Simon o Arnau, l’il·lustre príncep de l’Església catòlica que ens ha tocat en sort com a arquebisbe de València, monsenyor Cañizares, encara que ja no usa espasa ni cuirassa, si bé s’agrada de metres de seda per a la seua presentació en societat, no els cedeix en esperit guerrer, en bel·licositat davant els heretges.
Monsenyor està atent i ben atent a tot allò que puga suposar amenaça per a l’ortodòxia. I allò interessant és que, com per a molts dels que segueixen el model ‘meitat monjo, meitat soldat’, el camp de l’ortodòxia per al nostre prelat no es redueix a l’espiritual. I ca! Pot ser que es tracte de la seua peculiar interpretació del nihil humanum alienum me puto, però el cas és que el nostre cardenal vetlla per la salut terrenal i no solament espiritual del seu ramat i d’allò aliè. I així, en dates recents ha hagut d’eixir al pas de perills que aguaiten la ciutat terrenal. N’esmentaré tres, perquè es veja que no es tracta d’anècdotes aïllades, sinó del seu constant i paternal (ista) quefer.
Sostenia Cañizares, en la inauguració del curs acadèmic 2015-16 en la Universitat catòlica, davant un públic de professors, estudiants i autoritats de diversa estofa, que cal batallar en el carrer contra el perill que representen aquests “bàrbars que han guanyat” i que volen imposar els seus designis, incompatibles amb allò més sagrat de la civilització cristiana. I va demanar als presents que es mantingueren vigilants i actius enfront d’eixos huns i els seus infidels i encara perversos designis, que cerquen corrompre les tendres ànimes dels qui es troben encara en formació.
Sostenia Cañizares, en vespres de les eleccions autonòmiques -o referèndum plebiscitari a Catalunya (més el segon, devia pensar el prelat), la necessitat de convocar a sometent la feligresia valenciana per a una vigília en pro de ‘la unitat d’Espanya’
Acaba de sostenir Cañizares, en un acte del Fòrum Europa, una admonició que constitueix el tercer exemple de la seua agosarada actitud de preocupació per l’amenaça que representen altres bàrbars, llops amb pell de corder, que es disfressen de refugiats per a poder atacar millor les nostres propietats, els nostres drets i la nostra cultura. En línia amb altres prudents ‘responsables’
Estadísticament, té raó. Si prenem un grup humà de 900.000 europeus (fins i tot si són cristians), a ull, probablement trobarem un percentatge de criminals: lladres, homicides, violadors i terroristes. Inevitable estadísticament. Però el missatge és insidiós, perquè posa en l’objectiu, sota sospita, a tots els que apareguen com a refugiats. I contribueix a la xenofòbia i a la criminalització de tots, essent com són la majoria d’ells persones en la condició més vulnerable que puguem imaginar. Potser és que Monsenyor voldria seguir les indicacions del Govern d’Eslovàquia, que va demanar admetre només cristians (li va faltar afegir, amb fe de baptisme degudament certificada pel seu rector), o com els eurodiputats hongaresos i polonesos que només volen refugiats que siguen afins culturalment. Sosté Cañizares, a ‘sensu contrario’, que si així són, és que estan lliures de tot instint criminal.
Que bonic, no? Un representant de Crist, d’aquell que resumia el seu missatge en el mandat de la caritat en el seu sentit més exigent –estimeu-vos els uns als altres-, i en l’abstenció del poder de jutjar les ànimes (com va fer davant de l’adúltera a punt de ser apedregada, Juan, 7:53-8:11), de qui va advertir amb aquell “perquè vaig ser estranger i no em vau acollir” (Mateo, 25:43), és el nou Arnau Amalric, que desconeix la pietat en honor de preservar la puresa de la doctrina i de les seues conviccions.
Com deia aquell amic,
