Un país per apoderar

La conclusió a què arribe després de veure els resultats electorals del 26J és de tristor, molta tristor. Tristor per veure que no s’han complert les expectatives electorals de la marca valenciana que, en l’actual panorama, més representa totes i tots els valencians, però, sobretot, tristor per veure que el principal partit de la corrupció, no sols ha aconseguit repetir els resultats dels darrers comicis de desembre, sinó que els ha millorat 14 punts a tot l’Estat espanyol.

A la fi serà cert això que sents pel carrer: la por. Realment ha resultat efectiu el discurs de la por, aquell discurs de «Que vénen els rojos i es menjaran els nostres fills» o, fins i tot, que «Els vells no disposaran de tovallons per poder sonar-se els mocs a les seues residències».

Després de les eleccions es fan mil i una anàlisis del per què. A mi el primer que em ve al cap és l’enquesta del CIS de fa pocs mesos, aquella que deia que la principal preocupació dels espanyols era l’atur, en tota la darrera legislatura el que ha aconseguit Mariano Rajoy ha sigut el rècord en contractes precaris, però sobretot crida l’atenció aquella segona causa de preocupació, que no és altra que la corrupció.

Doncs bé, fa ja alguns anys, quan els casos de corrupció política eren menys habituals, donava peu a pensar que els votants, arribat el dia de votar, no recordaven ja quin era el partit que fa uns mesos havia eixit per televisió amb un cas de corrupció. Aleshores, un dia com avui, amb la ressaca electoral del diumenge, t’adones que aquella teoria no tenia ni cap ni peus, i no en té, perquè actualment no ixen casos de corrupció esporàdicament, sinó que, malauradament, ixen tots els dies. Si fa un parell de setmanes va eixir el cas de l’Hospital General de Castelló, la darrera setmana, a tan sols quatre dies per a les eleccions, van aparèixer les escoltes al despatx del ministre d’interior J. Fernández Díaz (el mateix que va a resar a la capella del Valle de los Caídos) en les quals intentava coaccionar el fiscal antifrau de Catalunya. La reacció en bloc del seu partit va ser la indignació, però no la indignació per la coacció, sinó per haver-se filtrat la conversa. En qualsevol país del món, la reacció haguera sigut la dimissió del ministre i, fins i tot, la del president Rajoy que, pel que sembla, era sabedor de tot. A Espanya, no. A Espanya es premien les conductes irresponsables, les retallades i, sobretot, la corrupció. Del que ens hem adonat alguns(malauradament, una minoria, vists els resultats) és que corrupció i PP van agafats de la mà amb el beneplàcit d’una ciutadania còmplice dels pitjors mals pels quals ens veiem arrossegats.

El que ha passat a casa nostra també ha sigut decebedor, ja que ens esperen tres anys complicats a l’hora de demanar, a qui sembla que seran les mateixes persones que ens han menyspreat els darrers anys, un finançament just per al País Valencià. Se’ns havia oblidat que vivíem en una societat més conservadora del que créiem fa just un any i que una part de la ciutadania, malauradament, ha volgut que els mateixos botxins que s’han omplert les butxaques a la nostra costa continuen a Madrid.

La coalició «A la Valenciana» ha aconseguit uns resultats molt semblants als aconseguits el darrer mes de desembre, el que passa és que el que al desembre va ser històric ara no ho ha sigut tant; i no ho ha sigut perquè les expectatives dipositades en aquestes eleccions eren més altes i ambicioses. S’ha intentat guanyar el segon escó al PP i a l’investigat per corrupció de la Vall d’Uixó, Óscar Clavell i no s’ha aconseguit. Clàudia Varella (la número dos de la llista «A la valenciana» per Castelló) es quedarà a casa en detriment de Clavell. Però, el que sí que tindrem serà una veu forta al Congrés, ja que repetirà Marta Sorlí, primera diputada nacionalista per Castelló de la història de la nova democràcia a Madrid.

Ens han tombat moltes vegades i, moltes vegades, ens hem alçat. Aquesta vegada necessitem cridar ben fort a Madrid perquè la veu dels valencians i les valencianes se senta per damunt de tota la corrupció i perquè, malgrat que no s’assabenten, per tal que «tots eixos vells puguen continuar tenint un tovalló per a torcar-se els mocs».

David Casanova
Plataforma pel Dret a Decidir