Un experiment juganer i divertit, perquè copseu la part ‘jocunda’ de la realitat nostra, per aprendre més sobre el que passa, ‘realment’, al nostre país en defensar la nostra llengua quotidianament, el dia a dia… si goseu fer-lo esdevindreu més entenimentats, potser més “savis” i tot. Si més no, amb més coneixement sobre el nostre entorn o medi ambient sencer (i no mig). Perquè coneixereu més el context que us envolta i els condicionaments històrics del passat i del present… Podreu viure en una festa i goig permanent, hi ha matèria ‘festiva’ per anar contracorrent, com els peixos vius. Per enfortir-se sense deixar-se dur per la corrent que dicten des de les metròpolis.
És també una invitació per transformar la realitat que no ens agrada perquè és molt injusta. Terriblement injusta i opressora. Un altre món és possible; i un altre País Valencià també. Més ‘normal’. No tant estrafolari i anòmal, en funció del xiulit que ens toquen des de dalt de les estructures estatals i mediàtiques espanyolitzadores i les seues sucursals. Podem capgirar el futur: tornar-lo menys hostil i molt més amigable, en valencià. Per a poder viure en valencià o català tot el temps. En allò que depén de nosaltres.
És una proposta destinada sobretot als valencianoparlants o catalanoparlants, però també als parlants d’altres llengües que habiten a les grans ciutats del País Valencià, en funció de les seues possibilitats i habilitats lingüístiques.
Una invitació còmplice i solidària que us farà posar-se en la pell dels altres, dels oprimits, i sentir l’opressió i com ens sentim els ‘invisibilitzats’. Tot i que rebutgem ser víctimes, es tracta de trencar amb les opressions, no consolidar-les. Es tracta de fer un paper per eixir de la subordinació que ens dicten des de l’estat espanyol, per esdevenir ciutadania amb plenitud de drets. Decidint per nosaltres mateix. Perquè tenim dret a decidir quina llengua parlem i fem servir, conscientment.
La proposta és invitar-vos a parlar, si més no en públic, sempre en valencià… Potser si algú no és ben bé catalanoparlant no podrà seguir tot el joc sencer, però una mica sí que el pot seguir, posem per cas, quan eixiu de casa i saludeu als vostre veïnat, coneguts o amics, ho podeu fer, parleu la llengua que parleu, amb un “Bon dia”, com diria l’escriptor Josep Pla, per a conèixer si és el vostre país el que xafeu o no; per comprovar si la gent us respon o no en la mateixa llengua. Si podem compartir País; sovint sembla el nostre país, però sovint no. No obstant, quan trobes respostes i complicitats, fa molta alegria; rejoveneix.
La majoria de la ‘valenciana’ gent, quan puja a un bus sol dir “Hola” o un “Buenas”, que no és ni carn ni peix, que deia Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”; són fórmules que se solen fer servir com una salutació ‘no marcada’ valencianament, però connotada, sobretot, cap a la llengua dominant i hegemònica, sobretot a les grans ciutats com València perquè hom considera que la ‘seua’, la valenciana o catalana llengua només ha d’expressar-se en privat o en cercles familiars o d’amistat reduïts, quan no hi haja cap persona que siga castellanoparlant… perquè si no es canvia al castellà, com els gossos de Pavlov, que només oir la campaneta saliven. Hi ha gent del meu poble, valencianoparlant, que quan arriba a València i xafa l’estació del Nord es posa a parlar en castellà i no gosa dir ni mu en valencià, perquè no li diguen que es de ‘poble’, per si no l’entenen, en uns complexos d’inferioritat que els han ficat dins del cos i de l’anima, propis de l’escola franquista, més que s’han perpetuat en una “democràcia” que continua tractant de genocidiar-nos lingüísticament, econòmicament, fiscalment i del tot.
Jo, en canvi, per València, faig servir a les salutacions un “Bon dia” o “Bona nit”, sonor, jovial i sense complexes, sempre que puge a un bus o que ve el revisor del tren, abans que ells em saluden m’avance; sovint algun dels xofers o revisors de trens em respon en català-valencià, alguns, molts em responen en castellà, la majoria, i d’altres, un percentatge massa alt, fan com si no em sentiren, com si el que parla en valencià no fos ‘ningú’, com si fos ‘invisible’… una mena de ‘ninguneig’ o cosificació, no considerar-te persona o interlocutor vàlid per respondre’t en la llengua amb la qual els saludes. No m’ho prenc personalment, sé que són les estructures d’estat i dels mitjans de comunicació, que, en invisibilitzar-nos, massa gent reprodueix els mecanismes estatals o mediàtics, un ‘ordre del discurs’ aniquilador que no ens accepta, respecta, valora, ni reconeix.
D’habitud, no hi fan això de no respondre a la salutació en català-valencià per ‘mala educació’ ni ‘voluntàriament’, ho fan quasi sense adonar-se’n, per costum, determinats per estructures lingüístiques i polítiques que els dominen i no els deixen marge per a la llibertat i la bona educació, perquè no estan acostumats a escoltar salutacions en el català de València.
M’ha passat de tot, sovint he dit “Bon dia” mentre es de dia, com aconsella Eugeni S. Reig també en el llibre “El valencià de sempre” o “Bona nit” quan és de nit, (evitant el “Bona tarda” o “Bona vesprada”) i m’han respost en castellà, els he dit “Ací estem” o alguna frase més significativa perquè s’adonaren que els parlava en valencià, amb cordialitat, i, aleshores, m’han dit “Molt bé” o “Jo també”, “Ací estic, treballant”… Un amic tertulià del Micalet, Genís, conta que una vegada, a la vesprada va dir “Bon dia” i li van recriminar, en espanyol, que era la vesprada, ell va aclarir que el “Bon dia” es referia a tot el dia, no només la meitat del dia. No ens accepten, respecte ni reconeixen perquè han estat formats en el menyspreu i el desprestigi vers la cultura i la llengua catalana i/o valenciana.
El que vull insistir és que la manca d’habitud els fa respondre, molt sovint, mecànicament, en espanyol i no en català, a d’altres els deixa perplexos, sense saber què dir… perquè reprodueixen el comportament lingüístic supremacista de l’estat i dels mitjans de comunicació de masses al País Valencià (ràdio, televisions, premsa…); perquè els mitjans de comunicació en el nostre català estan absolutament desapareguts, tancats, invisibilitzats, censurats, prohibits… Només ouen i veuen mitjans de comunicació en espanyol, on el català-valencià està de tot invisibilitzat; està prohibit, barrat i censurat.
Per tant, dicten des dels òrgans, sucursals i clavegueres de l’estat i marquen el nostre territori a la manera “provincial” (‘dels vençuts’) perquè les maneres de saludar i comunicar-se hagen de ser només i exclusivament en espanyol o castellà.
Davant aquesta situació opressiva i exterminadora, hem de donar-li la volta; passar a l’ofensiva davant un estat i unes sucursals autonòmiques, em referisc al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent, que generen un clima i unes circumstàncies sociolingüístiques realment exterminadores.
Si voleu fer un experiment més, podeu anar més enllà. Us propose un altre joc. Si arriba a la vostra comunitat de veïns una notificació del gas, la llum, el telèfon, aigua, etc. sempre únicament i només en espanyol, poseu que us la posen també en valencià, si poseu català tindreu més gresca, jo renuncie a ‘purismes’, en alguns casos, i pose, “Si us plau o per favor, també en valencià!”… des de fa anys.
Al principi, rebia insults, amenaces, les típiques dels “valencianets” o castellanets”, totalment espanyolitzats i sense cap respecte cap als altres que no som com ells, que tenim una llengua, una cultura o una construcció identitària i social distinta a la seua; com els veïns veien que persistia en posar alguna cosa semblant, reclamant, sense complexes, que s’escrivira també en valencià o redactava la nota en català a l’espai en blanc de la notificació, també rebia (i continue rebent) algun insult, o algú tracta de ridiculitzar posant, escrits en espanyol, “I per què no en anglés?”, “Pobletà!” o cosetes per l’estil… Sovint no em moleste ni en respondre’ls, però sovint sí, els dic que cap inconvenient que es pose en més llengües o els dic que el català-valencià a aquell qui li molesta i no es capaç de respectar-lo és per manca de cultura i d’adaptació al medi valencià. L’ascensor de la finca esdevé un “dazibao” de La Xina de Mao, una mena de pissarra amb discussions de tot tipus, preferentment insults com sol passar en aquesta Espanya dels menysprea quan ignora, que diria Antonio Machado; o dels qui més criden de León Felipe, perquè pensen que només “ells” tenen dret a tenir drets.
Com que han vist que ni les amenaces ni els insults ni res m’ha fet desistir, segurament, m’han deixat per ‘impossible’, però jo no ho deixe per impossible això d’expressar-me sempre en català-valencià i reclamar que no se’ns discrimine. Exigint igualtat de tracte lingüístic i de ciutadania. Com fan els espanyols monolingües, perquè, en efecte, “el bilingüisme mata”. Ens mata als valencianoparlants o catalanoparlants; ens deixa sense espai, ens ofega del tot; ens liquida acceleradament, amb l’ajut de l’odi lingüístic que ens tenen des de les estructures estatals que no respecten la nostra llengua, ciutadania ni el dret que tenim a decidir-ho tot allò que ens afecta i concerneix.
Si féu aquest experiment o joc, veureu, com gent que, aparentment sembla ‘civilitzada’, viu al mateix edifici que tu mateix, en realitat amaga una espanyolitat perillosa, intolerant, agressiva, violenta, feixista… de l’estil dels Balcans: d’aquells que pensen que “ells” tenen dret a tenir tots els dret del món, perquè tenen estat propi, però els catalanoparlants del País Valencià no tenen dret a tenir ‘cap dret’, perquè no tenim estat propi, ni tan sols a reclamar o protestar per la nostra sistemàtica opressió i discriminació lingüística. No tenim dret a decidir res, com a ciutadania del País Valencià; només drets individuals si esdevenim i acceptem ser espanyols, si no, res de res. Per això, en la seua crueltat i sadisme, es burlen, mofen, tracten de ridiculitzar o insultar. Perquè pensen, els espanyolistes, que tenen molts més drets que nosaltres, la valenciana, balear o catalana gent. Per gràcia divina. Com que totes les sectes, conselleries, diputacions, corporacions, religions i esglésies del País Valencià, en general i particular, menyspreen el català-valencià, això els ha de donar un plus de consistència ‘transcendental’.
M’encanta parlar i expressar-me, sempre, en la meua llengua pròpia que és la històrica del meu propi país; a la meua terra, sempre en la meua llengua, per tots els Països Catalans i part de l’estranger; sense cap complex d’inferioritat, a l’inrevés, vull fer-me sentir, obligar-los que escolten… Per a mi és un gran plaer, expressar-me sempre en català a la ciutat de València, a Xàbia, etc; si visquera a Castelló, a Alacant, a Elx, a Borriana, a Vinaròs, a Altea, a Dénia, a Alzira, a Xàtiva, a Ontinyent, a Alcoi, a Torrent, a Oriola, a Vila-real, a la Vall d’Uixó, etc. sempre m’expressaria en valencià, per a fer-se presents i visibles enmig d’un procés de liquidació que ens vol anorrear del tot. Perquè pense que totes les llengües tenen el mateix dret i la ciutadania de l’estat espanyol, mentre formem part, obligats, d’aquest estat opressor, hauria de tenir-ne de manera equitativa, sense privilegis ni discriminacions de cap tipus; ni més ni menys que els espanyols castellanoparlants, els mateixos drets, no menys. Ni més.
Ni més ni menys, a l’escola, als ‘mass media’, als parlaments, als carrers, als autobusos, als trens, al cinemes, als teatres, a la universitat, a les fàbriques, a les comissaries, a les casernes, als tribunals de justícia, al notari, etc. No podem acceptar cap discriminació, ni ser-ne còmplice de les injustícies contra el nostre poble, contra la nostra llengua i cultura pròpia que volen fer desaparèixer. Si des de Madrid ens imposen la llengua castellana a l’escola, per què no està present la llengua catalana, gallega i basca a les escoles i Instituts de les comunitats monolingües castellanes? Per què no ens deixen expressar-nos en català, èuscar o gallec a les TV espanyoles? O als parlaments, Congrés, Senat, Brussel·les, Estrasburg… igual com ho fan els espanyols castellanoparlants?
Sense una voluntat decidida que plante cara a la discriminació existent, amb coratge i valentia, com assenyalava el malaguanyat filòleg Joan Solà, el català al País Valencià no té cap futur, ni a la Franja, ni a les Illes… Hem de crear mitjans de comunicació de tota la comunitat catalana sencera, pensar i actuar localment i globalment.
Ara un altre valencià que ha esdevingut català de vocació i adopció, Miquel Àngel Pradilla, ha publicat “La catalanofònia. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística’ (Barcelona, IEC, 2015)”.
Josep Gifreu en un recent article, comentant el llibre de Pradilla, deia que “la pregunta sobre l’estat de la comunitat catalanòfona és una pregunta de gran recorregut. Amb voluntat de substituir la vella mirada sobre la ‘catalanitat’, massa particularista, aquesta interpel·la tota la comunitat de llengua sobre el seu –el nostre!– destí com a grup humà diferenciat i sobre la ‘meta de supervivència’ (Taylor) d’un ‘nosaltres’ definit per una marca primera, la llengua. La pregunta va de dalt a baix (de les polítiques a les implementacions i usos) i de baix a dalt (de les mobilitzacions ciutadanes als plans de normalització) i interroga tant els habitants del territori fragmentat (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) com els usuaris del ciberespai, inclosa la creixent diàspora catalana pel planeta.
En resum, escrivia Gifreu, al “projectar el focus sobre la catalanofònia genera un camp nou per a la mirada i l’acció. Crea un subjecte col·lectiu –el grup lingüístic–, separat d’altres adscripcions i identificable com a tal. Marca un espai d’intercomunicació definit per la llengua. Fa visible i desitjable un projecte de futur compartit pel qual paga la pena lluitar. Així, l’horitzó de la catalanofònia s’erigeix com una gran causa moral d’una comunitat. I no sols una causa política o cultural”.
Per això, malgrat el sistema estatal opressor, de les estructures discriminatòries, de les lleis supremacistes i racistes ben injustes contra la nostra llengua i cultura catalana i els nostres drets de ciutadania menyspreats i no reconeguts, aixafats, si volem, ‘podem’ revertir la situació de discriminació lingüística: parlant sempre en valencià o català, triant llibres i mitjans de comunicació en català, votant a partits que tinguen la seua seu al País Valencià i no a Madrid ni a París, ni a Génova ni a Ferraz, ni a Vallecas o Moratalaz…
Hem d’anar pel món i pel nostre país, a les grans ciutats també, sense ocultar la nostra condició lingüística valenciana o catalana. Al contrari, fent-la sempre present. Sense cap vergonya, ben orgullosos de resistir i persistir, dignament, en català, (balear o valencià). Sense admetre més cap humiliació, cap vexació ni cap discriminació. Com si estiguérem en una societat democràtica, tot i que massa sabem que l’estat espanyol és un estat totalitari que ens vol exterminar, per ordre de la FAES. El futur és nostre, si ens ho proposem de veritat. Perquè com ens suggeria Eduardo Galeano, la utopia està a l’horitzó, és per a caminar, fem un pas i ens acostem una mica, si en fem dos, estem més prop… Sabent quin és el nostre horitzó; el ‘nostre’, no el dels “altres”, que voldrien deixar-nos en fosc, sense cap horitzó més que l’obscuritat total, l’atzucac d’un túnel llarg i sense cap eixida. Perquè creuen que el Sol és només per a ells; i tanmateix, el Sol i la Terra és de tots; també de nosaltres (valencians, balears i catalans).
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
