No ha passat i res del que publiquen els diaris hostils és cert: tot és fals excepte alguna cosa. Alguna cosa és gens i ningú ha de avergonyir-se de res. El comportament dels dirigents del Partit Popular de la Comunitat Valenciana ha sigut honest, d’una honradesa sense tatxa. Ningú podrà provar que no són innocents.
Fa dècades, València era emblema de la xicoteta fàbrica, de la gent activa i imaginativa que tenia mons i projectes al cap. La capital s’associava a les Falles, i la fantasia local era fèrtil. Des de l’agricultura a la indústria més menuda, els naturals s’esforçaven per comercialitzar els seus gèneres. De fet, aquest antic regne havia sigut una productiva regió productiva, amb places mercantils de molt trànsit.
En dates recents, les coses van canviar. València apareixia com la terra promesa que el Partit Popular va predicar, una utopia provincial, de tres províncies. O, si es prefereix, una quimera convincent per gent rica, per a gent que creia ser rica o per a gent que esperaven ser rica gràcies al sòl.
Sòl? El resultat és desolador. València apareix ara com la terra que han saquejat polítics venals i especuladors: tipus espavilats, molt mundans (amb molt món, vaja) que han sabut què fer per enriquir-se i de pas per a edificar i soscavar una comunitat històrica. Fins fa poc, els valencians eren l’exemple de la prosperitat idíl•lica, de la intuïció. Hui, els qui van prometre aquell somni ens han deixat un món en ruïnes. Almenys en part: luxes esquarterats amb brillantors opaques.
Cap al 2009, tot semblava possible en la València del deliri. Qualsevol cosa inimaginable estava a l’abast de la mà. D’una banda, la política anava a la deriva, amb institucions triturades. Però els principals responsables havien d’aparentar domini, ostentació: gent que sap desenvolupar-se.
En què s’havia basat aquesta ostentació, tan freqüent a la capital, però també a Alacant i Castelló? Durant dues dècades, des de principis dels noranta, els dirigents locals del Partit Popular van controlar les principals institucions polítiques, control reafirmat amb el vot majoritari. I van dominar el mitjà televisiu autonòmic, un ser de producció de realitat virtual i vistosa i una màquina de manipulació o de negació de l’evident i perjudicial. Els dirigents es deixaven gravar o retratar inaugurant edificis monumentals, agafant mans i prometent un país de ‘Jauja’. El crèdit fluïa, fluïa en tots els sentits. El deute creixia (“serà per Diners?”) i la confiança que aquests dirigents despertaven semblava sòlida. Com va ser possible?
Aquestes paraules pertanyen a Carlos Fabra, president de la Diputació Provincial de Castelló durant molts anys i membre d’un llinatge polític que arranca del Tito Pantorrilles a la fi del segle XIX. Un tret comú de la dinastia és l’exercici del patronatge. El patronatge té una contrapartida: el clientelisme.
Aquesta és la raó per la qual aquests individus, subordinats, es converteixen en clients. A canvi d’aquesta assistència o protecció, el client proporciona al seu torn certs serveis al seu patró, que espera lleialtat del subaltern. El clientelisme no està reconegut en el sistema formal de govern o autoritat. És, per contra, una jerarquia informal, una xarxa d’amistats instrumentals basades en la influència i en la lleialtat personals; és una reciprocitat directa i desigual. El Partit Popular de Castelló, València i Alacant ha fet del clientelisme seu principal recurs polític.
Jo et done perquè tu em dónes. Et proporcione una feina, jo et col•loque. Sempre m’estaràs agraït i en deute, per tant. I m’hauràs de guardar respecte. La confusió entre públic i privat és pràcticament total. Magnats que reparteixen a mans plenes, polítics que capten i redistribueixen diners negres, estómacs agraïts, deutes insaldables; lleialtats personals.
“Gràcies a Bernie Ecclestone per la confiança i l’afecte que m’ha mostrat tots aquests anys, per dir aquestes coses tan precioses, com és vincular el Gran Premi de F-1 al fet que jo continue sent president de la Generalitat”, va dir Francisco Camps en 2007 “Jo li puc assegurar que en els propers dies intentaré amb el meu esforç guanyar aquestes eleccions”, va afegir.
L’empresari propietari dels drets feia dependre la signatura final del contracte d’una condició democràticament inacceptable: que les immediates eleccions autonòmiques les guanyara el senyor Camps, és a dir, el PP. El ‘mandamás’ de la Fórmula 1 podia dir el que pensara oportú, fins i tot encara ens molestara o ho consideràrem un xantatge. Allò que resultava inaudit era l’actitud servil del senyor Camps.
Al segle XIX, quan el parlamentarisme encara no havia imposat les seves normes, quan el món liberal era tan recent que les coses i els delictes públics no tenien nom i la democràcia continental estava per implantar, la redistribució dels recursos en l’esfera local solia fer-se mitjançant aquest clientelisme de què abans parlava, mitjançant una lleialtat guanyada amb favors, mitjançant els coneixements i les relacions informals.
Enfront de la incertesa del mercat o davant la lliça institucional, aquest mecanisme prepolític de regal, o de prestació i de contraprestació, no era una mala cosa: els seus beneficiaris intentaven crear un domini que els fóra favorable, però sobretot tractaven d’erigir un àmbit públic estable, justament en un moment en què per Europa bufaven vents revolucionaris i turbulents.
Podem cridar corrupció a aquelles grangeries? Perquè hi haja corrupció no n’hi ha prou que s’incomplisquen certes normes. Per poder parlar de corrupció hem d’operar en un marc en el qual havent distingit el públic del privat ens desenvolupem amb confusió i mixtura: d’una banda, l’esfera de la publicitat, aquest lloc en què els actes s’emprenen a vista de tots; i, de l’altra, la reserva del privat, aquest espai en què es donen el secret, la intimitat, però també l’acord entre particulars, igualment sotmesos a regles. El corrupte trasllada hàbits privats a l’esfera del que és públic i sobretot actua amb la lògica del regal.
Si no restituírem el valor d’aquell regal, o si simplement obsequiem amb algun bé de desigual import a qui prèviament ens va retribuir amb opulència, llavors seríem uns aprofitats o uns desagraïts. Cometríem una descortesia ronyosa, simplement, decretaríem una guerra personal, una fustigació. En fi, repetisc: l’agraciat, el parroquià, no rep gratuïtament i, com va indicar Mauss en parlar dels regals, queda enredat en un sistema d’obligacions que ha de correspondre o de tornar per així saldar el deute contret. Si això es dóna en l’àmbit del que és públic, llavors el regal corromp i, justament per això, el polític acaba acomplint les regles que figuren en qualsevol breviari de podridura.
No li busquen els tres peus al gat, el gat ha caçat ratolins durant dos dècades i el seu fonament és aquest: subordinació, expectativa, subjecció, recompensa. Ara, el Partit Popular sembla a la deriva. Com està a la deriva un País Valencià que va admetre un discurs i un poder d’exaltació i ostentació amb recompensa. Un malson del que hem de despertar.
