Molt més que un toc d’atenció. Una crida a la rebel·lió contra les desigualtats alimentades per un sistema alié als homes i dones, un sistema polític i econòmic que dóna l’esquena a les calamitats que ens aguaiten cada dia. Indigneu-vos!, ens van dir, per a salvar els avanços democràtics, els que estan basats en valors ètics de la justícia i de la llibertat. Els poderosos – ens van recordar – s’han apoderat del que és de tots i és el nostre dret haver de recuperar-ho al servei de la societat. Sampedro va reiterar fins l’últim alé la necessitat per avançar cap a una vida i una política més humana. Avançar cap a açò és el que més es troba a faltar en molts dels polítics de hui dia. Excepcions n’hi ha, però en aquest sentit la política és injusta, perquè no tots sembren la llavor per igual, ni tots reparteixen i recullen la recol·lecta atenent criteris de justícia social.
Setembre és mes de collita, de verema a les vinyes, les de les terres valencianes i les del déu Dionís. Però enguany fluixa, molt fluixa presumeix ser la collita del president del govern central Mariano Rajoy i no solament pels resultats electorals obtinguts pel seu partit a Catalunya amb García Albiol al capdavant de les brigades de neteja. També a raó de les seues públiques declaracions, algunes tan destrellatades com per desconcertar el més impenetrable dels confucians. Açò sí, Rajoy ha aprofitat l’estiu per fer canvis d’armari. Ha anat encaixant una nova imatge en el vestuari bandejant un altre estil que li aportava una aparença molt més conservadora. Vestits, colors, complements i calçat presidencials s’han adequat a les modes actuals. Tal han sigut els ajustos que el diari ABC es feia ressò del canvi. Els resultats, com si haguera anat al programa de tele 5 ‘Cámbiame’.
Des de Moncloa, volen projectar el ‘look’ d’un Rajoy menys conservador i rígid i més modern i relaxat. Les jaquetes són ara més cenyides al cos. Quant als pantalons, ha escurçat els llargs i l’amplària dels mateixos, incorporant el toc britànic de la volta en el baix -açò diuen els estilistes- i freguen breument la sabata evitant la comuna arruga dels camals llargs. A més, l’estampat de les seues corbates s’ha modernitzat. I amb aquesta estampa i sense corbata, encetava el curs polític en companyia de la cancellera alemanya, Àngela Merkel, amb passeig programat pel llac Meseberg. Per a més precisió, pels voltants del castell de Meseberg, al costat del llac Huwenow, a uns 70 quilòmetres de Berlín. Com a colofó al recorregut, una parada en un bar amb una cervesa per mig abans de les reunions formals per a parlar de les relacions bilaterals, de l’evolució econòmica de l’eurozona o de les solucions a la crisi migratòria.
Després van arribar les reunions en el Palau de la Moncloa amb presidents autonòmics, atenent aquest ordre les audiències, primer la de les Illes Balears, Francina Armengol, el de la Regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, i el de Canàries, Fernando Clavijo per tancar la ronda. A Ximo Puig de moment ni en pintura, és més, s’enfada quan li recorda allò del finançament just i necessari per sempre senyor. A continuació del canari va fer el mateix amb el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, d’ací tal vegada la presa per lluir eixe aire britànic. I arribats a aquest punt del text toca preguntar-se: que punyetes ens importen les jaquetes, els camals o les corbates de Rajoy o de qui siga? És cert, no importen gens a l’hora d’humanitzar la política perquè a la vida de les persones tot segueix igual de malament porte Rajoy corbata tirants o sostenidor.
Les ocurrències de Rajoy són ocurrències lamentables perquè en el drama humanitari no s’ha avançat gens ni mica. Mentre que del Marshall sols ens queda en el record la pel·lícula de Berlanga i la llet que ens donaven en l’escola i que ens barrejàvem amb xocolata en pols. Dies després, en ser preguntat per què el PP seguia pagant a Luis Bárcenas la cotització a la seguretat social tot i estar acomiadat, Rajoy va contestar: “Doncs mire, no ho sé”. Dir no ho sé és la resposta que mai hauria de donar un president del Govern que es considere com a tal. I sense cap treva per a donar-nos un altre no ho sé en plena campanya electoral a Catalunya tornava a ballar-la.
El context, el debat entre el ministre José Manuel Garcia-Margallo i el líder d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, que va posar damunt la taula els tractats internacionals, sobre si els catalans perdrien o no la nacionalitat espanyola en cas d’independència. En açò va arribar Rajoy a la televisió de Girona i va resoldre un dilema que ni el mateix Confuci haguera fet amb tot el seu tantra, en dir sense immutar-se que “realment un got és un got i un plat és un plat”. Açò pot tenir una explicació, la traïció del paladar en pensar amb el pa amb tomaca i la botifarra quan encara tenia tan recent les vacances a sua terra. Pot ser trobara a faltar un bon got de vi denominació d’origen Ribeira Sacra -encara que millor servir-lo en copa- i un plat amb una important llagosta gallega. O açò, o com diu la meua amiga Lydia Arenós amb intel·ligència irònica i compassiva, el dia que Déu va repartir els cervells Mariano, o no estava en la cua, o estava de vacances.
– Ah!, no ho sé, és a dir, per què no la perdrien? I l’europea tampoc?
– Em sembla que estem en una disquisició que no condueix a cap lloc.
