A un mitjà he llegit que a un col·legi de Castelló l’han deixat fora de les proves de l’informe PISA perquè volia fer-les en català.
A les normes per a accedir a estes proves a l’estat espanyol està que es poden fer en castellà, euskera, gallec o català però la Conselleria digué que no, que ací es feien en castellà o res, i malgrat que el col·legi castellonenc havia demanat fer-les en català, ja que és un col·legi de línia en valencià, no li valgué de res.
Darrere de tot, està clar que, si la Conselleria ho acceptava, estava acceptant explícitament que eren el mateix el valencià i el català, per la qual cosa digué: ¡Como si estuviésemos en Aranda del Duero!: castellano y punto. Reconec que pels anys jo estaria disposat a transigir amb respostes debatibles, però hi ha alguna cosa dins de mi que m’impedix admetre que l’aigua de la mar és dolça o que un ase pot parlar, encara que d’esta última cada dia en tinc més dubtes.
L’informe PISA (Programme for International Students Assessment) o Programa Internacional per l’Avaluació d’Estudiants, és un pla per analitzar els progressos (o no) dels estudiants de 15 anys a nivell internacional. A més a més, el grup Pearsons, al seu estudi The Learning Curve (La Corba de l’Aprenentatge) ens posa de volta i mitja els espanyols. Segons el seu conseller John Fallon, ací estem a un sistema educatiu tancat i hem d’esbrinar què ens passa, (sembla que trenta anys de lleis educatives encara no han endevinat el que és un clam) i encara que reconeix que no hi ha respotes màgiques, sí que ens diu que hem de tindre una atenció ‘coherent i a llarg termini’ del sistema educatiu perque és un desastre el que tenim.
Segons l’estudi, els primers llocs del rànquing, com sempre, el tenen Finlàndia amb 1261 punts, seguida de Corea del Sud amb 1232 i Hong-Kong amb 903. Per a trobar l’estat espanyol u ha d’arrossegar el dit per tota la taula cap avall fins arribar a l’alçada de Portugal o Bulgària.
Però tornant a l’informe PISA, ens diu que les diferències entre autonomies és enorme. Dit d’un altra manera: la pretesa unificació de drets i obligacions constitucionals de 1978 ha estat un fracàs absolut. És més, a una època de crisi, quan totes les vergonyes són més evidents, la de l’educació ens demostra que l’estat espanyol ni és homogeni, ni igualitari sis lustres després i que per a la dreta les diferències econòmiques sí que marquen diferències educatives, i en allò estan. La pretesa cultura de l’esforç, en este cas, acadèmic, es traduïx per exemple en què, si a un estudiant li fan classes de repàs o de reforç, pot remuntar les assignatures més complicades per a ell i estar a millor nivell però, si es retiren eixes ajudes a les escoles llevant professorat i mitjans els perjudica greument perquè no competixen amb igualtat de recursos. L’esforç social repercutix en les classes inferiors de la societat desfavorint-les clarament perquè les superiors poden, pels seus mitjans, portar els seus fills a este tipus de classes pagades extrainstitucionalment i així superar els obstacles que aquelles no.
Que l’educació ha estat històricament una forma de discriminació social sols ho sabíem, de debò i sobre el terreny, els qui ja tenim certa edat i hem vist els fills de qui eren, els qui anaven a la universitat (jo aní als trenta-cinc anys) perquè els altres, la majoria, havia de treballar per ajudar a casa. Ara anem cap al mateix però amb la diferència, afortunadament, que els joves ho saben i no volen anar-hi a eixe circ de batalles arreglades. ¡Uf! Sort, perquè donar el coneixement a les classes superiors és donar-los el poder, ¡tot el poder! directament.
I tornant al principi, si no podem ni tan sols fer proves per estandaritzar el nostre nivell acadèmic a l’estat en el nostre idioma, on anem a quedar com a poble els valencians davant el món? També, on va a quedar la major part de la societat valenciana com a poble mut? La Conselleria ho té clar, a nivell dels més baixos: Castellano o nada. Doncs això, res de res.
