Simfonia fantàstica d’Héctor Berlioz. Obra d’art extraordinària i innovadora, la d’un dels colossos de la música, excel·lent compositor però millor musicòleg i orquestrador francès. Escrita en 1830, és un dels principals -i primers- exemples de música programàtica i descriptiva; intitulada episodi de la vida d’un artista, narra les visions i malsons d’un jove músic enamorat i angoixat -prototip, precisament, de l’heroi romàntic- que ha inhalat opi perquè es troba en un estat de desesperació extrema, ja que no és capaç de treure’s del cap l’estimada que no li fa cas. Somnis i passions, Un ball, Escena al camp, Marxa al cadafal i Somni d’una nit de Sabbat en són els seus cinc moviments, variadíssims, que culminen en la representació final d’un aquelarre de bruixes al voltant d’un gran foc, moviment en el qual sonen les posteriorment famoses campanes de la mort per damunt d’un Dies irae que ens remet al judici final, remissió darrera del nostre heroi. Una obra clau en la història de la música que impressiona encara avui els oients contemporanis -impagable el paper dels fagots en els dos darrers temps- per la seua força expressiva, per tot allò que és capaç de transmetre’ns. De versions n’hi ha moltes, però us recomane una gravació molt acurada i equilibrada de Sir Colin Davis de 2002, a càrrec de la London Symphony Orchestra.
Tosca de Giacomo Puccini. Som davant una de les òperes més conegudes del compositor italià i sense dubte la meua preferida. Estrenada amb gran èxit el 1900, fa poc vaig tenir ocasió de veure’n al Gran Teatre del Liceu un muntatge francament bo, i en vaig gaudir com mai, d’aquests personatges d’inicis del XIX, a la ciutat eterna, amb el transfons de l’extensió de les idees revolucionàries de Napoleó per terres italianes. Es tracta d’un melodrama tràgic, farcit de dubtes, passió i maldat, amb un triangle amorós composat per la parella d’amants formada pel pintor Mario Cavaradossi i la cantant Floria Tosca, i un dolentíssim baró Scarpia, cap de la policia romana i enemic del liberalisme, que no dubta a utlitzar el seu poder per anul·lar Mario i posseir la sensual Tosca; abans de poder-ho fer, però, ella li dóna mort i fuig amb el seu estimat, però la felicitat no és completa: ell morirà executat i ella, desesperada, se suïcidarà llençant-se des del terrat del Castel Sant’Angelo. La música és d’un lirisme arravatador i no debades té unes àries precioses, de les més aconseguides del gènere, com Recondita armonia, la famosíssima E lucevan le stelle o O dolci mani, i és imperdible l’escena final del primer acte, la d’un Te Deum realment espectacular. Us en recomane una versió dels anys seixanta remasteritzada el 2002, amb la gran Maria Callas en el paper de Tosca, dirigida per Victor de Sabata al front de l’Scala de Milà. Admirable.
L’ocell de foc d’Igor Stravinski. Un dels ballets russos més coneguts, habitualment en sentim la suite però tota l’obra -aproximadament uns quaranta-cinc minuts- és realment extraordinària i paga molt la pena, especialment si podem gaudir d’una representació com les del Bolshoi o el Kirov, amb tot de ballarins extraordinaris en plena forma. En tot cas, tan sols la música ja és tot un plaer per als sentits, tot un compendi d’exhibició de l’orquestra i dels seus solistes, més encara si està ben dirigida, com veurem després. S’hi narra la història del príncep Ivan, que es perd als jardins del maligne Kastxei l’immortal, després de sortir a caçar de nit; allà se li apareixerà un ocell de plomatge resplendent el qual captura però que allibera després, tot manllevant-li una de les plomes. Ivan s’enamora d’una de les princeses encantades que descobreix tot seguit al bosc, i posteriorment és empresonat pel dolent, fins que tot usant la ploma invoca l’ocell que, agraït, l’ajuda a alliberar-se i a fer desaparèixer l’encanteri que tenia petrificats una munió de personatges per ordre del malvat bruixot. Príncep i princesa es casen en un final apoteòsic avalat pels metalls, moviment introduït per un dels més bells solos de trompa que s’han escrit mai. Us recomane la que per a mi és la millor versió, la de l’incomparable director rus Valéry Gergiev al capdavant d’una Wiener Philharmoniker pletòrica -a continuació en teniu l’enllaç- al festival de Salzburg de l’any 2000. Increïble.
Cançons de mare de Rafael Talens. No podia faltar, en la meua tria, un dels representants més reeixits del folklore simfònic valencià, que vaig tindre el plaer de conèixer personalment, a més de col·laborar-hi extensament, ja que som del mateix poble. El mestre Rafael Talens Pelló va escriure aquesta peça com a homenatge a les cançons de bressol, de feina o de lleure que es cantaven antigament a la Ribera, concretament a Cullera, i que encara avui emociona els cullerots -i els que no ho són- amb els seus tres temps Cançó-Mareta, Mare, Vicenteta es casa i Cançó-Baix el pont de Cullera), fins el punt que quan s’interpreta, el públic autòcton no pot evitar taral·lejar les seues populars lletres. Comença amb un altre preciós solo de trompa i la música es desenvolupa amb la tècnica i mestratge que caracteritzava el desaparegut músic, amb un altre espectacular solo de bombardí que fa que et salten les llàgrimes. El mestre Talens ens va deixar el 2012, però continua ben viu en la memòria dels amants de la música per joies com aquesta, o per Sicània, Diàlegs descriptius, Obertura per a un centenari o pels seus eterns pasdobles. A la fonoteca on-line del CIBM teniu moltes versions disponibles, d’aquestes Cançons de mare, però una de les que més recorde va ser la que va dirigir el meu amic José Luis Grau Sapiña el 25 de febrer de 2007, al capdavant de la Banda Simfònica de l’Ateneu Musical de Cullera, en la cloenda del Cicle de Concerts d’hivern d’aquella temporada. Un compositor, com un escriptor, no mor mai mentre recordem les seues obres…
I és que la música és meravellosa. Com deia el filòsof Nietzsche, sense música la vida seria un error. Gaudiu-ne ara i sempre, estimats lectors, i passeu demà -amb all-i-pebre o sense- un magnífic dia de Santa Cecília!
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
