La sorpresa…
És que el BOE no forma part de les meves lectures habituals, sap?, li conteste sorneguer. Riu, al cap d’un segon. Comence a pensar que és simpàtica, ja és la segona vegada que ho fa. No és gens habitual, entre els funcionaris estatals amb feines tan mecàniques i poc engrescadores com fer passar el teu dit índex -tots dos- per la pantalleta d’un escàner dactilar, o com es diga l’enginy aquell, i fer-te les avorrides i repetitives preguntes de rigor. He anat, ja ho haureu endevinat, a visitar les dependències de l’autoridad competente per renovar-me el carnet d’identitat. En mostrar-li el document vell, se’l mira amb detall i em fa l’observació, amb posat greu, que he estat a vora dos anys -des que visc oficialment a la ciutat de la Jenifer dels Catarres- en perill de ser severament multat, i no de qualsevol manera, no, sinó amb una d’aquelles canyades que et deixen baldat. Afirma que pels volts dels quatre-cents euros de res. Em sorprén la revelació, però més encara que em confirme que n’hi ha, de casos. Quan li faig veure que no en sabia res em respon, tota professional i fins un cert punt indignada: pues se publicó en el BOE, ¿sabe? Ara entendreu, estimats lectors, la resposta d’obertura. Dubte que cada vegada que algú canvia de domicili per motius laborals es renove el DNI només per l’obligació de fer-ho sota el perill d’una sanció tan bèstia. Potser -malpensat que és un- l’afany recaptatori va fer que no s’esforçaren massa, en el seu moment, a publicitar-ho… Li agraisc la informació, entone el mea culpa amb allò de el desconocimiento de la ley no exime de su cumplimiento i me la pose, definitivament, a la butxaca. Torna a riure, i ja en van tres. Sí, és simpàtica. En marxe, amb el nou plastiquet al sac, i sobretot amb la sensació d’haver estat dos anys al marge de la llei… Podré dormir, a la nit?
L’alegria…
Una hora més tard, transite pel carrer amb la seguretat que si m’aturen podré defensar-me amb els papers en regla i, així, la meua economia no se’n ressentirà. Haig de passar-me pel súper, em manquen quatre cosetes. Mentre camine pense en les meues coses, que en són moltes. De sobte, sent el meu nom i torne a la realitat. Gire el cap i el veig. Es disposa a travessar l’avinguda, ve cap a mi. Somriu. Somric. Me n’alegre moltíssim, feia un cert temps que no en sabia res. L’observe mentre creua, a grans camallades. Ja és a prop. Està canviat, està fet un homenet. Ens abracem efusivament i hi note l’escalfor de l’estima. És mútua. Em pregunta com em va, però és molt més interessant saber com li va a ell. Treballa -em diu- i li encanta el que fa. Se li nota a la cara. Em confessa que, en part, enyora els vells temps, però que està contentíssim per com li està anant tot. Recorda quan no era així. Jo també. Ens coneixem fa molt, n’he vist l’evolució, en vaig ser tutor quan era un trasto indisciplinat i malfaenaer i quasi ningú no donava un duro per ell. Es va acabar traient l’ESO. S’ha centrat, s’ha fet persona, és més responsable i conscient que tot costa a la vida, que ningú no regala res, i que ha de lluitar per aconseguir el que vol. Ho està fent. Traspua felicitat, serenor, maduresa. Fa que me’n senta orgullós. Li ho dic i s’emociona. Esbossa paraules d’agraïment, em diu que he estat com un pare per a ell, i llavors m’emocione jo. Ens tornem a abraçar i marxa. Mentre el veig allunyar-se pense, satisfet, que quan sembres reculls, que els consells i esforços esmerçats sempre paguen la pena. El simple fet d’haver-lo vist, d’haver-hi parlat, de comprovar que s’obri pas, fa que un dia normal esdevinga magnífic. I és que tinc la sort -ho dic sovint- de treballar en una feina que és molt més que una feina…
La indignació…
La felicitat de la vesprada se m’esborra a la nit, com sol ocórrer-me quan veig la cara folrada de baqueta del president del govern, al telenotícies. De poc més que no em senta malament el sopar, i això que m’estic menjant amb deliri allò preparat. El veig fer un hipòcrita acte de contrició al Senat, en què demana perdó pels casos de corrupció que en un grau elevadíssim afecten el seu partit, i que han tingut avui un nou i lamentable episodi. Diu que comprèn la indignación y el hartazgo que pateix la ciutadania, i ho fa amb un discurs escrit, llegit sense gràcia i, per suposat, sense gens de convicció. Després, passa a tractar altres temes com si res, però abans la seua bancada l’ha aplaudit dempeus, sorollosa, orgullosa, com fa el públic d’una plaça de bous amb els toreros després de tallar les dues orelles. Aquest espectacle infame, impropi de la democràcia que diuen representar, m’indigna. Rajoy, el gallec gris i segon plat -el primer era Rato… ja em direu!- creu que tots som idiotes. Es pensa que amb unes simples excuses n’hi ha prou. Clar, està agafat del que no sona per gran part dels seus, pels que han fet del latrocini una professió i de la mentida la norma, i no s’atreveix a actuar, a anar més enllà, potser perquè també està de merda fins les orelles. Però és que jo no vull que demane perdó, jo vull veure com entreguen els sobres i dimiteixen com vaig veure a una vinyeta impagable. Ell el primer. No es poden donar lliçons d’ètica amb les mans tacades. Pense en el carnet renovat i m’avergonyeix -encara més, molt més que de costum, que ja és- que aquell individu siga el meu president, un polític mediocre i inoperant, a més de fals, mentider, cínic i -presumptament- corrupte. Pense en l’exemple que donen tots aquests draps que ens desgovernen a la gent jove que necessita referents positius…
Però recorde, de sobte, com ha anat el dia -la troballa d’una funcionària estatal amb sentit de l’humor i el grat retrobament amb l’antic alumne que està fet tot un home, i em negue a deixar-me arrossegar per la immundícia de tants animals carronyers. Decididament, indigents intel·lectuals com el presidente no m’espatllaran, ara, la jornada. En acabant de sopar, arribada l’hora, dormiré ben a gust. I demà serà, estimats amics, un altre dia…
Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!
