara que després s’integrarà al grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya–.

Les publicacions periòdiques com El Poble Valencià o El Popular comencen a agafar rellevància pública però, sense dubte, la revista socialcristiana Acció i el setmanari El Camí destaquen pel seu compromís i la influència en el moviment valencianista. Molts consideren El Camí com la publicació més influent en la història del valencianisme, amb més de tres mil subscriptors al seu darrere.

La victòria del Front Popular a les eleccions del 1936 i la recent lluita per l’Estatut d’Autonomia van donar una forta embranzida al valencianisme que, tot i els modestos èxits, afrontava una etapa de maduració política i de regeneració que va ser determinant en les trinxeres, en la confrontació amb el franquisme sublevat. La lluita estatutària, que dècades enrere defensava el moviment en solitari, ja era un crit compartit per totes les forces polítiques.

^Avantguarda

Amb el colp d’estat, a València, es creà el Comitè Executiu Popular el 22 de juliol del 1936, amb la presència del tinent Josep Benedito (d’Esquerra Valenciana) al capdavant de la delegació de Guerra i també de Francesc Bosch (del Partit Valencianista d’Esquerra) com a responsable a l’àrea de salut. Benedito va tenir un paper destacat en el moviment per voler sotmetre a disciplina militar la Columna de Ferro, una de les unitats d’acció llibertàries de la CNT-FAI. Bosch, metge de professió i posteriorment Conseller de Cultura, impulsà la creació de l’Institut d’Estudis Valencians i de la Biblioteca del País Valencià amb Carles Salvador.

El valencianisme republicà s’organitzà en milícies antifeixistes, contribuint a l’esforç bèl·lic amb les columnes Torres-Benedito, El Palleter i Uribarry. Aquesta última, comandada per Manuel Uribarry i integrada per més de quatre-cents milicians, és destacada per la seua participació en l’alliberament d’Eivissa i Formentera, l’agost del 1936. Aixecant la bandera del Partit Valencianista d’Esquerra, milicians valencianistes celebraven les victòries al castell d’Eivissa.

^{Columna Uribarry}

Amb l’arribada de la capitalitat el novembre del 1937 a la ciutat de València, les dificultats d’elaborar l’Estatut per consens i les urgències bèl·liques fan descartar ràpidament l’obra política. Encara així, el valencianisme aconsegueix una institució importantíssima amb la creació de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, un òrgan pre-autonòmic que es dedicaria a la divulgació cultural, educativa i lingüística. Des d’ací, el conseller Bosch impulsà tot un ventall d’ambicioses institucions culturals, com el ja esmentat Institut d’Estudis Valencians i d’altres com els Premis Musicals.

I l’exili, com no. El franquisme portà el silenci, la repressió, i el patiment. Molts foren empresonats, com Gonçal Castelló o Manuel Sanchis Guarner, altres afusellats… I, des de l’exili, van ser molts els projectes que sorgiren per a continuar defensant la identitat dels valencians. Es redactaven publicacions, com Mediterrani i Senyera, i s’obriren un grapat de casals valencians per diversos indrets del món. Fins i tot, sorgiren algunes formacions polítiques, com Acció Democràtica Valenciana a París, i diverses iniciatives culturals de caire literari. I, també, falles, com la crema de Franco a la plaça del Pont d’Envestit a Perpinyà. Que no tot és patir, vinga.

^{Cremem Franco}