Protecció eficaç dels ecosistemes naturals dels nostres municipis, especialment els més fràgils; si la competència concreta és de Conselleria, urgir-la perquè faça bé la seua tasca. Així les zones forestals han de tindre més i millor vigilància/prevenció d’incendis, les marjals i rius han de conservar un cabal ecològic suficient en quantitat i qualitat perquè visca la seua fauna i flora, etc. Després haurem de vore els ecosistemes molt castigats que necessiten ajuda per recuperar-se, com les muntanyes reiteradament cremades que ja no poden regenerar-se elles a soles i van camí de convertir-se en deserts de pedra, aleshores haurem de repoblar-les amb espècies autòctones i tècniques de mínim impacte (necessitem urgentment un Pla Valencià de Reforestació). I controlar que es depuren correctament totes les aigües que s’aboquen a barrancs i rius, cosa que encara no ocorre per exemple amb el Barranc de Barxeta que seguix embrutant-se molt quan passa per Carcaixent, no podem consentir més mortaldats de peixos com la que ha tornat a ocórrer aquests dies al Xúquer.
Prohibir l’ús de verins químics com el glifosat, malation, clorpirifos, etc. als parcs, zones verdes i arbres; s’han utilitzat amb mànega ampla, sense respectar el termini de seguretat ni tindre en compte la salut dels ciutadans que viuen al costat dels arbres o jardins i el glifosat (roundup de Monsanto), per exemple, està prohibit ja a Holanda, Mèxic, Bolívia, Rússia i França. El manteniment dels jardins hauria de tornar a ser públic per poder estalviar diners en tasques poc necessàries que ara es fan i dedicar aquests diners a plantar més arbres pels nostres municipis, generalment molt lluny dels estàndards europeus que proposen entre 10 i 15 m² de vegetació per habitant. I sobretot calen unes directrius raonables per superar la jardineria d’ocurrències, per no dir caòtica, que hem patit en molts llocs; ja hi ha prou de palmeres exòtiques, de tarongerets que no fan ombra i de gespa amb regs diaris, encara que els nostres rius estan secs o quasi secs; és l’hora dels jardins mediterranis ecològics, autòctons, resistents, bonics, barats i amb pocs requeriments!
Establir perímetres de protecció dels pous que subministren les xarxes d’aigua potable, que en molts casos ja no són potables per la contaminació de nitrats i verins procedents de l’agricultura química, la qual cosa suposa un greu problema de salut pública i un alt cost econòmic per a depurar l’aigua. Hi ha llocs on damunt del mateix pou tenim camps que es cultiven amb profusió d’adobs i plaguicides, de manera que els residus químics han acabat contaminant l’aigua; el lògic i legal és deixar al voltant dels pous un ampli radi de protecció on no es cultive ni s’aboque res, declarant l’àrea zona natural especialment protegida. I per a resoldre definitivament aquest problema i el dels residus fitoquímics dels aliments, s’haurà de promoure a fons l’agricultura ecològica.
Anul·lar qualsevol subvenció que puga haver-hi per a corregudes de bous o d’altres activitats on es maltracten animals, perquè en molts pobles a penes hi ha afició i en tots cal superar definitivament aquestes deplorables tradicions. Eixos diners estaran molt millor emprats en fer el contrari, ajudant les Protectores perquè cuiden dels animalets abandonats i facen campanyes contra l’abandó i el maltractament.
Demanar l’anul·lació dels projectes urbanístics i obres públiques destrellatades que tenim encara per la nostra geografia, ja hi ha prou d’aeroports inútils, autovies innecessàries, AVEs infrautilitzats, PAIs que ningú vol, polígons industrials nous al costat d’altres semibuits, etc., que han fomentat la corrupció i el malbaratament de milers de milions públics (per a quan l’Auditoria de Conselleries i Ajuntaments, almenys els més endeutats?). Tal com ocorre amb el desdoblament d’1/3 de la CV-572 (Avinguda de la Ribera), a Alzira, que no és necessària, no resoldria cap problema, destrossaria més terres fèrtils i costaria més de 2’5 milions d’euros; hauran sigut capaços els càrrecs eixints de la Conselleria de signar l’adjudicació estant ells en funcions? Doncs els milions que pretenen malbaratar en tan inútil projecte es poden emprar molt millor en fer la Via Verda Ribera-Safor entre Carcaixent i Tavernes!
Localitzar les motos sorolloses dels adolescents sobrats de testosterona i escassos de trellat que molesten a qualsevol hora a tots els veïns. El problema es resol fàcilment publicitant la mesura i donant-li una ordre expressa als municipals perquè agafen un sonòmetre i mesuren els dBA de les motos sospitoses, de manera que quan troben alguna que en accelerar supere el nivell molest òbriguen un procés sancionador i li donen al propietari dues setmanes perquè resolga el problema i presente la moto en l’ajuntament per a comprovar que ja no molesta, moment en el qual s’anul·larà la denúncia; no es tracta de multar sinó d’evitar que els motoristes sorollosos seguisquen molestant-nos a tots. Per eixes raons i altres de salut pública (milers d’accidents) i ambiental (molta contaminació, causa principal de l’escalfament global, etc.), els nous ajuntaments mai han de promoure ni col·laborar amb concentracions moteres, carreres o activitats per l’estil; pel contrari han de fomentar que la gent puga anar a peu, en bici i en transport públic per les nostres ciutats.
Els Plens municipals haurien de rebutjar la Llei Soria perquè castiga l’autoconsum elèctric i impedix el desenvolupament de l’energia solar a Espanya, demanant al govern central que elimine els peatges i despenalitze la instal·lació de plaques solars per a consum propi, més barates ja que l’electricitat convencional. En cap país s’ha fet una llei igual, tan esperpèntica i ridícula que castiga més les instal·lacions particulars de plaques fotovoltaiques que el vessament de residus radioactius d’una central nuclear; així no és d’estranyar que en l’estranger es burlen d’aquest nefast i estrafolari ministre, que pareix un clon d’Aznar. És increïble, i vergonyós, que Alemanya amb la meitat de Sol aprofite el doble l’energia solar que nosaltres i que fins i tot governant la dreta hagen decidit tancar les nuclears el 2.020; ací ocorre tot el contrari, perquè encara estem en mans dels hereus de la dictadura, que legislen en benefici de l’oligarquia elèctrica, no dels ciutadans i encara menys de la Natura… Anàlogament, els Plens municipals també haurien de pronunciar-se contra la central nuclear de Cofrents, vella, caducada i ben amortitzada per Iberdrola, que guanya més d’1 milió d’euros diàriament (raó per la qual aquest servil govern ha allargat deu anys més el permís de funcionament), exigint el seu tancament pel greu perill que suposa per a tots els valencians i pels residus que genera contínuament, que seran perillosos durant segles… A més, caldria revisar qui és el subministrador elèctric i passar-se als qui sols comercialitzen electricitat procedent de fonts renovables, com ara Som Energia, Gesternova, Enercoop, etc.
Emprar paper reciclat en les activitats municipals, per donar exemple a la resta de la ciutadania. Després s’haurà de dissenyar un bon pla per desenvolupar l’estratègia de les 3R i anar cap al residu zero informant i conscienciant la ciutadania, no fent com els anteriors que simplement decretaren la nova taxa pel reciclatge, en plena crisi i sense més explicació, aconseguint així que molta gent deixara de reciclar.
Parlar amb el món faller perquè retornen als seus orígens. És inacceptable i insostenible que facen quasi tots el monuments amb plàstics com el poliestirè expandit que després, en cremar-los, originen un núvol de contaminació que envolta els municipis, afectant negativament la nostra salut i el medi ambient. Veïns i ajuntaments hem d’exigir que les falles tornen a ser de cartró-pedra i fusta, adequades i respectuoses amb l’entorn, condicionant per exemple qualsevol ajuda o premi als qui acomplisquen un codi de bones pràctiques falleres.
També cal avaluar a fons les empreses i contractes municipals per vore d’optimitzar-los, reduint costos i millorant serveis, retornant a mans públiques tot allò que es puga (per a què es claven en política gent que no vol o no sap gestionar allò públic?), fins i tot anul·lant el que no resulte eficient. Un exemple a la Ribera és Ambici, cal vore quant ens costa i quantes persones l’utilitzen per avaluar si realment és efectiu i fomenta l’ús de la bicicleta; si no ho és, caldrà anul·lar el servei i invertir aquests diners en completar una bona xarxa urbana i interurbana per a bicis i vianants, amb connexions segures amb els polígons i els pobles del voltant.
Desenvolupar aquestes mesures milloraria les condicions de vida a les nostres ciutats i a més crearia llocs de treball, ajudant a resoldre el greu problema de l’atur. Els nous ajuntaments han de ficar les persones i la Natura al centre de totes les seues decisions.
