El sinistre ministre de l’interior, el beat i espanyolíssim Fernández Díaz, malda per limitar –eufemisme potent– l’ús de les xarxes socials, com es fa a les pitjors dictadures, perquè al seu entendre es pengen massa missatges injuriosos constitutius de delicte; no, no es refereix a l’apologia de la violència i del feixisme dels de la rojigualda del pollastre i els nazis contra els demòcrates, ni als energúmens de múscul gros i cervell prim que desitgen a diari a la xarxa morts horribles als que no pensen com ells sinó només, curiosament, als que bramen a la inversa. Aquesta doble moral, típica del partit al qual pertany, diu molt del personatge: va per la vida de liberal, com la Espe i com altres dels seus, però el que recepta és censura i manca de llibertats bàsiques, com ja ha demostrat en la Ley de seguridad ciudadana. Com en temps passats, aquells on la gente de orden vivía mejor segons ells. L’anunci ve a tomb, com sabeu, per la publicació de missatges fora de lloc al twitter referents a l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó –i de dotze ens més– de dubtós gust i realment ben sobrers.
No calien, i a més mostren el nivell intel·lectual al qual s’ha arribat després d’anys de teleporqueria sistemàtica i d’índexs de lectura subterranis; en tot cas, els responsables –tots, també els molt vomitius i sibil·lins que emet gentola com la llumenera que fa de macer de Rita Barberà i fanàtic de les xarxes– ja tenen la justícia perquè hi actue, si molt convé, però en cap cas un govern –siga del signe que siga– ha d’entrar a coartar la llibertat d’expressió bàsica del ciutadà, sempre i quan l’individu es moga dins dels paràmetres de l’educació, el respecte i la tolerància. Els polítics –els dolents– sempre tenen por d’allò que no controlen; si se n’ixen amb la seua en açò també –ja han fet les primeres detencions, caldrà veure com acaba tot– arribarà un dia que no podré ni publicar articles, simplement perquè els resulten ofensius. Ai, com enyoren temps passats! Si és que això, amb Franco –entre altres raons perquè llavors no hi havia internet– no passava! L’escriptor Ferran Torrent reblava el clau dimecres al mateix twitter amb un contundent hem passat de “la calle es mía” a “el twitter es mío”. Doncs això.
Llibres i amor a la terra
Dijous vaig participar en la presentació de dos llibres d’autors valencians publicats per la jove editorial Voliana a la ciutat de Barcelona, concretament al Centre d’Arts Tradicionàrius de Gràcia, i ja que hi era vaig aprofitar per passar-me –adequadament acompanyat– per la literària i rodorediana Plaça del Diamant. L’acte literari va ser una experiència interessant; vaig compartir taula amb l’editor, el professor de català, sociolingüista i patriota de pedra picada Jordi Solé Camardons, i conversa amb el públic que va poder assistir-hi i va tenir el gust d’acompanyar-nos. Els llibres eren Tragicomèdia a secundària, de Mateu Lluís Vives –pseudònim d’un conegut autor que prefereix, per allò que diu i per com ho diu, mantenir-ne l’anonimat i que amaga intencions criminals envers l’humanista i el que representa– i El vol de l’esparver, novel·la històrica i polièdrica, del més conegut Francesc Mompó. Solé Camardons, conscient que una editorial compromesa com Voliana ha d’abastar tot el domini lingüístic amb els seus títols, em va convidar principalment –però no només– en condició de valencià.
Calen editorials com Voliana. Calen autors com Mateu –qui hi haja al darrere seu– i com Mompó, valencians o no… Cal, en definitiva, estimar més, llegir més i fer-ho millor. I si és en la llengua dels nostres ancestres, una llengua que és responsabilitat nostra no deixar perdre i conservar en les millors condicions possibles, millor.
Salut i País, xiquets… i fins la setmana vinent!
