Ucronies del nostre País

El diumenge em vaig adormir llegint “Patria” de Robert Harris, i vaig tenir malsons en els què barrejava a la Merkel, “las Nuevas Generaciones” i la celebració pel 75 aniversari de Hitler. Em va despertar el “tritono” que anuncia l’arribada d’una videotrucada.

Pareix increïble i no se’l van a creure, però els puc assegurar que qui em cridava era un historiador del segle XXIII, demanant la meua col·laboració per a una enquesta de investigació. No entenc com és possible ni vull saber-ho. Crec que és perquè en el món virtual les lleis de la física són distintes, i com no hi ha espai físic el temps no passa. Li preguntaré a la meua filla de nou anys, que entén més de maquinetes, i ja els donaré detalls de com fer-ho. Encara que lleganyós em vaig prestar a respondre el qüestionari.

–Creu vostè, com va afirmar Fernand Braudel al segle XX, en la responsabilitat de l’entorn en la Història?
-Si.
–Creu vostè que esta terra és massa bona, i no ens ha ensenyat a lluitar pel que volem?
-Si
–Creu vostè que històricament parlant, als valencians sempre ens costa molt eixir de l’ou?
-Si

_{Mes encara de MERKEL}

Després de vint capcioses preguntes em vaig atrevir a qüestionar jo pel futur, en realitat pel seu present. Em va comptar algunes anècdotes. Diu que al segle XXIII les velles creus de les entrades a València s’han substituït per estàtues del Tio Canya, que armat amb gaiato vigila que ningú mai mes siga denunciat per no parlar llengua de forasters.

O que junt amb la moixama incorrupta de Sant Vicent està soterrat el gran antropòleg Xavi Castillo. I que diuen que a la nit, quan ja no queda ningú a la catedral, se senten rialles de persones descollonant-se. Tot un misteri¡.

No va voler dir-me res sobre si al futur serem part o tot d’un estat federal o confederal, i si serem germans, cosins, o “primos”.

–Això depèn de vosaltres.

Per desgràcia em vaig quedar sense bateria i sense saber més del que ens espera.

Els diccionaris defineixen la ucronia com una reconstrucció històrica que dóna per suposats esdeveniments no succeïts, però que haurien pogut succeir. És divertit pensar que seria hui de nosaltres si el 1213 no haguérem perdut la batalla, i la fe, en Muret; si Al-Azraq no hagués mort a Alcoi i el lider agermanat Vicent Peris executat a València. Però quan s’acumulen les derrotes de poc serveix consolar-se en la ucronia.

Al 2015 tenim una nova oportunitat; segurament l’última que podem suportar perdre. Tenim dret a un dia de la victòria, encara que només siga un. Per l’amor de déu que ningú la cague, que mai se’l perdonarem.

Historiador