Dames de l’aristocràcia, consorts de militar faixat, femelles de jerarca de canya alta, totes emparades per la bandera i protegides per un dens tapís patriòtic, els peus calents gràcies a una gruixuda catifa de saló palatí amb motius florals d’acant, embolicades en suaus pells camforades, molta permanent ondulada, laca, plis i algun postís, empalustrades amb Bella Aurora i perfumades amb Myrurgia, les boquetes pintades amb Milady, fermament encotillades i aposentades sobre unes butaques cardenalícies de vellut amb flocs i un poc de corcó en les potes, guarnides amb joies comprades a bon preu en el Mont de Pietat, i flanquejades per dos ramells de flors que emmarquen la seua bellesa i la seua gentilesa. És la mesa petitòria del dia de la bandereta, una de les moltes trampes per a transeünts confiats amb què els carrers apareixien sembrats cada any, un dia indeterminat d’octubre, de manera ininterrompuda durant el llarg trajecte franquista i més enllà.

Era una època en què la realitat prenia formes fàcilment identificables. Hi havia pocs equívocs respecte a qui era cada u i quina era la funció de cada cosa. En aquesta foto es veu, fins i tot, allò que no hi és. Per exemple, l’assistent que sol ocupar la cadireta de casino que hi ha a la dreta, un recluta, probablement, que s’ha apartat per no fer malbé la instantània amb la seua presència, o que ha anat a la cafeteria del costat per unes pastetes i uns cafés amb llet per a les senyores. Ningú no dubtaria que es tracta d’Espanya, cada detall ho certifica. És una estampa costumista de la postguerra, un document social. Però si ens digueren que es tracta d’un fotograma d’una pel·lícula de Luís Lucia, i que la senyora del barret mira cap al costat per on ve Albert Closas amb el seu bigotet retallat i cinc adhesius en la solapa, potser també ens ho creuríem.

Tots els cines nacionals de l’època, en diferents claus estètiques i ideològiques, informaven sobre la realitat del país corresponent, s’hi nodrien conscientment o inconscientment. I, a poc a poc, de vegades sense voler, l’anaven desxifrant. Itàlia va ser on aquest procés va tindre lloc d’una manera més evident, amb una total complicitat entre públic i cineastes. Del drama mistificador dels anys 40 es va passar al neorealisme, i d’ací a la comèdia. Fellini —un dels cineastes més individualistes que hi ha hagut i que, per tant, mirava el fenomen a distància— va dir, en referir-se a aquest últim corrent, que «la platea es reflecteix en la pel·lícula i la pel·lícula en la platea, en un joc d’identificació que prossegueix fins l’infinit», una situació sobre la qual surava «una rialla estrident de lliberts». El cine, llavors, escenificava una realitat pròxima, recognoscible, amb què l’espectador estava a favor o en contra, però de la qual se sentia part indissoluble.

Ací esdevingué una cosa semblant, dins d’un ordre, fins que va començar a desinflar-se l’eufòria de la transició i Espanya va començar a no saber què era ni on havia anat a parar. Aquest desfici i aquesta paràlisi van afectar el cine, que ha renunciat a escenificar aquesta realitat, ha deixat de complir una funció social que fou i hi hauria de ser important: analítica, clarificadora, informadora, alliberadora. Sembla que per al cine espanyol la realitat que li és més propera s’ha tornat invisible o que s’ha quedat cec davant ella. I no serà per falta de material. Cal imaginar què haurien pogut fer Patino, Berlanga, Bardem i la resta de signants de les Conversaciones de Salamanca amb els personatges i les tramoies que ens descobreix constantment l’actualitat, que converteixen La escopeta nacional en un grapat d’acudits de seminaristes, una escenografia grotesca que amaga una vida quotidiana cada vegada més miserable, en la qual se senten atrapats éssers no molt diferents d’aquells angoixats aspirants a botxí que cercaven un pis, transportistes de moto-carro que tractaven d’alliberar-se d’un embargament, o vitelloni sense futur que deambulaven en un país escàs d’esperança. I, en clau apologètica, què haurien fet alguns d’aquells altres cineastes lliurats a l’exaltació dels valors patris? Mariano Ozores, Pedro Lazaga o Vicente Escrivá, amb quines excel·lents peces sociològiques ens haurien il·luminat el camí?

Quines pel·lícules «espanyoles» de les que hui es fan tindran en el futur la capacitat d’evocar un microcosmos que s’evapora minut a minut, com l’aigua d’aquells pantans que va inaugurar el Caudillo i van estanyar Suárez, Felipe, Pujol itutti quanti? The impossible, Buried, la saga Rec, A Perfect Day, la flamantRegression, l’última de Coixet rodada a Noruega?… Ja no hi ha per ací un cine que puga anomenar-se amb propietat «nacional». Els famosos Ocho apellidos vascos i, més que presumiblement, la seqüela amb què ens amenacen, Ocho apellidos catalanes, són intents més aviat penosos de recuperar els estereotips d’una època en què Espanya encara es reconeixia a sí mateixa, un miratge anacrònic, falsament realista, que es desfà tot justament quan ens hi acostem.

Resta per dilucidar fins quin punt es tracta d’un fet exclusivament espanyol o cal emmarcar-lo en aquest llarg procés generalitzat anomenat globalització, però tot indica que el cine, ací, ha renunciat, a poc a poc, a reflectir un món que s’esfilagarsa sense remei, els contorns del qual s’esvaeixen cada vegada més. L’adjectiu «espanyol» designa tan sols la procedència del capital amb què es finança la pel·lícula que, com és sabut, ni tan sols s’expressa ja en una moneda nacional. Qualsevol tret idiosincràtic es dissol en les convencions dels gèneres que es cultiven, amb la finalitat exclusiva de confondre’s amb les produccions foranes i fer taquilla més enllà dels Pirineus i, sobretot, de l’Atlàntic. S’aconsegueix visibilitat exterior, però és a costa de dissoldre’s, de desaparèixer en una massa de productes culturals sense una denominació d’origen clara, és a dir, que la visibilitat tampoc no s’aconsegueix. Espanya, cansada de no veure’s a sí mateixa, de no reconèixer-se en els espills, pareix que ha decidit trencar-los. Per a una nació qüestionada, necessitada de «reflexos» comuns, no sembla ser la millor opció. Potser ja no li’n queda una altra.

Joan Dolç

Balanç d’existències