Fins a mitjans del segle XIX en els mapes dels EUA apareixia una enorme extensió buida denominada simplement territori indi. Amb el pas del temps, aquelles terres serien conquerides pel «civilitzat» home blanc, i els nadius originaris, reclosos en petites reserves cedides pels seus conqueridors.

El 1973, uns dos-cents membres del Moviment Indi Americà (AIM, en les seves sigles en anglès) varen prendre el poble de Wounded Knee, dins la reserva de Pine Ridge, en protesta per les condicions de vida de la reserva i de la corrupció dels dirigents tribals —que en connivència amb el govern federal pretenien acabar amb l’oposició dels indis tradicionalistes—, declararen la independència de la seva nació, i juraren resistir fins que el govern dels EUA accedira a la seva petició i a revisar els tractats signats entre els seus avantpassats i el govern federal. La reserva pertany a la tribu Oglaga dels Lakota (una de les branques de la nació Sioux), i el lloc de Wounded Kenee fou elegit pel seu simbolisme tant per al poble lakota com per a la resta de les nacions índies, ja que allà, tingué lloc una de les darreres massacres d’indis nord-americans. El 29 de desembre de 1890, el cap indi Big Foot i uns tres-cents cinquanta seguidors, farts les condicions en què vivien en la reserva, de patir fam i fred, acamparen a Wounded Knee i aviat foren assetjats pel setè de cavalleria —el mateix regiment que, al capdavant del general Custer, havia caigut derrotat uns anys abans enfront una coalició d’indis sioux i cheyennes, en una vertadera mostra de justícia històrica—. La missió del regiment era deportar els nadius, però, no està massa clar com, començaren els trets, amb el resultat de vora tres-cents indis morts. Entre ells, a més dels guerrers, dones, infants i vells.

Els incidents de Wounded Knee de 1973, no acabaren de manera tan dramàtica. Després de la presa del poble a mans de l’AIM, aviat arribaren unitats especials de l’FBI i dels Marshals fortament armats. Els resistents, després de setanta-un dies de setge i de diferents intercanvis de trets —i tres morts pel camí—, finalment, deposaren les armes amb la promesa que s’establirien negociacions entre l’AIM i el govern federal. Els líders tradicionalistes que encapçalaren la protesta foren empresonats. I durant els anys següents, i segons s’ha pogut comprovar amb la desclassificació recent de documents, l’FBI començà a fer joc brut contra l’AIM, armant, entrenant i motivant el braç armat dels dirigents tribals contraris als tradicionalistes, autodenominats Guardians de la Nació Oglaga, que crearen una autèntica onada de violència als anys següents. Només entre 1973 i 1975 moriren més de seixanta indis de la reserva de Pine Ridge de manera violenta (algunes fonts eleven la xifra a tres-cents morts).

Una de les víctimes d’aquesta política del govern federal en contra de l’AIM fou Leonard Peltier, un membre del moviment que fou acusat sense proves, i amb testimonis falsos, de l’assassinat de dos agents de l’FBI el 1975 i condemnat, dos anys després, a dues cadenes perpètues, i que porta des d’aleshores en la presó. Peltier s’ha convertit en el pres més antic dels EUA amb més de trenta-vuit anys entre les reixes per un delicte que no va cometre. A no ser que siga delicte defensar el teu poble, la teua cultura, la teua llengua i la teua gent. El fet que Peltier continue en presó, a més de ser una gran injustícia, suposa, com bé diu, Ramsey Clark, advocat seu i ex-fiscal general del EUA, que aquells que el mantenen empresonat continuen la deshonorosa política oficial de dominació i opressió contra els pobles indis nord-americans. No és estrany, per tant, que Peltier haja esdevingut un símbol de la lluita per la supervivència dels indígenes, no sols d’Amèrica del Nord, sinó de tot el món, i tampoc és estrany que Peltier sigui considerat un «pres polític», que compta amb el suport d’Amnistia Internacional, entre altres institucions i personalitats. Els indis nord-americans són un poble conquistat, i això significa que el seu futur està dictat per aquells que el conquistaren, així és com funciona la història. Però això no vol dir que ho haguem d’acceptar com si res. La lluita de Peltier per la seva llibertat és la lluita per la supervivència, la dignitat, la sobirania i el futur del pobles amenaçats. Com assenyala Clark, «mentre Leonard Peltier estiga en la presó, tots nosaltres hi estem.»

Comparteix

Icona de pantalla completa