En aquestes coses, com en tantes vessants del tarannà humà, la imatge o la visió que hom té, val més que qualsevol realitat o possible passada esplendor històrica.
Perquè no ens enganyem, per moltes Falles, Moros i Cristians i aficionats fanàtics del València CF que hi hagen, a l’hora de la veritat el nostre poble sempre ha demostrat una particular i secular indolència i fins i tot un preocupant i letal auto-odi.
“Forasters vindran que de casa ens trauran” deien els nostres vells, i finalment, hem estat nosaltres els que els hem obert les portes de les nostres cases de bat a bat. I damunt encara els hi donem les gràcies.
I tot això és així, al meu parer, gràcies –o per culpa– a la pessimista i decadent visió que tenim de les nostres coses, el nostre país i, sobretot, la nostra cultura.
La identificació de la nostra llengua amb la llengua dels pobles (dels llogarets) dels llauradors, dels pagesos, dels analfabets, de la gent bròfega i dels vells; i la identificació de la llengua castellana amb la llengua de les ciutats sempre tan pròsperes, dels rics, dels mitjans de comunicació, de la classe política, de l’escola, de la cultura i de la gent ben educada, haurà fet que a ulls de molts valencians –sobretot, ai! dels més joves–, el castellà haja assolit un prestigi que per a res posseeix a hores d’ara la llengua dels nostres avantpassats.
Això ha succeït en un procés lent i constant de molts segles que s’ha accelerat en els últims 100 anys a una velocitat de vertigen.
Així doncs, haurem de reconèixer la trista i inquietant realitat: probablement nosaltres som l’última generació de valencians catalanoparlants i d’ací a 50 anys ningú no parlarà ja, en la bella llengua de March i Martorell.
Efectivament, els nostres néts no seran valencians, perquè un valencià castellanoparlant no és un valencià, és una altra cosa. No sabem ben bé què. El podríem qualificar com un ciutadà espanyol de la regió de Llevant o de la costa mediterrània o alguna altra cosa insulsament semblant. De la mateixa manera que tampoc podem considerar un català que no parle català, ni un espanyol que no parle espanyol ni un francés que no parle la llengua de Molière com a tals. L’idioma comú –si més no, en aquests casos esmentats– és el que crea i unifica una cultura, una nació.
Per tant, el País Valencià és ben prop de desaparèixer com a nació o com a poble.
I això haurà succeït així gràcies a la constant acció de les autoritats espanyoles (és natural. Si per ells fóra, demà mateix deixarien d’existir catalans, gallecs, bascos i qualsevol gent que gosés desafiar l’autoritat uniformadora de l’Estat), però també –no ho oblidem mai– gràcies a la “gentil” i interessada col·laboració de les autoritats valencianes que hem patit durants tants anys, que no sols no han fet res per evitar la nostra davallada, sinó que han ajudat en tots els possibles a precipitar el nostre final. I sobretot –i ara ve el pitjor–, gràcies a nosaltres, el poble valencià i la nostra recalcitrant i immoral desídia i peresa.
Per tant, jo acuse els valencians (tots els valencians, jo inclòs) de perpetrar el nostre covard, trist, lamentable i indolent suïcidi com a poble. Si l’assassinat és un acte abjecte moralment condemnable, el genocidi cultural és un dels assassinats (o suïcidi en el nostre cas) més lamentable, covard i trist de l’ample catàleg d’infàmies humanes. Que Déu ens perdone. Jo no ho faré.
