Però abans de res us faré una confessió: va haver-hi una època de la meua vida –durà una temporadeta– que només pensava a matar-lo. Sí, com llegiu: fer-lo desaparèixer del mapa, convertir-lo en un cadàver dels dos que apareixen a aquesta nova novel·la. Bé que ho hauria pogut fer, i motius no me’n faltaven! Tot es remunta a 2007 i a unes eleccions locals en què em faltà un vot –un sol vot, no em direu que no dóna com a mínim per a un relat breu– per tornar a eixir reelegit regidor al meu poble; ell s’hi havia presentat amb una altra opció i me’n va rascar uns quants, tot fent –el so drap– que no eixírem cap dels dos. Paradoxes de la vida, els accessos criminals es transformaren posteriorment en un agraïment profund, perquè gràcies a aquell sol vot vaig eixir del poble, em vaig retrobar amb la meua vocacional professió i he tingut l’oportunitat de conèixer gent meravellosa a un costat i a un altre de la pissarra de cada aula, de cada ciutat de Catalunya on he treballat i viscut fins ara.
Favor per favor doncs –el marcador ja va dos a un–, ara em correspon donar-li un bes periodístic i metafòric en tots els morros i fer una breu ressenya d’aquesta novíssima i apassionant novel·la ambientada essencialment a Peníscola però que també discorre per Morella, Vinaròs o Sant Carles, que comença amb la vetlla d’un difunt i la posterior descoberta i investigació d’un assassinat anterior, amb sospitosos a dojo. Me l’he polida en tres dies, i això perquè l’he compaginada amb d’altres activitats: m’ha agradat, i molt, i no ho dic per compliment –l’autor sap que, cas de no convèncer-me, li n’hauria esbombat igualment els defectes– i té la virtut principal d’aquest tipus de relats i de tots en general: enganxa; a això ajuda, i molt, llur configuració, amb capítols breus però ben perfilats, amb un llenguatge directe –farcit de localismes i amb una adjectivació precisa, exacta– i sense cap passatge sobrer ni ampul·loses descripcions, amb personatges arrodonits i ben traçats –un carter, per exemple, sexualment peculiar– i un fil conductor lògic, versemblant, amb una trama nítida, lineal i ascendent que es desenvolupa sense pressa al voltant del personatge central: la comissària dels Mossos d’Esquadra Anna Recasens, una barcelonina –més complexa que no sembla– que passa per un moment personal ben delicat.
Però la novel·la –com sempre en l’autor– és molt més que tot això: és una narració policíaca viva, amb un gran misteri del passat per resoldre i un final creïble, però sobretot és la història d’una descoberta personal, del retrobament de la inspectora Recasens amb si mateixa, després de la visita d’uns quants fantasmes –molts, massa– del passat, davant la cruïlla definitiva de la seva vida. El cas Peníscola, 29è Premi de narrativa Vila de Puçol 2013, ha estat editat per Onada Edicions, de Benicarló, dins la seua col·lecció Narratives, que inclou destacats col·legues com Enric Lluch, Manel Alonso o Salvador Vendrell. Sense cap mena de dubte, ara que s’acosta Sant Jordi, l’opció Arinyó és una bona elecció –no com aquella de 2007, per cert– amb moltes possibilitats d’èxit: si l’heu llegit, us agradarà retrobar-vos-hi; en cas contrari, us endinsarà en un món peculiar i particular on la literatura no és més que una extensió de les cabòries, desitjos, anhels, frustracions, somnis, pensaments –com tota ella, per cert– d’aquest cullerot, i en tindreu ganes de més. De molt més.
Si voleu saber si la inspectora descobreix l’assassí… o l’assassina, i tot allò que s’amaga darrere d’uns personatges inquietants i insatisfets que tenen molt a amagar, si voleu divertir-vos amb una prosa que mai no deixa indiferent, si voleu endinsar-vos en aquesta nova obra del prolífic Arinyó, ja ho sabeu: Onada edicions. La història s’ho val… i l’autor –malgrat ser un cas com un cabàs– també! Bona lectura! I ja que hi som… bones Pasqües!
Salut i País, xiquets… i fins la setmana vinent!
