Especialment remarcable, en aquest sentit, resulta l’escassa ambició demostrada fins ara pels nostres governants en el terreny audiovisual —el cas de la demora en la recepció de TV3 o la carència d’una televisió autonòmica en constitueixen una pedra de toc fonamental —, sense el concurs del qual, no sols les decisions relatives a les qüestions idiomàtiques, sinó la resta de polítiques de transformació social corren el risc d’aparèixer davant la ciutadania greument desvirtuades, gràcies al monopoli mediàtic que els partits valedors del règim sorgit de la Transició (i en especial la dreta) mantenen des de fa dècades. En altres paraules: en unes condicions tan adverses resulta molt difícil que cap govern autènticament d’esquerres puga dur a terme la pedagogia social imprescindible per a sotmetre les seues decisions a l’escrutini de l’opinió pública, sense que pel camí aquestes es vegen dramàticament distorsionades per un entorn mediàtic hostil.
Tot plegat, posa de manifest la necessitat urgent de disposar d’una radiotelevisió pública, de qualitat, austera i en valencià, que faça servir un model lingüístic identificable pels espectadors, però sense adherències dialectals i ètniques innecessàries, i d’inspiració inequívocament urbana i actual. Una necessitat, convé remarcar-ho, que no es pot ajornar sine die amb arguments jurídics o pressupostaris, ni dilatar-se mitjançant cap altra mena d’excuses dignes de millor causa. La constatació d’aquesta urgència no s’hauria de confondre de forma automàtica amb la reobertura de Canal 9, reivindicada per alguns col·lectius d’ençà del seu tancament. Parlant en plata, la breu història dels mitjans de comunicació de masses valencians no convida a l’optimisme, i la trajectòria de l’extinta televisió autonòmica constitueix més aviat un contraexemple dissuasiu que no cap model a seguir, perquè en comptes de promoure noves normes d’ús lingüístic va degenerar amb massa facilitat en un dispositiu falsejador de la realitat del país, especialitzat en la difusió de continguts localistes i xarons, al servei de les mateixes concepcions conservadores de la societat que impulsen la substitució del valencià. El model de la futura radiotelevisió valenciana hauria de ser un model d’excel·lència, i si no és capaç de satisfer aquest requisit més valdria deixar-la córrer o, millor encara, afanyar-se a posar les bases materials perquè aquest desideràtum puga fer-se realitat en el termini més breu possible. Altres autors s’han referit de forma reiterada al paper capdavanter que correspondria a la televisió autonòmica com a factor dinamitzador del sector audiovisual valencià, un àmbit econòmic avançat que una economia tan precària com la nostra no pot deixar de banda sota cap concepte.
No es pot negligir tampoc l’efecte proteccionista exercit pels mitjans audiovisuals propis de cara a la constitució d’un mercat comunicatiu interior, no sols en l’àmbit de la producció, sinó sobretot pel fa a la seua aportació indispensable a la tasca de vertebració del país, mitjançant la «construcció» d’un imaginari social específic, susceptible d’incloure la realitat valenciana en el repertori de qüestions fonamentals a l’entorn de les quals gira quotidianament la discussió pública. No debades, els mass media es caracteritzen per seleccionar i canalitzar un ampli ventall de temes procedents d’altres àmbits com ara la ciència, la política, l’art, etc., posant-los a l’abast la societat sencera. No es tracta d’una mera labor divulgativa, sinó d’una complexa articulació, en virtut de la qual la circulació de la informació en les societats modernes es produeix gràcies a l’acoblament de la producció del sector mediàtic amb l’activitat d’altres subsistemes socials. Només cal pensar, a tall d’il·lustració, en la manera en què la producció de les notícies i reportatges es relaciona amb l’esfera de la política i la divulgació científica, en la manera en què la publicitat depèn de l’activitat econòmica i esdevé alhora un estímul del consum, o en la relació, sovint conflictiva, que el sector de l’entreteniment i la cultura manté amb el món de la creació.
Com és obvi, la imbricació que acabe de descriure repercuteix de manera molt especial sobre la llengua vehicular que utilitzen els mitjans. En primer lloc, transforma la jerarquització de les varietats idiomàtiques reconeguda tradicionalment a partir de concepcions lletrades, amb influència de l’escriptura i la impremta. I el que és més decisiu: propicia l’aparició d’una varietat estàndard oral que — en paral·lel a la capacitat de «construcció» d’un imaginari social específic—«crea» també una realitat lingüística reconeguda pels parlants com a pròpia. Es tracta, deixeu-me remarcar-ho, d’un autèntic estat imaginari de la llengua, en el sentit que promou una homogeneïtzació virtual del llenguatge oral, investida de l’autoritat que emana de la informació. És en funció d’aquesta peculiar naturalesa, que el transforma en la varietat comuna per excel·lència, que l’estàndard disposa d’una enorme capacitat per a influir els usos lingüístics imperants en altres àmbits, que cap llengua literària del passat no hauria pogut ni somniar. Això es fa especialment perceptible en les relacions cara a cara, gràcies al tret de l’oralitat compartida, que li permet modelar situacions que després s’hi transformaran en objecte «espontani» d’imitació.
Però la creació de realitat lingüística duta a terme pels mitjans de comunicació no s’esgota en la generalització de l’estàndard, fonamentalment acoblat al camp temàtic de la transmissió d’informació. Al seu costat, els mateixos mitjans afavoreixen la presència d’una sèrie de varietats dinàmiques i canviants, de contingut escassament ètnic, vinculades a la modernitat i les activitats urbanes i juvenils, atesa la seua estreta connexió amb els camps temàtics de l’entreteniment i la publicitat, que molt sovint acaben confluint pel costat de la moda i el consum. El valencià es mostra molt deficitari en relació amb aquest tipus de varietats, d’enorme importància per a la configuració de les pautes de la la vida dels joves, i es troba doblement necessitat de l’aportació dels mitjans audiovisuals per a la seua supervivència com a llengua d’una societat moderna. Guanyar el futur, doncs, passa també per convertir la nostra llengua en vehicle d’expressió de totes aquestes inquietuds.
